Ganes de cultura

Algú amb molt criteri va afirmar que qui parla bé, pensa bé. Però si qui parla bé és un autor literari, llegir-lo esdevé quasi un deure. Estic convençut que el centenar llarg de persones que omplíem La Paloma per escoltar Gianrico Carofiglio durant la darrera edició de BCNegra, si no coneixíem la seva obra, vam sortir-ne amb moltes ganes de fer-ho. No va ser només el que deia, sinó la precisió conceptual i l'elegància intel·lectual amb què ho exposava el que va arrencar l'aplaudiment espontani de l'audiència en dues de les seves tres intervencions en una taula rodona sobre la versemblança i la veritat, però que hagués pogut versar sobre qualsevol altre tema i n'hauríem sortit igualment entusiasmats. Propera parada al més aviat possible: qualsevol llibreria barcelonina amb oferta de narrativa en italià. El lloc va ser la Central de Consell de Cent i el llibre, ben assessorat per la dependenta, Rancore , una de les poques novel·les que l'autor de Bari ha ambientat a M...

Si m'agrada llegir, ho dec a ma mare. Ella me'n va ensenyar, però sobretot em va comprar molts còmics i alguns llibres, quasi sempre a demanda i elecció meva. Les aventures dels personatges de Warner Bros. (en la versió mexicana d'Editorial Novaro) i de l'univers Disney (publicades per Ediciones Recreativas) són els  tebeos  que em van deixar un record més inesborrable, tot i que ja no els conservo; de llibres, en canvi, un grapat han arribat fins avui, com ara un exemplar de  La guerra de les galaxias  novel·lada o un  Ben-Hur  il·lustrat que Editorial Bruguera va publicar en català a principis dels 60. Hi ha dos llibres més que també sobreviuen a la meva biblioteca i que són molt especials, perquè jo mai no vaig demanar que me'ls comprés:  Història d'un gos , de Jeroni Moragues, i  Michel Strogoff , de Jules Verne, en versió original francesa. Ma mare era una habitual de les botigues de segona mà, llibreries de vell incloses, les quals encara er...

Quan es comença a conèixer prou una ciutat és aleshores que se'n pot traspassar la superfície cultural. No parlo de submergir-se en la cultura alternativa, sinó de descobrir espais i esdeveniments que queden ocults a plena llum, eclipsats pels que són més cèlebres i massius. És amb la mirada inquieta del qui vol transcendir el que és més obvi —i que, a més, necessita refugiar-se de la pluja llombarda de mitjan març— que Bèrgam i Milà m'han sorprès amb un ventall que inclou cinema sense límits ni complexos, comunicació comercial de cinc estrelles, art contemporani que entra pels ulls i llibreries històriques en risc.  Entre Abbas Kiarostami i Louis de Funès Que un festival sigui capaç de celebrar-se durant més de quatre dècades és una prova  irrefutable de la seva qualitat, encara que el que realment m'ha motivat a descobrir-lo és la seva amplitud de mires cinematogràfiques. Efectivament, el Bergamo Film Meeting  (BFM) —impulsat per la seva associació homònima amb un sòlid...

En record de Pier Paolo Pasolini, assassinat fa tot just  mig segle, m’he submergit recentment en la lectura d’ Ocellets i ocellots , de Lluís Anton Baulenas . Aquesta novel·la breu i àgil, on l'autor confronta dialècticament l’intel·lectual italià amb la persona que, suposadament, tenia l’ordre de matar-lo per encàrrec dels poders fàctics, és un exercici de ficció especulativa absolutament recomanable i, alhora, un original homenatge a un escriptor i cineasta incomparable, polèmic, contradictori. Respecto profundament Pasolini com a pensador; em sedueix la seva capacitat "suïcida" d’incomodar i denunciar les vergonyes tant de la dreta postfeixista com de l’esquerra comunista, sense miraments ni mitges paraules. Potser per això, esperonat per la lectura i el cinquantenari, m’he “imposat” el deure de reveure el cinema de l'artista romanobolonyès que tinc a la meva col·lecció. A les portes dels meus seixanta anys, pensava, potser amb un optimisme ingenu, que la maduresa...

Hi ha llibres que han envellit malament o potser, senzillament, ja van néixer més vells del que la seva pàtina de modernitat enlluernadora camuflava. Histoire d’O (1954), de Pauline Réage,   és un d'aquests casos en què, fora del seu context temporal i sense apriorismes de cap mena, l'obra resulta menys transgressora i alliberadora del que semblava. Tot al contrari que L'anniversario  (2025), d'Andrea Bajani, un trencador exercici d'autoficció familiar que he llegit en paral·lel. En què coincideixen aquestes dues novel·les? La resposta, uns paràgrafs més avall. Només coneixia d'anomenada el clàssic de la literatura eròtica de Dominique Aury   -nom real de l'autora- en què la seva protagonista es sotmet a l'esclavatge sexual de diversos homes d'una forma quasi mística. I si l'he acabat llegint no és per interès pel gènere, sinó per la vehemència amb què en canta les excel·lències un "prescriptor" atípic: Damià del Clot, a la seva novel...

33 anys complerts com a treballador públic mereixen una celebració en forma d'article. En aquests 11 triennis (els funcionaris comptem de forma estranya, potser perquè cada tres anys cobrem un pèl més) m'he trobat amb bons professionals, solemnes pocavergonyes i tot l'espectre que hi ha entremig, com en qualsevol àmbit laboral. Tanmateix, criticar gent amb feina fixa a càrrec dels contribuents i amb condicions laborals més dignes que les de la majoria és una temptació irrefrenable, ho comprenc.  Entenc, igualment, que les bones notícies, com ara que la majoria de funcionaris treballem, no són mai notícia i molt menys encara material cinematogràfic o literari. Sí que ho és, en canvi, ridiculitzar els servidors públics, fent-los passar pels pícaros de l'actualitat, corruptes de mig pèl que busquen el benefici propi sense risc ni esforç, l'únic mèrit dels quals només ha estat superar un concurs públic suposadament transparent. Jo mateix no vaig poder evitar la temptac...

No hi ha pel·lícules més mítiques que aquelles que no s'han realitzat. Mai no sabrem quina obra mestra, mitjania o fracàs haurien estat The Short Night , Il viaggio di G. Mastorna o Napoleon si Hitchcock, Fellini i Kubrick, respectivament, les haguessin dut a bon port. De films maleïts, inacabats o heretats per altres realitzadors n'hi ha desenes i segur que tots estan envoltats d'anècdotes, però possiblement no n'hi ha cap que hagi tingut tantes vides paral·leles sense haver existit com L'enfer , d'Henri-Georges Clouzot: material d'un rodatge inacabat, thriller clàssic de Claude Chabrol, documental revelador i, finalment, novel·la gràfica excepcional. Les portes de l'infern s'obren al 1964, quan el genial però despòtic realitzador d' El salari de la por i Les diabòliques va voler abordar el turment interior de la gelosia paranoica masclista a través d'una experimentació visual i narrativa sense precedents, qui sap si com a resposta a les...

Les meves dues darreres lectures, D'après une histoire vraie i Hi havia una vegada a Hollywood , tenen en comú tres coses: portaven uns quants anys esperant torn a la prestatgeria, han tingut versió cinematogràfica i, el més important, l'ombra de Roman Polanski hi planava d'alguna forma. D'après une histoire vraie és una novel·la d'autoficció de Delphine de Vigan, una escriptora que al llarg de la seva carrera ha conreat aquest gènere que juga amb l'autobiografia i la fabulació, i que li ha donat molt bons resultats tant creatius com comercials. Conec força l'obra d'aquesta autora francesa i, fins al títol que ha motivat aquest article, m'han entusiasmat molt més les seves obres de ficció pura - Les loyautés , Les gratitudes , Les enfants sont rois - que no pas les d'autoficció - Jours sans faim i Rien ne s'oppose à la nuit , que precisament són les que l'han elevat al podi de la literatura francesa d'aquest segle. Però si he espe...

Amb el seu darrer espectacle,  Passeport , Alexis Michalik se m'ha tornat a guanyar. Com els ha passat als ja més de 150.000 espectadors que han vist l'obra des que es va estrenar a París al gener de 2024, m'he rendit davant d'uns intèrprets que practiquen un  fregolisme dúctil i natural, que reciten uns diàlegs creïbles en el fons i la forma, i que sempre estan al servei d'un argument sensible -la jungla de Calais i els esforços per sortir-ne- però tractat amb l'originalitat de qui sap jugar amb l'espai i el temps, i posar-ho en escena de manera inventiva i destra. Aquests elements i la gràcia per combinar-los són el segell d'aquest dramaturg/director/actor francobritànic des de fa més d'una dècada, ja presents al seu primer èxit,  Le porteur d'histoire (2011), peça que, com la que ha donat peu a aquest article, només s'ha pogut veure a Barcelona en sessió única el 2017, gràcies al bon olfacte teatral dels organitzadors del Festival Oui! ....

Suposant que en una illa deserta tingués temps de fer alguna altra cosa que no fos maldar per sobreviure, no tinc cap dubte que la lectura que m'hi emportaria seria Hitchcock, Truffaut (1983). Afirmació maximalista i provocativa, ho admeto, però amb la perspectiva que em donen els 40 anys que fa que aquest llibre m'acompanya no exagero quan afirmo que no en tinc cap altre a la biblioteca que abordi una quantitat més gran dels meus interessos: la filmografia íntegra del meu realitzador favorit de cinema clàssic, Alfred Hitchcock, passada pel sedàs del meu crític cinematogràfic de referència, François Truffaut. En aquest volum, un autèntic compendi de cinefília en el millor sentit del terme, compareixen una desena llarga d'obres majors del setè art que ho deuen tot al talent visual del seu director, però també al carisma d'intèrprets inoblidables, com eren Cary Grant, James Stewart, Ingrid Bergman o Grace Kelly, i al geni irrepetible del compositor Bernard Herrmann. Quan...

Ni que només fos per poder titular aquest article com ho he fet ja pagava la pena haver llegit els tres llibres de què parlaré a continuació. Als llibres, tres bons exemples de com es pot ser molt seriós i alhora fer bon humor, hi dedicaré uns quants elogis; el titular, en canvi, se l'han guanyat per demèrits propis els candidats i els votants d'extrema dreta a les eleccions europees del 2024. Calen instruccions per fer-se feixista? Al contrari, el que sí requereix aprenentatge al llarg de tota la vida és fer-se demòcrata i, sobretot, mantenir-se'n quan van mal dades. Per demostrar-ho, la desapareguda escriptora i activista Michela Murgia va escriure al 2018 Istruzioni per diventare fascisti , un irònic i provocador pamflet en què no només es burla de la visió del mon del típic "fatxa" i descriu com fer que una societat es decanti progressivament cap al totalitarisme sinó que posa un mirall màgic, d'aquells que no menteixen, al davant dels que ens creiem immun...

Feia molts anys que no tenia present Manuel de Pedrolo: no vaig prestar gaire atenció als actes del  centenari institucional  del seu naixement ni recordo quan vaig llegir-ne l'últim llibre, que encara és més greu.  Mea culpa.  Ha estat una visita fortuïta al magnífic Castell de Concabella, a iniciativa d'uns bons amics que viuen a la Segarra, que l'obra i la figura de l'escriptor de l'Aranyó se m'han fet evidents de nou com en una revelació. Conèixer l'interessantíssim Espai Pedrolo m'ha recordat l'empremta que va deixar-me com a lector aquest home de lletres polièdric i incansable, i quina sintonia que vaig arribar-hi a tenir ideològicament.  Tot i que per generació m'hauria tocat, no vaig ser un dels lectors de Mecanoscrit del segon origen (1974)   en edat escolar. Ni en cap altra edat, perquè no l'he llegit mai, i els meus únics referents en són les adaptacions televisiva del 1985 i cinematogràfica del 2015 , oblidables totes dues. Mill...

El 40è àlbum d' Astèrix ha fet recuperar l'interès de propis i estranys per les gestes dels gals més cèlebres de la història, amb permís de Vercingetòrix. Amb la seva darrera aventura, L'iris blanc (en català El lliri blanc ), els personatges sorgits de la imaginació de René Goscinny i Albert Uderzo han demostrat que no tan sols son irreductibles, sinó que tenen més vides que un gat i son més dúctils que l'or, capaços de sobreviure als seus creadors i d'adaptar-se als nous temps i les noves autories sense perdre el seu sentit de l'humor original.  Ridiculització del xovinisme, anacronismes, crítica a l'actualitat sociocultural i gags recurrents són alguns dels ingredients de totes les aventures d'Astèrix, recursos que ha adoptat amb destresa el guionista-dibuixant de còmics, músic i novel·lista Fabrice Caro, Fabcaro, un mestre de l'humor absurd que, segons algunes opinions, ha escrit l'Astèrix més divertit dels darrers 40 anys, mofant-se de val...