Ganes de cultura

Ha estat el sisè cop que he assistit a la cloenda del Festival Lumière de Lió i, com la primera vegada, m'he hagut de pessigar ben fort per adonar-me que no somniava en veure que, en un món monopolitzat per les pantalles petites i per desenes d'interferències per segon, 5.000 persones érem capaces de gaudir a l'uníson amb un clàssic del cinema projectat a gran format. En aquesta ocasió, la comunió ha estat en presència de l'homenatjat de la 17a edició, Michael Mann, i amb la projecció de la seva inoblidable  Heat , una fita del cinema d'acció i, possiblement, del cinema tout court . És obvi que el Festival Lumière no és només un lloc de preservació de la memòria, altrament no se n'entendria l'èxit de públic; és, per damunt de tot, un punt de trobada de la cinefília en sentit ampli, que ens recorda, any rere any, la potència ritual i col·lectiva del cinema, un propòsit que s’ha complert una vegada més: a l'immensa Halle Tony Garnier, a les fosques i en s...

En quinze anys de vida, el Festival Lumière ha  premiat alguns dels cineastes i intèrprets en actiu més rellevants del cinema internacional sense caure en el meliquisme francofrancès. Entre 2009 i 2024 només cinc figures francòfones han rebut el guardó -Gérard Depardieu, Catherine Deneuve, Jean-Pierre i Luc Dardenne i Isabelle Huppert, un nombre prudentment baix que, ai las, ha exclòs icones de la talla de Danielle Darrieux, Jean-Paul Belmondo, Jean-Louis Trintignan, Anouk Aimée o Alain Delon. Tanmateix, saber-se adaptar és senyal d'intel·ligència i als responsables del Lumière no els en falta, com han demostrat enguany amb una decisió salomònica, però no per això menys respectuosa i emotiva: Huppert rebria el premi a la carrera i honraria el festival amb la seva presència, mentre que el record a Delon, representat pel seu fill Anthony, clouria el certamen deixant-hi un regust de nostàlgia per un cinema irrepetible i sempre captivador. He mirat d'estar al nivell de l'eq...

Si tenim un ull al costat de l'altre és perquè el camp visual humà és horitzontal, per molt que els telèfons intel·ligents i algunes xarxes socials hagin posat de moda la captació i consum d'imatges en vertical. Contra el format de l'ego, reivindico la mirada àmplia visualment i temàtica, com la que practica el Widescreen Weekend Film Festival de Bradford, que des de fa quasi 30 anys ofereix una mostra del passat i el present de les possibilitats expressives dels formats cinematogràfics panoràmics. Com explicava a " Yorkshire, comtat del cinema " el 2018, any de la meva darrera visita al Widescreen Weekend, aquesta cita cinèfila es celebra a les instal·lacions del  National Science and Media Museum , equipament cultural que temporalment està tancat a causa de les  profundes reformes  que l'han de posar al dia per al 2025, quan Bradford -que també està de cap per avall- serà  Ciutat de la Cultura del Regne Unit . Sortosament, les dues sales de cinema que han a...

A punt d'entrar en la seixantena, el festival de cinema de Perpinyà Confrontation es manté en prou bona forma. Tant és així que s'ha capbussat en mars, rius, llacs i piscines per poder batejar-ne la 59a edició amb un títol tan ambivalent com suggeridor:  De l'eau au cinéma . L'element líquid ha estat, doncs, motor narratiu o protagonista destacat d'una programació -de la qual només he fet un tastet in situ de dues pel·lícules- que en cap cas podria considerar-se cinema aigualit. No tinc proves que el pressupost del festival s'hagi reduït des que el Rassemblement National governa a la capital nord-catalana, però sent-ne l'ajuntament un dels principals patrocinadors sospito que la decisió de concentrar pràcticament tota la seva activitat a l'Arsenal, seu de l'organitzador  Institut Jean Vigo , obeeix a una necessitat d'optimització de costos. Però quan es tanca una porta, se n'obre una altra, ja que per aprofitar les possibilitats d'aques...

La concentració de certàmens cinematogràfics durant el mes d’octubre em fa ballar el cap des de fa anys. Fins ara només he tingut ulls per al Widescreen Weekend de Bradford i el Festival Lumière de Lió, tot i que sempre m’ha atret el Cinemed de Montpeller, sobretot per l’atenció que presta habitualment al cinema italià. Que enguany hagi homenatjat l’enyorat Ettore Scola amb una gran retrospectiva ha estat una oferta que ja no he pogut rebutjar. Organitzat des de fa 45 anys pel Ciné-Club Jean Vigo amb nombrosos suports públics i privats, el Cinemed és un festival ben consolidat i molt esperat. Bàsicament es desenvolupa a les espectaculars instal·lacions de Le Corum i al Centre Rabelais, un antic Cinématographe Pathé que conserva intacta la seva façana històrica. Però per acabar d'impregnar de cinema la ciutat, algunes projeccions tenen lloc en diverses sales d'art i assaig i al Cinéma Municipal Néstor Burma , ubicat al barri "sensible" de Celleneuve.  Cinemed és ò...

Podria jugar-me-la sense por a perdre que ben poca gent sabria ubicar Pesenàs en un mapa de França. I encara podria apujar l'aposta afirmant que ningú vincularia mai aquesta petita ciutat del Llenguadoc amb el cinema. Doncs bé, la vila on Molière va debutar i actuar algunes temporades, té el gran mèrit d'acollir una trobada cinematogràfica de primer ordre, la Rencontre Cinéma de Pézenas , tota una aventura que fa 60 anys que dura i que enguany homenatjava, principalment però no només, el cinema italià. Organitzada per la Fédération des ciné-clubs de la Méditerranée (FCCM), aquesta trobada és un senyal inequívoc de la vitalitat del cineclubisme a França i de la profunda cinefília de la seva població, a més de la demostració de força d'una societat civil capaç de produir un esdeveniment cultural complex i assistir-hi massivament. Espectador novell d'un festival muntat des de l'amateurisme, en cap moment he apreciat diferències amb els certàmens professionals: bona or...

Pensar que la política és tan sols el resultat del joc d'interessos entre partits i poders fàctics és caure en el reduccionisme. Els responsables del  Festival International du Film Politique (FIFP) de Carcassona són ben conscients que cal també prestar atenció a la complexitat de les relacions humanes dins d'una comunitat per comprendre'n les dinàmiques i, especialment, els conflictes, ja siguin velats o oberts. Ens acostem a un diagnòstic encertat quan s'evidencia que la responsabilitat no és atribuïble només als "professionals de la política", sinó a tota la ciutadania, encara que reconèixer-ho provoqui aquella indignació sense la qual seria impossible mobilitzar-se per forçar el canvi social. En la meva segona incursió a aquest petit gran festival m'ha semblat detectar un major interès per la política vista des d'una òptica sociològica, encara que potser he estat jo qui ha escollit inconscientment des d'aquest biaix. Bona tria, en tot cas, per...

La vida és el que et passa mentre estàs ocupat amb altres plans... Ignoro si aquest aforisme és realment de John Lennon, que va utilitzar-lo a la lletra de la cançó "Beautiful Boy", però en tot cas és una reflexió ocurrent i certa. Tan certa com quan una urgència familiar t'estronca els plans de passar un llarg cap de setmana gaudint del  Festival Lumière 2022 i de veure en carn i ossos un mite com Tim Burton.  Cap fred i imaginació son unes eines que quasi mai fallen. Amb el cap fred aprofito per veure les tres pel·lícules previstes per al primer dia de la meva estada i fer un tastet de l'ambient del festival; amb la imaginació me les empesco per reconstruir-lo a casa, combinant els suports físics i virtuals que tinc a l'abast. M'ofereixo, doncs, un Lumière híbrid com a premi de consolació i antídot davant d'un moment personal difícil. Per què no? Sempre he fet servir la programació del festival com a prescriptora per arrodonir la suma del que hauria v...

El cinema ha donat al llarg de la història una bona llista de títols que radiografien el poder, el seu funcionament i, ben sovint, les seves derives. Conscients que, com afirmava Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres», molts cineastes de mirada crítica han portat la política a la pantalla, ja sigui en forma de reconstrucció històrica, investigació periodística, relat distòpic o, fins i tot, sàtira. Ignoro si aquesta "vigilància" converteix de facto el setè art en el cinquè poder, però la denúncia i la reflexió sempre seran necessàries. Només per això, el jove  Festival International du Film Politique de Carcassona mereix fer-se un lloc destacat en el calendari europeu de certàmens cinematogràfics. Amb només quatre edicions -en realitat, tres ja que la del 2021 es va haver de cancel·lar a pocs dies de la inauguració per raons sanitàries- aquesta proposta sembla tenir ja un públic prou nombrós: més de 10.000 localitats per a cinc dies de f...

Els que no vàrem estudiar grec clàssic a secundària també acabarem coneixent-ne l'alfabet tot i que, malauradament, no serà per interès cultural. Ara que la variant Delta Plus del virus que ens acompanya comença a cedir titulars a la nouvinguda Òmicron, consolem-nos pensant que entre aquestes dues lletres s'han pogut celebrar alguns dels festivals cinematogràfics habituals de la tardor i que, ironies de la vida, la paraula "cine" també té origen hel·lènic.  Festival Lumière Fidel a la seva cita, el meu festival favorit ha pogut celebrar de nou l'art que va néixer a Lió amb un inabastable programa , desplegat entre el 9 i el 17 d'octubre. Com que sempre cal triar, sobretot si es disposen de només tres dies, m'he centrat en dos dels homenatjats d'aquesta tretzena edició: un representant del cinema clàssic francès, el solvent artesà  Gilles Grangier , i una autora contemporània, la sempre personal Jane Campion , a qui enguany s'ha concedit el premi de...