Ganes de cultura

Un cel que amenaça amb els pitjors presagis m'espera a la sortida de Torino Porta Nuova. Confio en els 12 quilòmetres i mig de porxos ininterromputs per aixoplugar-me quan comenci a diluviar i, per uns instants, m'oblido del meu republicanisme per agrair mentalment al rei Vittorio Emanuele II que els fes construir en l'època que la ciutat va erigir-se en primera capital de la Itàlia unificada. A cobert, doncs, m'encamino a descobrir tres museus que m'explicaran la importància històrica de Torí en l'automoció, el cafè i la radiodifusió, i que amb els seus relats ompliran les cinc hores que em separen de la cita teatral que justifica el meu desplaçament a la ciutat. Com a propietari d'un Fiat 500 de nova generació i fill d'un taxista que va conduir un model 2100 de la marca torinesa -rebatejat a casa nostra com a Seat 1500-, visitar el  Centro Storico Fiat significa molt més que veure cotxes antics. Parlar de la Fiat a Torí és parlar d'una "dinas...

He llegit a tota velocitat Si la memòria no ens falla , la mateixa pressa amb què sembla haver estat escrit, atenent a les nombroses errates i faltes que conté. O potser hauria de dir "transcrit", ja que es tracta d'una entrevista/conversa a tres bandes, el contingut de la qual podria haver estat un pòdcast i que ha acabat en forma de llibre destinat als nostàlgics que ens vam fer lectors amb Quim Monzó i Sergi Pàmies com a contistes i articulistes de capçalera. Conduïda i enriquida pel periodista Julià Guillamon, la conversa flueix àgilment per les vides i obres de Monzó i Pàmies amb una màgia que només pot aportar l'intangible valor de l'admiració i l'amistat que els uneix a tots tres. El llibre és un anecdotari, atribut que no li treu valor, al contrari, perquè demostra que la gent interessant ho és també perquè té anècdotes interessants per explicar.  Sense cap intenció de treure mèrits literaris a Sergi Pàmies, em declaro monzonià militant. M'enorgul...