Es vaticinava que Batman seria la pel·lícula de l'any. No ha estat així a Catalunya. Un altre film molt més modest econòmicament li ha robat el liderat. Es diu Bagdad Cafè i, ves per on, ja porta un any en cartellera.
Si l' èxit de les aventures de l'home ratpenat s'ha fonamentat en una estudiada campanya de màrqueting, el de Bagdad Cafè ha consistit en la transmissió oral, en el boca-orella dels seus espectadors que ha evidenciat que els cinemes abans dits «d'art i assaig» no han de ser necessàriament un fenomen minoritari. Sales com Casablanca programen cintes agosarades estèticament i, alhora, revisen els grans clàssics nord-americans. Això sí, sempre en VO, versió original, i tractant sempre l'espectador com un individu amb criteri.
La vella cançó que si una pel·lícula no s'exhibia en versió doblada a l'espanyol no tenia èxit s'ha demostrat falsa gràcies a cinemes barcelonins com el Moderno, l’Arcàdia, el Capsa, els Verdi o els Casablanca. El cert és que, durant el franquisme, el doblatge va constituir un element de control sobre els arguments i, alhora, un instrument difusor del nacionalisme espanyolista, que feia impensable per als espectadors que a la pantalla no es parlés altra cosa que l'espanyol. I es donen casos tan grotescos com al film Corresponsal estranger, d'Alfred Hitchcock, en què el protagonista -nord-americà- demanava a Holanda: «¿Alguien habla español?».
El passi de pel·lícules en versió original és una constant de molts països europeus, al costat de les versions doblades, i hi ha casos d'estats com Portugal on el doblatge no existeix ni per a les emissions televisives. A nosaltres, ens va arribar amb retard -fa cosa d'uns 15 anys- però s'ha acceptat com un fet normal i popular, donant-se el cas que molts cinemes dels clàssics circuits comercials també exhibeixen cintes com Indiana Jones i l’última croada o Batman sense doblar.
L'atracció per la versió original és un fenomen que respon a diferents motius, des del purisme dels cinèfils que consideren el doblatge com una adulteració de l'obra fílmica, fins a l'esnobisme, passant pels qui volen aprendre llengües i arribant fins als que l'únic que pretenen és veure bon cinema.
Cal reconèixer que la tria de les sales en versió original es fa en funció de la qualitat, més que no pas de l'espectacularitat. Però no tot són elogis, perquè l'estat del sotsretolat és llastimós: mala legibilitat, faltes d'ortografia i, el que és més important, l'absència total del català. Doblar al català un film perquè el vegin, potencialment, onze milions de persones diuen que és car, però la impressió de text als fotogrames no ho deu ser pas tant A més, les susceptibilitats dels dialectalistes no serien ferides, car no es podria acusar la versió de «xava-estàndard», com es fa amb els doblatges de TV3, i amb raó.
Poques són les cintes que s'han subtitulat en català per al cinema -només recordo el cas de Faraó, de Jerzy Kawalerowicz- i, realment, és una llàstima que una manera normal de veure cine no sigui també normalitzada.
Gener de 1990. Publicat a La Nació.