Ganes de cultura

Ser republicà em sembla indestriable de la condició de demòcrata. No puc concebre que hi hagi estats que consagrin la desigualtat per naixement, diferenciant els drets d'una nissaga respecte de la resta de ciutadans —perdó, súbdits—.  Per això, quan una república que forma part del meu paisatge emocional i cultural fa anys , no puc evitar alegrar-me'n i envejar-la a parts iguals. Amb aquest esperit, m'he plantat in situ per reviure i celebrar els vuitanta anys del naixement de la República Italiana. Emilia-Romagna, la regió més republicana d'Itàlia Des de Milà, l'Emília-Romanya és a un cop de tren. Només cal creuar el riu Po —que funciona com una frontera física, però també com una línia de demarcació mental que deixa enrere la Llombardia— perquè s'aixequi Piacenza, una ciutat que fa honor al nom i impressiona pel seu patrimoni. Just sortint de l'estació del ferrocarril, a pocs metres d'un monument a la glòria de Garibaldi, una propaganda institucional...

Avui faig anys. Amics i familiars m'ho recorden amb felicitacions divertides via missatgeria mòbil, i els ho agraeixo molt sincerament. Tanmateix, em costa de creure la xifra a què he arribat, un número tan rodó com evocador d'una edat, la tercera, que em revolta des de fa molts mesos. En un acte reflex, extrec de la cartera un document, el d'identitat, com si necessités verificar que la data de naixement és correcta i, sense voler, em ve a la ment la pregunta «¿Qué pone en tu DNI?», una cita que els sobiranistes utilitzem com a recurs còmic i que els espanyolistes rancis invoquen com una evidència de la seva victòria. Miro aquest plàstic rígid i hi veig un artefacte d’herència franquista que només certifica que, administrativament, pertanyo a aquesta entitat jurídica anomenada «Reino de España» (a partir d'ara sempre l'anomenaré així). És un document que em numera, que he de dur per obligació, una etiqueta que marca propietat, que ignora qui soc per subratllar a qu...

Ni que només fos per poder titular aquest article com ho he fet ja pagava la pena haver llegit els tres llibres de què parlaré a continuació. Als llibres, tres bons exemples de com es pot ser molt seriós i alhora fer bon humor, hi dedicaré uns quants elogis; el titular, en canvi, se l'han guanyat per demèrits propis els candidats i els votants d'extrema dreta a les eleccions europees del 2024. Calen instruccions per fer-se feixista? Al contrari, el que sí requereix aprenentatge al llarg de tota la vida és fer-se demòcrata i, sobretot, mantenir-se'n quan van mal dades. Per demostrar-ho, la desapareguda escriptora i activista Michela Murgia va escriure al 2018 Istruzioni per diventare fascisti , un irònic i provocador pamflet en què no només es burla de la visió del mon del típic "fatxa" i descriu com fer que una societat es decanti progressivament cap al totalitarisme sinó que posa un mirall màgic, d'aquells que no menteixen, al davant dels que ens creiem immun...

Feia molts anys que no tenia present Manuel de Pedrolo: no vaig prestar gaire atenció als actes del  centenari institucional  del seu naixement ni recordo quan vaig llegir-ne l'últim llibre, que encara és més greu.  Mea culpa.  Ha estat una visita fortuïta al magnífic Castell de Concabella, a iniciativa d'uns bons amics que viuen a la Segarra, que l'obra i la figura de l'escriptor de l'Aranyó se m'han fet evidents de nou com en una revelació. Conèixer l'interessantíssim Espai Pedrolo m'ha recordat l'empremta que va deixar-me com a lector aquest home de lletres polièdric i incansable, i quina sintonia que vaig arribar-hi a tenir ideològicament.  Tot i que per generació m'hauria tocat, no vaig ser un dels lectors de Mecanoscrit del segon origen (1974)   en edat escolar. Ni en cap altra edat, perquè no l'he llegit mai, i els meus únics referents en són les adaptacions televisiva del 1985 i cinematogràfica del 2015 , oblidables totes dues. Mill...