Ganes de cultura

París, darreres setmanes de 2025. La ciutat no només batega al ritme del consumisme nadalenc, sinó també amb el ressò de les melodies i les danses que, des dels teatres del Châtelet i del Lido , marquen el pols teatral de la temporada. Un any més, he tingut l’oportunitat de comprovar el que ja és un fet: la capital francesa viu una edat d’or del teatre musical, no per acumulació, sinó per una exigència artística que es reivindica i que comença a mirar de tu a tu els grans referents mundials anglosaxons. La cage aux folles  ha hagut de fer un viatge a través de l'espai, el temps i el cinema per tornar a casa, a París, amb els honors que ara se li tributen al Châtelet. La comèdia d'embolics de la parella homosexual que regenta un cabaret transformista a la liberal Saint-Tropez post 68 és una obra mutant, viatgera i potser intemporal. Nascuda el 1973 com a peça de bulevard de la mà Jean Poiret -també intèrpret-, va servir per donar visibilitat a una certa cultura gai i, sobretot...

En un Manchester ja guarnit de Nadal, m’he avançat el meu propi regal: veure la nova producció de Miss Saigon a l'històric Palace Theatre, un espai que ja m'és familiar per haver-hi gaudit anteriorment un grapat de bons musicals.  Miss Saigon  és un dels meus favorits des que vaig veure'n l'excel·lent enregistrament fet al 2014 al Prince Edward Theatre de Londres per commemorar-ne el 25è aniversari de l'estrena. Si en algun moment m'havia passat pel cap que Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil van tenir un cop de sort amb Les Misérables , amb la seva relectura de Madama Butterfly  em van convèncer que efectivament són uns compositors inspiradíssims i de talent indiscutible, capaços de dotar cada línia melòdica i cada canvi de tensió d'una precisió equiparable a una partitura operística moderna. Dit ras i curt, sense ells no s'entendria el musical contemporani, però tampoc sense escenògrafs com John Napier (creador del muntatge original), Totie Driver...

En les darreres dècades, la paraula "orgull" s'ha associat a la reivindicació i la celebració de la diversitat sexual i de gènere, però jo prefereixo ampliar-ne l'espectre a qualsevol lluita legítima que necessiti de visibilització. Causes com el feminisme, l'antiracisme, la descolonització —política i cultural—, l'autodeterminació dels pobles i altres que em descuido són, al meu parer, motiu d'orgull i una forma de demostrar-lo és dalt d'un escenari, com ho fan amb mestria i armes diferents l'obra dramàtica Liberation i la comèdia musical Kinky Boots , les quals exploren les complexitats i les victòries de ser qui un és, sense subterfugis. És obvi que he tornat a Anglaterra per veure teatre —a l'"off-London" per ser més precís— i, com sempre, tot i l'inconfort del vol de baix cost i del nou tràmit d'immigració per entrar al Regne Unit, el trajecte ha valgut sobradament la pena, ni que només hagi estat per descobrir sense vole...

Diàleg intern: He vist el musical  Les Misérables nou vegades... És greu?, em pregunto. No, si una d'elles ha estat en francès, em responc. I ja em quedo més tranquil, sobretot per la satisfacció d'haver quadrat el cercle en afegir la versió original -la llengua de Victor Hugo, però també d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg- als diversos idiomes en què he gaudit de l'espectacle des que el vaig descobrir al 2005.  Les Misérables no es representava als escenaris parisencs des de 1991 i, encara que amb l'Eurostar poc més de dues hores separin París de Londres, el públic francès ha hagut de sentir que l'emblemàtic espectacle francofrancès se'ls havia arrabassat lingüísticament i cultural des que el productor Cameron Mackintosh el va convertir merescudament en un fenomen planetari amb epicentre al West End.  És per aquesta absència de 33 anys que la nova producció que n'ha fet el Théatre du Châtelet s'ha concebut amb honors de celebració i super...

Quan Dagoll Dagom va estrenar L'alegria que passa  la tardor de 2023, amb l'anunci que seria el seu últim espectacle de creació, el cor se'm va encongir. Veient aquell musical, de petit format però carregat de força, em va envair la sensació que estava a punt de perdre un dels referents del meu paisatge cultural i un dels puntals en què se sustenta la precària normalitat teatral d'aquest país. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han sabut fer un teatre que és alhora creatiu i comercial, i que demostra que la llengua no és cap barrera quan el producte és bo. El seu projecte, com tot en aquest mon, ha tingut el seu temps, és fugisser com l'alegria, com un tren que passa. El seu trànsit no ha estat fugaç, però, ha durat mig segle i m'agradaria pensar que ha deixat empremta, que l'escena catalana hi ha pujat i se l'ha fet seu, i que no s'ha quedat simplement contemplant com s'anava allunyant fins desaparèixer. El meu primer contac...

Dignitat, entusiasme i diversió a dojo és el que m'he trobat dalt de l'escenari del Casal Catòlic de Sant Andreu on he gaudit de la producció La botiga dels horrors de  La Lírica de Sant Andreu . Es el segon cop que aquest grup amateur arrelat al barri em convenç amb un dels seus muntatges; el primer va ser un espectacle ben diferent i molt més ambiciós,  Els miserables , la qual cosa ja dona una idea de la varietat amb què estan acostumats a treballar. Una mirada més detallada al seu historial revela que han aixecat bona part dels èxits del West End i de Broadway ( Mamma Mia , Sweeney Todd , Full Monty , Jesucrist Superstar , Sister Act , El violinista a la teulada ), amb música en directe, i sempre en català. Conec ben poc el mon del teatre no professional però en explorar el web de la  Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya  m'he adonat de sobte que m'he estat perdent durant anys un talent artístic considerable i un compromís cultural inqüestionable am...

Heus aquí que una vegada, als Estats Units del 1900, es publicà una novel·la infantil cridada a esdevenir un clàssic de la cultura popular. Tant i tant agradà, que el mateix autor n'arribà a escriure 13 seqüeles entre 1904 i 1920. Però no fou fins uns anys més tard, al 1939, que una inspirada adaptació en forma de pel·lícula musical en féu un fenomen universal i immortal. Innombrables versions i revisions del clàssic es succeïren, entre les quals un curiós musical soul  de mitjan anys 70. Però per damunt de tot en destaca una preqüela en forma de novel·la (1995), que tant d'èxit obtingué que acabà convertida en un musical de Broadway (2003), i ja als nostres temps, en una nova pel·lícula musical (2024). I heus aquí un gos, heus aquí un gat, però aquest conte és ben lluny d'haver-se acabat. Per molt que hagi intentat camuflar-les de conte infantil, les pistes que he donat son tan clares que no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que em refereixo a  The Wonderful Wizard of ...

Balenes i dimonis, aventura i amor, Ahab i Dante o, el que és el mateix, Moby Dick alla prova i La Divina Commedia . Entre Milà i Torí, he baixat als inferns interiors de dos personatges de la literatura universal que, portats a l'escenari, fan sentir l'espectador al paradís i qüestionen si Jean-Paul Sartre va estar del tot encertat quan va escriure que l'infern son els altres.   Fa molts anys que no reveig l'adaptació de Moby Dick que John Huston va dirigir el 1956 i tanmateix tinc ben present la breu però intensa interpretació que Orson Welles va fer del capellà que sermoneja els mariners abans de salpar a la pesca de la balena. Segons l'anecdotari del film, el mític actor i realitzador va interpretar el paper en estat d'embriaguesa per superar un incomprensible pànic escènic, encara que potser va necessitar la crossa etílica per superar l'enveja de no haver pogut portar la novel·la de Herman Melville a la pantalla. Sí que va aconseguir, en canvi, escri...

Un titella de grans dimensions en forma de tigre que simbolitza l'instint de supervivència; els pares fundadors dels Estats Units que rapegen les diferències del seu projecte polític; els protagonistes d'un drama d'amor adúlter que canten i ballen per subratllar els seus estats anímics... Ni realisme ni versemblança han estat adjectius aplicables a l'art dramàtic, ja des dels temps de la Grècia clàssica. La màgia del teatre -perdó pel tòpic- se sustenta en un "pacte escènic" que el públic només ratifica a canvi que li despertin la imaginació, com succeeix sobradament a  Life of Pi , Hamilton i Brief encounter , els tres espectacles amb què he obert el meu any teatral. Novel·la filosòfica d'èxit (2001), espectacular i sensible adaptació cinematogràfica (2012) i reeixida obra de teatre (2019) són les tres vides que, de moment, ha viscut la història nascuda de la imaginació del canadenc Yann Martel, inspirada llunyanament en una narració breu del brasiler...

Al gener passat em mig comprometia en aquest blog a tornar a París abans de fi d'any per reveure West Side Story al Théâtre du Châtelet, una declaració d'intencions que només he complert al 50%. L'oferta teatral de la ciutat de la llum, amb més de 100 sales d'espectacles sense comptar les de l'àrea metropolitana, ha estat prou temptadora com per fer-me canviar, sense gaires remordiments, la tragèdia de Tony i Maria per quatre produccions teatrals que, per diferents motius, ja em semblaven immancables sense haver-les vist. La meva fal·lera pels musicals m'ha portat en primer lloc a París extramurs, concretament a Boulogne-Billancourt, un dels bastions de la seva  banlieue  burgesa que val la pena visitar i que acull el  revival  de  Starmania  a les instal·lacions de  La Seine Musicale . Aquest complex faraònic dedicat als espectacles en viu presideix l'antigament industrial Île Seguin i forma part del projecte  Vall de la Cultura del departament ...

En  pocs llocs l'expressió "ciutat del teatre" té tant de sentit per a mi com a Londres. No importa les vegades que hi hagi estat, l'oferta del West End continua meravellant-me com la primera vegada i em sorprèn encara que alguns espectacles musicals hi portin dècades representant-se ininterrompudament, aliens al pas del temps i de les modes, per demostrar, diàriament amb els aforaments quasi complets, que són el millor que el teatre comercial pot oferir al públic. En aquesta enèsima visita a Londres m'he presentat voluntari per exercir de cicerone  amb els meus companys de viatge, menys familiaritzats que jo amb la capital britànica i la seva escena. La  responsabilitat era agraïda i sense risc, ja que les propostes que havíem pactat d'antuvi eren guanyadores segures:  The Phantom of the Opera , The Lion King i Les Misérables són tres espectacles que tot amant del teatre, musical o no, ha d'haver vist i que deixen una petjada inesborrable per la seva qu...

El TGV surt  de la Gare de Lyon i m'extreu de París, on una vegada més -la trenta-tresena, si el meu arxiu de viatges és correcte- acabo de passar uns dies dedicat a algunes de les meves ocupacions predilectes: vaguejar pels carrers, visitar exposicions, anar al cinema i al teatre, i tafanejar en unes quantes llibreries. París ha esdevingut un espai recorrent des del 1986 i ja fa temps que he deixat de fer-hi turisme per intentar descobrir-lo com si hi visqués. Una quimera, certament, perquè unes jornades de plaer no equivaldran mai a la vida real, ni a París ni enlloc. Sí que puc afirmar, però, que per haver recorregut molts dels seus districtes, haver-m'hi allotjat i haver-hi viscut experiències dispars, tinc una idea realista de la grandesa i la misèria que conté una ciutat única, prototip extrem de la contradicció humana, que malgrat tot és una part irrenunciable del meu paisatge emocional. Soc plenament conscient que París s'ha construït en detriment d'altres reali...