Ganes de cultura

Si m'agrada llegir, ho dec a ma mare. Ella me'n va ensenyar, però sobretot em va comprar molts còmics i alguns llibres, quasi sempre a demanda i elecció meva. Les aventures dels personatges de Warner Bros. (en la versió mexicana d'Editorial Novaro) i de l'univers Disney (publicades per Ediciones Recreativas) són els  tebeos  que em van deixar un record més inesborrable, tot i que ja no els conservo; de llibres, en canvi, un grapat han arribat fins avui, com ara un exemplar de  La guerra de les galaxias  novel·lada o un  Ben-Hur  il·lustrat que Editorial Bruguera va publicar en català a principis dels 60. Hi ha dos llibres més que també sobreviuen a la meva biblioteca i que són molt especials, perquè jo mai no vaig demanar que me'ls comprés:  Història d'un gos , de Jeroni Moragues, i  Michel Strogoff , de Jules Verne, en versió original francesa. Ma mare era una habitual de les botigues de segona mà, llibreries de vell incloses, les quals encara er...

Avui faig anys. Amics i familiars m'ho recorden amb felicitacions divertides via missatgeria mòbil, i els ho agraeixo molt sincerament. Tanmateix, em costa de creure la xifra a què he arribat, un número tan rodó com evocador d'una edat, la tercera, que em revolta des de fa molts mesos. En un acte reflex, extrec de la cartera un document, el d'identitat, com si necessités verificar que la data de naixement és correcta i, sense voler, em ve a la ment la pregunta «¿Qué pone en tu DNI?», una cita que els sobiranistes utilitzem com a recurs còmic i que els espanyolistes rancis invoquen com una evidència de la seva victòria. Miro aquest plàstic rígid i hi veig un artefacte d’herència franquista que només certifica que, administrativament, pertanyo a aquesta entitat jurídica anomenada «Reino de España» (a partir d'ara sempre l'anomenaré així). És un document que em numera, que he de dur per obligació, una etiqueta que marca propietat, que ignora qui soc per subratllar a qu...

"En part per ideologia i en part per desinterès, he decidit tancar els comptes de Facebook, Instagram i LinkedIn a finals de febrer. Tot allò que vulgui dir o compartir ho trobareu al meu blog, on també hi ha la meva adreça electrònica, per si voleu comunicar-vos amb mi en el món real. Llarga vida i prosperitat!". Aquest ha estat el meu missatge de comiat a les xarxes, voluntàriament críptic i acompanyat d'un "The End" sobre una imatge del crepuscle generada amb IA. Però amb un simple post provocador no en tinc prou per cloure una etapa, m'hi vull esplaiar. Per ideologia En els darrers temps, hem assistit a una deriva inquietant de Meta, empresa matriu de Facebook i Instagram. L'acostament estratègic de Mark Zuckerberg al president Donald Trump i l'atenuació deliberada dels mecanismes de verificació han convertit aquestes plataformes en un ecosistema ideal per a la proliferació de discursos d'odi i la desinformació sistèmica. Si bé encara no s...

Perpinyà no és París ni Nova York ni Chicago, però comparteix amb aquestes metròpolis un catàleg gens menyspreable d'un dels estils arquitectònics més elegants del segle XX: l'art-déco. Ja ho havia intuït al llarg dels 40 anys que fa que visito la capital nord-catalana però per adonar-me'n plenament m'ha calgut fixar-me en la petita i modesta exposició que ocupa el pati interior de la Casa Xanxo , seu de l'interessant Centre d'Interpretació de l'Arquitectura i del Patrimoni de la ciutat.  A totes les ciutats europees, els edificis que envolten el centre històric delaten l’època en què es van enderrocar les muralles perquè l’economia i la pressió demogràfica ho exigien. A Perpinyà queda clar que aquesta expansió va ser més tardana que a Barcelona, per exemple, i que va culminar ara fa just un segle, incorporant l’estètica del moment a les edificacions que poblarien els nous bulevards. Per a una ciutat provinciana, com és la capital del Rosselló, no deixa de s...

-Mirallet, mirallet, que escric bé?- pregunto de forma retòrica, esperant una resposta positiva. -Has preguntat si escrius bé. La resposta és un sí rotund -em contesta el mirallet , que en realitat és un Model de Llenguatge Gran (Large Language Model).  -I què en penses del meu estil? - insisteixo buscant més sabó. -El teu estil destaca per la precisió i la profunditat psicològica, explorant la cara fosca humana amb una ironia intel·ligent i una gran versatilitat en el format i la llengua -em respon-. Els teus escrits no només reflecteixen els teus interessos, sinó que els exploren amb una profunditat i un estil que els fan genuïns i personals. -Quines ganes de llegir-me que m'estan agafant! Com que no m'agrada quedar-me amb l'opinió del primer que passa, per bona que sigui, interrogo una altra IA de la competència. Aquest cop soc més punyeter, li demano que em descrigui com a bloguer, i la seva apreciació em deixa bocabadat: "Ets un escriptor de blog que converteix la...

No em deixaré emportar per l'entusiasme de Salvador Espriu pels països de "nord enllà" i qualificaré la gent de Copenhaguen com a "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Tampoc la blasmaré insinuant que "alguna cosa està podrida al regne de Dinamarca", com va escriure William Shakespeare. Com podria ser tan categòric, si només hi he passat una setmana escassa d'agost? El que sí faré, però, és recrear-me en set realitats que m’han sorprès i que m'emporto amb enveja cap a la meva "pobre, bruta, trista, dissortada pàtria". En danès, perquè ens entenguem tots A Copenhaguen es viu en danès a tots els efectes, tot i que si no els saps pots comunicar-te en anglès a tot arreu. La llengua pròpia és parlada per menys de 6 milions de persones, això és la pràctica totalitat de la població de Dinamarca, per la qual cosa el danès és una llengua “petita” però no minoritària. Als Països Catalans, amb 14,7 milions d'habitants...

A la recerca d'una destinació on la llengua m'impedís engrossir l'estoc de llibres pendents de llegir, m'he arribat a Viena amb les millors intencions. Sense apriorismes ideològics per la (nova) deriva ultradretana d'Àustria, em calia descobrir les bondats d'una ciutat singular dins del món germànic, bressol de Sigmund Freud, Gustav Klimt, Fritz Lang, Romy Schneider, Billy Wilder i Stefan Zweig, que són els meus vienesos universals preferits després de la Wiener Schnitzel i la  Sachertorte . Des del 1987 que no havia trepitjat l'asfalt d'una ciutat de la qual em quedaven ben poques imatges a la memòria, tret de la roda del Prater, per la pel·lícula  El tercer home ,  un palau d'aires versallescos, que devia ser Schönbrunn, i els nombrosos carrers de vianants del centre històric. Un record certament molt pobre, sobretot si el comparo amb la sumptuositat patrimonial i cultural amb què m'ha enlluernat la capital austríaca en aquesta ocasió. Què s...

Afirmava el psicòleg William James a finals del segle XIX que calia repetir 21 dies seguits una activitat o conducta nova perquè esdevingués un hàbit. Jo només vaig necessitar-ne cinc per adonar-me que viatjar seria la meva habitud preferida. En efecte, aquella escapada llampec del 1984 per terres castellanes va deixar-me amb ganes de repetir i pujar l'aposta creuant altres fronteres, no ja nacionals sinó estatals. Amb els mateixos companys de viatge que l'any precedent, la destinació d'aquells darrers dies de l'estiu del 1985 va ser Portugal. En una època en què no existien ni l'Espai Schengen ni l'euro, travessar una frontera entre dos estats augmentava l'excitació inherent a tot viatge i et feia sentir una mica aventurer. Però el que realment va sorprendre'm i va fer que pugui qualificar d'iniciàtic aquell viatge són dues obvietats que, als meus 19 anys, encara no eren tan òbvies:  la llengua espanyola, que per a un català era obligatòria, omnipre...

Atènyer la majoria d'edat posa punt i final a la infantesa i obre la porta a noves realitats que es viuran des d'aquell moment amb una autonomia abans insospitada. En el meu cas, la gran novetat d'entrar a l'edat adulta va ser disposar d'autorització familiar per començar a viatjar pel meu compte. Ara que fa 40 anys que tinc 18 anys (gràcies, Joan Manuel Serrat, per la metàfora i per un grapat de bones cançons), vull recordar en 12 capítols aquells viatges que d'algun manera van ser iniciàtics i van moldejar la meva personalitat. Abans dels 18 m'havia mogut ben poc, tot i que no me'n faltaven ganes. Amb la família només havia fet algunes sortides d'un dia per Catalunya, no més enllà de 100 km a la rodona de Barcelona, i, com a cosa excepcional, un parell d'estades estiuenques a Menorca de no sé quants dies però que se'm van fer eterns, a casa d'uns parents materns. Les excursions m'havien estat vetades -segons ma mare els autocars ten...

Una ciutat és cinematogràfica quan s'hi han rodat tantes pel·lícules, sèries, videoclips i anuncis que el seu espai públic ha esdevingut icònic, patrimoni compartit de la cultura audiovisual internacional. Per ser mereixedora d'aquest qualificatiu, cal que l'urbs en qüestió sigui fotogènica (o cinegènica , si el terme existís), però sobretot ha de ser inspiradora d'històries pel que s'hi ha viscut, s'hi viu o s'hi podria viure. Al costat de Nova York, París, Londres i Roma, que acaparen l'atenció de les càmeres des dels inicis del cinema, també mereix estar Berlín, una de les capitals imprescindibles de la nostra aldea global. Des del 1987 fins aquest 2024, les meves visites a la capital d'Alemanya sempre han estat altament estimulants i instructives. En només sis viatges, una xifra baixa per als meus estàndards de retorn a les ciutats que m'estimo i que es deu al meu total desconeixement de l'alemany, he pogut assistir als últims espeternecs...

Aquest estiu he renunciat definitivament a la cinta magnètica. A excepció d'alguns vinils, que encara conservo de la joventut, tota la meva col·lecció d'àudio i vídeo ja és totalment digital. Ho dic amb la recança d'algú que viu malament la dictadura de la tecnologia, com ja deixava entreveure al relat breu " Els oblidats " del 2015, amb la resignació de qui accepta els canvis perquè no hi ha altre remei. Amb quin altre esperit podria dir adeu als contenidors de sons i imatges que, malgrat les seves limitacions tècniques, han alimentat el meu apetit melòman i cinèfil durant dècades? La cassette d'àudio -d'ara endavant K7- va entrar a la meva vida el 1976 amb un pretext educatiu, ja que el llibre d'anglès de 5è d'EGB anava acompanyat d'unes cintes que havien d'ajudar els alumnes a adquirir una bona dicció. Quins pares s'hi podrien haver negat? El primer reproductor de K7 amb què em van obsequiar va ser un rudimentari reproductor/gravador...

Credo che sia stato Woody Allen a dire che l’eternità fosse lunga soprattutto verso la fine. Siccome non mi risulta che il celebre regista newyorchese abbia mai detto niente sull’immensità, tenterò di dirne qualcosa io, senza dimenticare però la mia piccolezza. Per parlare di qualsiasi cosa, benché sia piccolissima, bisogna darne prima una definizione oggettiva; figuratevi allora se intendiamo parlare dell’immensità... Allora vi propongo questa, tratta dal dizionario online Sabatini Coletti: “L’immensità è il carattere di ciò che non può essere misurato tanto è esteso”. Questa definizione è certamente tranquillizzante dal punto di vista psicologico perché permette di distinguere tra quello che è immenso e quello che è infinito. Dunque, essendo noi umani esseri finiti, l’immensità ci si addice molto di più e ci toglie tanta angoscia. Metto gli scherzi filosofici da parte per approcciare adesso l’immensità da un punto di vista esclusivamente personale. La prima volta che ho sperimen...

A l'agost de 2020 només està viatjant qui ho necessita. I jo, mentalment, ho necessitava. No ha estat la meva primera sortida a l'estranger des que desplaçar-s'hi ha esdevingut una excepció i, en conseqüència, me n'han vingut més ganes que mai de fer-ho. He triat Roma, un destí que em parla, que sempre m'ha aportat pau des del seu caos i que, cal admetre-ho, en aquets moments resulta ridículament barat. Quatre gats a l'aeroport del Prat i dos a l'avió, on he tingut el luxe de gaudir de tota la filera de seients per a mi sol. El panorama a l'arribada a Fiumicino també ha estat de film distòpic i he pensat immediatament en la versió del 1964 de The Last Man on Earth , rodada precisament al barri romà de l'EUR. Sempre emmascarat, he agafat el tren cap a Stazione Termini i en sortir a l'exterior m'he alliberat el rostre perquè em toqués el sol d'agost del Laci tot passejant fins a la zona del Coliseu, on m'he allotjat en uns apartaments q...

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...

Son père était catalan, sa mère suisse de langue italienne et il est né à Barcelone mais a vécu toute sa vie en France.  Il n’a pas continué le métier de son père, qui était artiste peintre, ni celui de son oncle, qui était architecte. Il a fait des études d’Histoire à la Sorbonne et là, il y est entré   en contact avec la politique. Il a adhéré très jeune au parti socialiste où il a fait presque toute sa carrière.  Il a été un homme politique qui a occupé des postes de grande responsabilité, comme celui de maire d’Evry, ministre de l’Intérieur et Premier ministre. Comme le parti socialiste a toujours été trop à gauche pour lui, il s’est rapproché sans succès du candidat de centre droite qui maintenant gouverne la France.  Son dernier projet politique est très rocambolesque : il est revenu à sa ville de naissance, qui ne connaît pas vraiment, pour se présenter en tête de liste d’un parti de droite anti-catalaniste aux élections municipales.  Qui est-il ? Décembr...

Té la categoria i les dimensions -12.000 m2- de les grans àgores europees però una celebritat molt més local, ja que la ciutat que l’acull va perdre la capitalitat vuit segles enrere. El centralisme francès, disfressat de croada religiosa contra l’heretgia càtara, va anorrear amb sang i foc el poder occità i, avui, Tolosa de Llenguadoc ja no és seu de comtat sinó pol administratiu d’una regió tan irreal com el seu nom: Migdia - Pirineus. Malgrat les vicissituds polítiques sofertes, la place du Capitole és un prodigi d’harmonia urbanística en què institucions i societat civil es reparteixen l’ús públic de l’espai. El color rosat dels maons amb què van construir-se tots i cadascun dels edificis de la plaça són el paradigma d’una ciutat que els francesos anomenen la ville rose, sens dubte en contraposició a la grisor de les metròpolis del nord de l’hexàgon. El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament...

L’adreça més cèlebre de Londres -amb permís del 10 de Downing Street- és el domicili d’algú que en realitat mai no hi va viure; de fet, el domicili d’algú que mai no va viure i mai morirà, com afirmava una exposició dedicada a la seva figura. L’ombra de Sherlock Holmes és tan allargada que es projecta des del 1887 i no se'n veu la fi, però cobra una especial intensitat al número 221 B de Baker Street, situat al benestant districte de Marylebone, en ple centre de la capital, i on s’erigeix, tan sols des del 1990, el museu dedicat al personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle. Per poc familiaritzat que s’estigui amb l'icònic detectiu en la seva versió literària, escasses deuen ser les persones del món occidental que mai no hagin vist alguna de les seves nombroses encarnacions a la pantalla. Però pagar les 15 lliures que costa l’accés al Sherlock Holmes Museum és garantir-se un viatge en primera classe a l'Anglaterra victoriana, o almenys a la imatge idealitzada que tenim d’...