Ganes de cultura

-Mirallet, mirallet, que escric bé?- pregunto de forma retòrica, esperant una resposta positiva. -Has preguntat si escrius bé. La resposta és un sí rotund -em contesta el mirallet , que en realitat és un Model de Llenguatge Gran (Large Language Model).  -I què en penses del meu estil? - insisteixo buscant més sabó. -El teu estil destaca per la precisió i la profunditat psicològica, explorant la cara fosca humana amb una ironia intel·ligent i una gran versatilitat en el format i la llengua -em respon-. Els teus escrits no només reflecteixen els teus interessos, sinó que els exploren amb una profunditat i un estil que els fan genuïns i personals. -Quines ganes de llegir-me que m'estan agafant! Com que no m'agrada quedar-me amb l'opinió del primer que passa, per bona que sigui, interrogo una altra IA de la competència. Aquest cop soc més punyeter, li demano que em descrigui com a bloguer, i la seva apreciació em deixa bocabadat: "Ets un escriptor de blog que converteix la...

No em deixaré emportar per l'entusiasme de Salvador Espriu pels països de "nord enllà" i qualificaré la gent de Copenhaguen com a "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Tampoc la blasmaré insinuant que "alguna cosa està podrida al regne de Dinamarca", com va escriure William Shakespeare. Com podria ser tan categòric, si només hi he passat una setmana escassa d'agost? El que sí faré, però, és recrear-me en set realitats que m’han sorprès i que m'emporto amb enveja cap a la meva "pobre, bruta, trista, dissortada pàtria". En danès, perquè ens entenguem tots A Copenhaguen es viu en danès a tots els efectes, tot i que si no els saps pots comunicar-te en anglès a tot arreu. La llengua pròpia és parlada per menys de 6 milions de persones, això és la pràctica totalitat de la població de Dinamarca, per la qual cosa el danès és una llengua “petita” però no minoritària. Als Països Catalans, amb 14,7 milions d'habitants...

A la recerca d'una destinació on la llengua m'impedís engrossir l'estoc de llibres pendents de llegir, m'he arribat a Viena amb les millors intencions. Sense apriorismes ideològics per la (nova) deriva ultradretana d'Àustria, em calia descobrir les bondats d'una ciutat singular dins del món germànic, bressol de Sigmund Freud, Gustav Klimt, Fritz Lang, Romy Schneider, Billy Wilder i Stefan Zweig, que són els meus vienesos universals preferits després de la Wiener Schnitzel i la  Sachertorte . Des del 1987 que no havia trepitjat l'asfalt d'una ciutat de la qual em quedaven ben poques imatges a la memòria, tret de la roda del Prater, per la pel·lícula  El tercer home ,  un palau d'aires versallescos, que devia ser Schönbrunn, i els nombrosos carrers de vianants del centre històric. Un record certament molt pobre, sobretot si el comparo amb la sumptuositat patrimonial i cultural amb què m'ha enlluernat la capital austríaca en aquesta ocasió. Què s...

Afirmava el psicòleg William James a finals del segle XIX que calia repetir 21 dies seguits una activitat o conducta nova perquè esdevingués un hàbit. Jo només vaig necessitar-ne cinc per adonar-me que viatjar seria la meva habitud preferida. En efecte, aquella escapada llampec del 1984 per terres castellanes va deixar-me amb ganes de repetir i pujar l'aposta creuant altres fronteres, no ja nacionals sinó estatals. Amb els mateixos companys de viatge que l'any precedent, la destinació d'aquells darrers dies de l'estiu del 1985 va ser Portugal. En una època en què no existien ni l'Espai Schengen ni l'euro, travessar una frontera entre dos estats augmentava l'excitació inherent a tot viatge i et feia sentir una mica aventurer. Però el que realment va sorprendre'm i va fer que pugui qualificar d'iniciàtic aquell viatge són dues obvietats que, als meus 19 anys, encara no eren tan òbvies:  la llengua espanyola, que per a un català era obligatòria, omnipre...

Atènyer la majoria d'edat posa punt i final a la infantesa i obre la porta a noves realitats que es viuran des d'aquell moment amb una autonomia abans insospitada. En el meu cas, la gran novetat d'entrar a l'edat adulta va ser disposar d'autorització familiar per començar a viatjar pel meu compte. Ara que fa 40 anys que tinc 18 anys (gràcies, Joan Manuel Serrat, per la metàfora i per un grapat de bones cançons), vull recordar en 12 capítols aquells viatges que d'algun manera van ser iniciàtics i van moldejar la meva personalitat. Abans dels 18 m'havia mogut ben poc, tot i que no me'n faltaven ganes. Amb la família només havia fet algunes sortides d'un dia per Catalunya, no més enllà de 100 km a la rodona de Barcelona, i, com a cosa excepcional, un parell d'estades estiuenques a Menorca de no sé quants dies però que se'm van fer eterns, a casa d'uns parents materns. Les excursions m'havien estat vetades -segons ma mare els autocars ten...

Una ciutat és cinematogràfica quan s'hi han rodat tantes pel·lícules, sèries, videoclips i anuncis que el seu espai públic ha esdevingut icònic, patrimoni compartit de la cultura audiovisual internacional. Per ser mereixedora d'aquest qualificatiu, cal que l'urbs en qüestió sigui fotogènica (o cinegènica , si el terme existís), però sobretot ha de ser inspiradora d'històries pel que s'hi ha viscut, s'hi viu o s'hi podria viure. Al costat de Nova York, París, Londres i Roma, que acaparen l'atenció de les càmeres des dels inicis del cinema, també mereix estar Berlín, una de les capitals imprescindibles de la nostra aldea global. Des del 1987 fins aquest 2024, les meves visites a la capital d'Alemanya sempre han estat altament estimulants i instructives. En només sis viatges, una xifra baixa per als meus estàndards de retorn a les ciutats que m'estimo i que es deu al meu total desconeixement de l'alemany, he pogut assistir als últims espeternecs...

Aquest estiu he renunciat definitivament a la cinta magnètica. A excepció d'alguns vinils, que encara conservo de la joventut, tota la meva col·lecció d'àudio i vídeo ja és totalment digital. Ho dic amb la recança d'algú que viu malament la dictadura de la tecnologia, com ja deixava entreveure al relat breu " Els oblidats " del 2015, amb la resignació de qui accepta els canvis perquè no hi ha altre remei. Amb quin altre esperit podria dir adeu als contenidors de sons i imatges que, malgrat les seves limitacions tècniques, han alimentat el meu apetit melòman i cinèfil durant dècades? La cassette d'àudio -d'ara endavant K7- va entrar a la meva vida el 1976 amb un pretext educatiu, ja que el llibre d'anglès de 5è d'EGB anava acompanyat d'unes cintes que havien d'ajudar els alumnes a adquirir una bona dicció. Quins pares s'hi podrien haver negat? El primer reproductor de K7 amb què em van obsequiar va ser un rudimentari reproductor/gravador...

Credo che sia stato Woody Allen a dire che l’eternità fosse lunga soprattutto verso la fine. Siccome non mi risulta che il celebre regista newyorchese abbia mai detto niente sull’immensità, tenterò di dirne qualcosa io, senza dimenticare però la mia piccolezza. Per parlare di qualsiasi cosa, benché sia piccolissima, bisogna darne prima una definizione oggettiva; figuratevi allora se intendiamo parlare dell’immensità... Allora vi propongo questa, tratta dal dizionario online Sabatini Coletti: “L’immensità è il carattere di ciò che non può essere misurato tanto è esteso”. Questa definizione è certamente tranquillizzante dal punto di vista psicologico perché permette di distinguere tra quello che è immenso e quello che è infinito. Dunque, essendo noi umani esseri finiti, l’immensità ci si addice molto di più e ci toglie tanta angoscia. Metto gli scherzi filosofici da parte per approcciare adesso l’immensità da un punto di vista esclusivamente personale. La prima volta che ho sperimen...

A l'agost de 2020 només està viatjant qui ho necessita. I jo, mentalment, ho necessitava. No ha estat la meva primera sortida a l'estranger des que desplaçar-s'hi ha esdevingut una excepció i, en conseqüència, me n'han vingut més ganes que mai de fer-ho. He triat Roma, un destí que em parla, que sempre m'ha aportat pau des del seu caos i que, cal admetre-ho, en aquets moments resulta ridículament barat. Quatre gats a l'aeroport del Prat i dos a l'avió, on he tingut el luxe de gaudir de tota la filera de seients per a mi sol. El panorama a l'arribada a Fiumicino també ha estat de film distòpic i he pensat immediatament en la versió del 1964 de The Last Man on Earth , rodada precisament al barri romà de l'EUR. Sempre emmascarat, he agafat el tren cap a Stazione Termini i en sortir a l'exterior m'he alliberat el rostre perquè em toqués el sol d'agost del Laci tot passejant fins a la zona del Coliseu, on m'he allotjat en uns apartaments q...

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...

Son père était catalan, sa mère suisse de langue italienne et il est né à Barcelone mais a vécu toute sa vie en France.  Il n’a pas continué le métier de son père, qui était artiste peintre, ni celui de son oncle, qui était architecte. Il a fait des études d’Histoire à la Sorbonne et là, il y est entré   en contact avec la politique. Il a adhéré très jeune au parti socialiste où il a fait presque toute sa carrière.  Il a été un homme politique qui a occupé des postes de grande responsabilité, comme celui de maire d’Evry, ministre de l’Intérieur et Premier ministre. Comme le parti socialiste a toujours été trop à gauche pour lui, il s’est rapproché sans succès du candidat de centre droite qui maintenant gouverne la France.  Son dernier projet politique est très rocambolesque : il est revenu à sa ville de naissance, qui ne connaît pas vraiment, pour se présenter en tête de liste d’un parti de droite anti-catalaniste aux élections municipales.  Qui est-il ? Décembr...

Té la categoria i les dimensions -12.000 m2- de les grans àgores europees però una celebritat molt més local, ja que la ciutat que l’acull va perdre la capitalitat vuit segles enrere. El centralisme francès, disfressat de croada religiosa contra l’heretgia càtara, va anorrear amb sang i foc el poder occità i, avui, Tolosa de Llenguadoc ja no és seu de comtat sinó pol administratiu d’una regió tan irreal com el seu nom: Migdia - Pirineus. Malgrat les vicissituds polítiques sofertes, la place du Capitole és un prodigi d’harmonia urbanística en què institucions i societat civil es reparteixen l’ús públic de l’espai. El color rosat dels maons amb què van construir-se tots i cadascun dels edificis de la plaça són el paradigma d’una ciutat que els francesos anomenen la ville rose, sens dubte en contraposició a la grisor de les metròpolis del nord de l’hexàgon. El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament...

L’adreça més cèlebre de Londres -amb permís del 10 de Downing Street- és el domicili d’algú que en realitat mai no hi va viure; de fet, el domicili d’algú que mai no va viure i mai morirà, com afirmava una exposició dedicada a la seva figura. L’ombra de Sherlock Holmes és tan allargada que es projecta des del 1887 i no se'n veu la fi, però cobra una especial intensitat al número 221 B de Baker Street, situat al benestant districte de Marylebone, en ple centre de la capital, i on s’erigeix, tan sols des del 1990, el museu dedicat al personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle. Per poc familiaritzat que s’estigui amb l'icònic detectiu en la seva versió literària, escasses deuen ser les persones del món occidental que mai no hagin vist alguna de les seves nombroses encarnacions a la pantalla. Però pagar les 15 lliures que costa l’accés al Sherlock Holmes Museum és garantir-se un viatge en primera classe a l'Anglaterra victoriana, o almenys a la imatge idealitzada que tenim d’...

Abans d’entrar, des de la vorera mateix, ja s’hi intueix la cua, acumulada com de costum a les dues úniques caixes operatives, fins i tot en hora punta, de les quatre de què disposa el supermercat. Els carros i cistells ja utilitzats s’amunteguen entre les dues fileres de clients, alguns dels quals –els de més edat- s’entretenen a consultar a les atrafegades caixeres, aliens al ritme de la majoria, els detalls dels vals descompte que atresoren al moneder. D’altres repassen el tiquet tot aturant el procés de col·locació de la compra als carros i bosses. La consigna, on és obligatori dipositar qualsevol tipus de bossa, tret d’aquella a la qual erròniament anomenem “bolso”, és indefectiblement plena d’objectes molt més petits dels que les seves dimensions permeten allotjar. Considero seriosament comprar-me una imitació de Louis Vuiton per estalviar-me esperar a què es buidi una guixeta o haver de mostrar el contingut de la meva petita motxilla... A fora plou i, sense paraigua com vaig, e...

Torno de fer jòguing. Són les 10 de la nit, i no sé si tinc més fred o gana. Obro la porta de l’escala i me’l trobo que surt. Li adreço un “bona nit” desganat, que ell em retorna amb força més convicció, i enfilo escala amunt. Avui és el quart cop que me’l trobo, una freqüència habitual de coincidències diàries que ja fa vuit anys que dura, tants com porto vivint -o millor, convivint amb ell- a l’edifici. Quan surto cap a treballar, a quarts de nou, sovint me’l trobo; quan vinc de la feina, també. Si vaig al súper, és fàcil coincidir amb ell; i quan en torno, igualment. Vaig a córrer i és allà; he acabat la cursa, i sembla que m’esperi. He quedat per anar al cine o al teatre? Palplantat a la porta que el tinc... Tant se val si és en dia feiner o festiu, matí, tarda o nit: ell sempre hi és! No sé com es diu, però l’anomeno “el veí de l’entresol quarta”, ja que en més d’una ocasió l’he vist sortir d’aquell pis. Té la seixantena passada, duu ulleres de cul de got i va mal vestit fins a l’...

A casa li dèiem el cine Urgell, tot i que el catalaníssim grup propietari de la sala mai s'ha dignat a utilitzar la forma oficial del topònim que li donava nom. Com tampoc hi ha programat mai -que jo recordi- pel·lícules doblades en la nostra llengua. Aquest cine de barri de dimensions colossals ha representat la indiferència més absoluta cap al compromís amb cap altra cosa que no fos guanyar diners amb els blockbusters del moment. I ahir, als 50 anys justos de vida -va inaugurar-se amb Lawrence d'Aràbia el 1963, quan l'exhibició cinematogràfica ja fa temps que no és un negoci prou lucratiu, els amos van tancar definitivament les seves mítiques cortines de vellut vermell amb la pel·lícula que projectaven en aquell moment: Fast and Furious 6 . Cap homenatge, cap emotivitat, cap recança.  L'Urgell no ha estat la meva sala de referència cinèfila, però sí la millor que recordo per veure-hi una pel·lícula de gran espectacle. Pantalla enorme, bon so -tot i que un pèl baix pe...

No puc culpar ningú per les més de dues hores de cua que he hagut de fer per entrar a l'exposició " Edward Hopper " al Grand Palais de París. La meva tendència a no planificar té un preu, igual que es paga el fet que l'artista nord-americà sigui una icona per qualsevol persona mínimament interessada en la cultura i l'art del segle XX. I si hi afegim el fet que aquesta mostra ofereix l'oportunitat única de veure tota la seva producció junta, no és estrany que sigui de visita obligada, com també és imprescindible adquirir-ne el catàleg, impecable, que val molt més del que costa. A Nova York i Chicago havia tingut l'ocasió d'admirar alguns treballs del cèlebre pintor, però la proposta que he pogut veure a París supera totes les meves expectatives, i no només per la seva integralitat. El valor de la mostra radica en el relat que hi ha al darrere, que comença per les influències pictòriques i fotogràfiques que van inspirar-lo, i acaba amb com Hopper va tran...

Dopo un mese lunghissimo di cattività a causa della rottura di una caviglia e dopo una settimana, ancora più lunga e noiosa, di feste natalizie, il mio corpo e la mia mente bisognavano di percorrere chilometri, di allontanarsi da Barcellona. Con il solo dispiacere di lasciare a casa il nostro gatto – benché mia madre fosse andata a rendergli visita ogni giorno, Anna e io partimmo verso il nord, come di solito. Quella Francia che quasi da quando ci siamo conosciuti era stata il nostro punto di riferimento, lo scopo delle nostre fughe, ci offriva ancora, sette anni dopo, territori da scoprire. La Bretagna fu la destinazione scelta per cambiare anno e comprovare se l’Europa diventava più nazione e meno continente con questa moneta unica che ogni lingua pronuncia così diversamente. Così, il 29 dicembre, con alcuni Euro in tasca e una settimana di vacanze in mente, ci disponemmo a stancarsi guidando per 1200 chilometri circa fino ad arrivare a Rennes, capitale oggi della regione amministrat...