Ganes de cultura

A la recerca d'una destinació on la llengua m'impedís engrossir l'estoc de llibres pendents de llegir, m'he arribat a Viena amb les millors intencions. Sense apriorismes ideològics per la (nova) deriva ultradretana d'Àustria, em calia descobrir les bondats d'una ciutat singular dins del món germànic, bressol de Sigmund Freud, Gustav Klimt, Fritz Lang, Romy Schneider, Billy Wilder i Stefan Zweig, que són els meus vienesos universals preferits després de la Wiener Schnitzel i la  Sachertorte . Des del 1987 que no havia trepitjat l'asfalt d'una ciutat de la qual em quedaven ben poques imatges a la memòria, tret de la roda del Prater, per la pel·lícula  El tercer home ,  un palau d'aires versallescos, que devia ser Schönbrunn, i els nombrosos carrers de vianants del centre històric. Un record certament molt pobre, sobretot si el comparo amb la sumptuositat patrimonial i cultural amb què m'ha enlluernat la capital austríaca en aquesta ocasió. Què s...

Afirmava el psicòleg William James a finals del segle XIX que calia repetir 21 dies seguits una activitat o conducta nova perquè esdevingués un hàbit. Jo només vaig necessitar-ne cinc per adonar-me que viatjar seria la meva habitud preferida. En efecte, aquella escapada llampec del 1984 per terres castellanes va deixar-me amb ganes de repetir i pujar l'aposta creuant altres fronteres, no ja nacionals sinó estatals. Amb els mateixos companys de viatge que l'any precedent, la destinació d'aquells darrers dies de l'estiu del 1985 va ser Portugal. En una època en què no existien ni l'Espai Schengen ni l'euro, travessar una frontera entre dos estats augmentava l'excitació inherent a tot viatge i et feia sentir una mica aventurer. Però el que realment va sorprendre'm i va fer que pugui qualificar d'iniciàtic aquell viatge són dues obvietats que, als meus 19 anys, encara no eren tan òbvies:  la llengua espanyola, que per a un català era obligatòria, omnipre...

Atènyer la majoria d'edat posa punt i final a la infantesa i obre la porta a noves realitats que es viuran des d'aquell moment amb una autonomia abans insospitada. En el meu cas, la gran novetat d'entrar a l'edat adulta va ser disposar d'autorització familiar per començar a viatjar pel meu compte. Ara que fa 40 anys que tinc 18 anys (gràcies, Joan Manuel Serrat, per la metàfora i per un grapat de bones cançons), vull recordar en 12 capítols aquells viatges que d'algun manera van ser iniciàtics i van moldejar la meva personalitat. Abans dels 18 m'havia mogut ben poc, tot i que no me'n faltaven ganes. Amb la família només havia fet algunes sortides d'un dia per Catalunya, no més enllà de 100 km a la rodona de Barcelona, i, com a cosa excepcional, un parell d'estades estiuenques a Menorca de no sé quants dies però que se'm van fer eterns, a casa d'uns parents materns. Les excursions m'havien estat vetades -segons ma mare els autocars ten...

Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità. Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre. Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix. Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric. Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin a...

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...

Tothom que hagi visitat Torí ha vist el Museo Nazionale del Cinema sense ser-ne conscient. Des de qualsevol punt de la capital del Piemont és perfectament identificable una cúpula quadrada coronada amb una agulla, situada al bell mig del centre històric: és la Mole Antonelliana. Aquest símbol arquitectònic torinès va ser construït al darrer terç del segle XIX per allotjar-hi una sinagoga i, posteriorment, va passar a titularitat municipal per fer-ne un monument a la Unitat d'Itàlia. Des de l'any 2000 ha esdevingut un monument al cinema, ja que n'allotja el museu nacional, creat als anys 50 del segle XX i que ha anat canviant de seu fins trobar en l'espectacular Mole Antonelliana el marc perfecte per acollir un fons d'una riquesa patrimonial única. Per què Tori, us preguntareu? Doncs perquè molt abans que Roma esdevingués el centre neuràlgic de la producció cinematogràfica italiana, arran de la construcció de Cinecittà pel règim feixista el 1937, els orígens i prime...

Anar a Roma és comprar un bitllet per a un viatge apassionant per la història de l’art dels darrers dos mil·lennis. Un viatge que no seria complet sense parar atenció al setè art, que a la ciutat eterna té una cita ineludible. Per tant, deixeu de banda el fòrum o la Capella Sixtina per unes hores, preneu la línia A del metro i no en baixeu fins a la penúltima parada: Cinecittà. L’abril de 1937 el dictador Benito Mussolini inaugurava aquesta cineciutat als afores de Roma, un ambiciós conjunt de platós, laboratoris, tallers i serveis tècnics que permetien cobrir el cicle complet de l’elaboració d’una pel·lícula, des del guió fins a les còpies per a l’exhibició en sala. Nascuda per celebrar el règim feixista, Cinecittà va acomplir la funció de fàbrica de somnis i propaganda d’Itàlia però durant un període més breu del que el seu impulsor esperava. La guerra mundial i la fi de la dictadura, amb la consegüent crisi econòmica en què es va veure sumit el país, van provocar que durant uns any...

Té la categoria i les dimensions -12.000 m2- de les grans àgores europees però una celebritat molt més local, ja que la ciutat que l’acull va perdre la capitalitat vuit segles enrere. El centralisme francès, disfressat de croada religiosa contra l’heretgia càtara, va anorrear amb sang i foc el poder occità i, avui, Tolosa de Llenguadoc ja no és seu de comtat sinó pol administratiu d’una regió tan irreal com el seu nom: Migdia - Pirineus. Malgrat les vicissituds polítiques sofertes, la place du Capitole és un prodigi d’harmonia urbanística en què institucions i societat civil es reparteixen l’ús públic de l’espai. El color rosat dels maons amb què van construir-se tots i cadascun dels edificis de la plaça són el paradigma d’una ciutat que els francesos anomenen la ville rose, sens dubte en contraposició a la grisor de les metròpolis del nord de l’hexàgon. El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament...

L’adreça més cèlebre de Londres -amb permís del 10 de Downing Street- és el domicili d’algú que en realitat mai no hi va viure; de fet, el domicili d’algú que mai no va viure i mai morirà, com afirmava una exposició dedicada a la seva figura. L’ombra de Sherlock Holmes és tan allargada que es projecta des del 1887 i no se'n veu la fi, però cobra una especial intensitat al número 221 B de Baker Street, situat al benestant districte de Marylebone, en ple centre de la capital, i on s’erigeix, tan sols des del 1990, el museu dedicat al personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle. Per poc familiaritzat que s’estigui amb l'icònic detectiu en la seva versió literària, escasses deuen ser les persones del món occidental que mai no hagin vist alguna de les seves nombroses encarnacions a la pantalla. Però pagar les 15 lliures que costa l’accés al Sherlock Holmes Museum és garantir-se un viatge en primera classe a l'Anglaterra victoriana, o almenys a la imatge idealitzada que tenim d’...

Dopo un mese lunghissimo di cattività a causa della rottura di una caviglia e dopo una settimana, ancora più lunga e noiosa, di feste natalizie, il mio corpo e la mia mente bisognavano di percorrere chilometri, di allontanarsi da Barcellona. Con il solo dispiacere di lasciare a casa il nostro gatto – benché mia madre fosse andata a rendergli visita ogni giorno, Anna e io partimmo verso il nord, come di solito. Quella Francia che quasi da quando ci siamo conosciuti era stata il nostro punto di riferimento, lo scopo delle nostre fughe, ci offriva ancora, sette anni dopo, territori da scoprire. La Bretagna fu la destinazione scelta per cambiare anno e comprovare se l’Europa diventava più nazione e meno continente con questa moneta unica che ogni lingua pronuncia così diversamente. Così, il 29 dicembre, con alcuni Euro in tasca e una settimana di vacanze in mente, ci disponemmo a stancarsi guidando per 1200 chilometri circa fino ad arrivare a Rennes, capitale oggi della regione amministrat...

Giovedì 8 - Venerdì 9 Giugno 2000: Palermo. Palermo era per me una città macchiata. La sua storia veniva ridotta all’attività non molto “pulita” d’una organizzazione nota a tutti: la Mafia. Per fortuna, ho scoperto che Palermo aveva molti incanti nascosti sotto gli anni e la dimenticanza, che tutta la città era un'opera d’arte decadente, prodotto di una miscela di civilizzazioni. Mediterranea, fresca e affascinante, però a volte anche pesante e intrigante, Palermo mi è apparsa come un monumento alla storia delle sue invasioni: prima d’essere annessa al regno d’Italia nel 1860,  Palermo era stata dominata dai Fenici, Cartaginesi, Greci, Romani, Normanni, Arabi, Catalani e Spagnoli. Coloro avevano lasciato la loro impronta. Ma, come era possibile che quella che era stata una delle capitali mediterranee più belle,  avesse adesso un centro storico così degradato,   dei suburbi vittime della speculazione immobiliare –dicono che direttamente mafiosa-, e una povertà che fac...

L'avion descend littéralement entre les bâtiments de Hong Kong. On dirait qu'il va se poser en plein milieu de la rue, qu'il va "se garer" entre les affreux gratte-ciels pâles et maigres qui montrent aux passagers leur intérieur, leurs postes de télévision allumés, leurs locataires coincés comme dans des ruches. J'ai lu quelque part que c'était un aéroport difficile, que faute d'espace, il a été construit sur la baie que, pour l'instant, je n'ai pas encore vue. Après avoir accompli les formalités nécessaires, la rue m'attend. Dès que je sors de l'aéroport, moderne, impeccable, je me sens vraiment dans l'une des dernières colonies, dans un morceau d'occident en Chine. Quand les touristes se sont évaporés et qu'il n'y avait que des Chinois autour de moi, je me suis senti, pour la première fois, différent, presque un intrus. Je réussis à me faire comprendre par le chauffeur d'un taxi pour qu'il m'emmène à l...