Ganes de cultura

Ser republicà em sembla indestriable de la condició de demòcrata. No puc concebre que hi hagi estats que consagrin la desigualtat per naixement, diferenciant els drets d'una nissaga respecte de la resta de ciutadans —perdó, súbdits—.  Per això, quan una república que forma part del meu paisatge emocional i cultural fa anys , no puc evitar alegrar-me'n i envejar-la a parts iguals. Amb aquest esperit, m'he plantat in situ per reviure i celebrar els vuitanta anys del naixement de la República Italiana. Emilia-Romagna, la regió més republicana d'Itàlia Des de Milà, l'Emília-Romanya és a un cop de tren. Només cal creuar el riu Po —que funciona com una frontera física, però també com una línia de demarcació mental que deixa enrere la Llombardia— perquè s'aixequi Piacenza, una ciutat que fa honor al nom i impressiona pel seu patrimoni. Just sortint de l'estació del ferrocarril, a pocs metres d'un monument a la glòria de Garibaldi, una propaganda institucional...

Quan es comença a conèixer prou una ciutat és aleshores que se'n pot traspassar la superfície cultural. No parlo de submergir-se en la cultura alternativa, sinó de descobrir espais i esdeveniments que queden ocults a plena llum, eclipsats pels que són més cèlebres i massius. És amb la mirada inquieta del qui vol transcendir el que és més obvi —i que, a més, necessita refugiar-se de la pluja llombarda de mitjan març— que Bèrgam i Milà m'han sorprès amb un ventall que inclou cinema sense límits ni complexos, comunicació comercial de cinc estrelles, art contemporani que entra pels ulls i llibreries històriques en risc.  Entre Abbas Kiarostami i Louis de Funès Que un festival sigui capaç de celebrar-se durant més de quatre dècades és una prova  irrefutable de la seva qualitat, encara que el que realment m'ha motivat a descobrir-lo és la seva amplitud de mires cinematogràfiques. Efectivament, el Bergamo Film Meeting  (BFM) —impulsat per la seva associació homònima amb un sòlid...

Els meus viatges "de repetició", aquells en què torno a ciutats que quasi em conec de memòria, normalment es justifiquen per les arts escèniques i el cinema que hi vaig a veure. Aquest cop no ha estat així; la meva recent estada a Milà s’ha articulat al voltant d'un vell deute, el que tenia amb la Pinacoteca di Brera , una  d’aquelles visites sistemàticament posposades, potser perquè saps que són obligades, que ha trobat finalment el seu moment sota la grisor i el plugim del gener llombard. Per què ara i no en qualsevol dels altres moments dels darrers 25 anys en què m'he passejat per la ciutat? La resposta la té Giorgio Armani. Soc sacríleg de mena i per això em seduïa d'allò més la idea de veure la mostra  Giorgio Armani. Milano, per amore  en un espai consagrat a la pintura italiana dels segles XIII al XX. Vull insistir en el fet que més d'un centenar de creacions del desaparegut modista no tan sols s'exhibien "al palau" de Brera sinó "en...

Tafanejant a l'aparador d'una llibreria de la cadena Feltrinelli al cor de Pavia —interessantíssima ciutat patrimonial i universitària, a només mitja horeta de Milà— vaig descobrir que l'editorial commemora enguany el seu 70è aniversari. Aquest recordatori, fruit de l'atzar, em va semblar un senyal ineludible per fer-me amb el còmic Feltrinelli. L'editore che voleva cambiare il mondo , de Guillermo Gracia i  Aitor Iturriza, il·lustrat per Nacho Nava .  La lectura d’aquest títol, que ja havia fullejat en diverses ocasions, em va semblar especialment oportuna, una forma ràpida i original d'endinsar-me en un personatge tan revolucionari culturalment com, cal admetre-ho, controvertit políticament. Va ser a l'agost de 1988, al barri de Prati de Roma, quan vaig entrar per primer cop en una llibreria de la xarxa fundada per Giangiacomo Feltrinelli. Als meus 22 anys, en vaig sortir bocabadat i superat per l'enorme oferta literària —i musical!—, però sense haver-...

Em costa ben poc que m’agafin ganes d’anar a Itàlia, però segur que haver vist el documental Marcello, una vita dolce  (BCN FILM FEST) i la versió catalana d’ Impossible , d’Erri de Luca (Sala Àtrium), amb un immens Lluís Soler, ha tingut molt a veure en la decisió de tornar a Milà per gaudir del bon teatre que s’hi fa. La capital Llombarda no és París, però pel que fa a oferta cultural pot rivalitzar-hi, i això la fa especialment interessant ja que, com la meva gentrificada Barcelona, no és capital d’estat. No és una impressió sinó un fet objectiu que Milà és la ciutat italiana amb més espectacles escènics. I qui ho dubti només ha de visitar l’utilíssim web teatro.it , al qual agraeixo haver descobert la programació de dues obres imperdibles: Il caso Kaufmann i Improvvisamente l’estate scorsa (en català, De sobte, l'últim estiu ). El prestigiós teatre públic Piccolo Teatro de Milà és de tot menys petit i ha estat en una de les seves tres seus, el fundacional Teatro Grassi, on ...

Cada vegada que arribo a la monumental Milano Centrale no puc refrenar el desig de pujar al primer tren que des d'allà em porti a conèixer el rerepaís de la capital llombarda. Aprofitant el temps lliure extra que m'ha proporcionat la cancel·lació a darrera hora de l'espectacle  Amadeus,  motiu principal d'aquesta nova escapada a Milà, m'he aventurat a creuar una frontera administrativa, la que separa Itàlia de la Suïssa italiana, per arribar-me fins a Lugano en un viatge en el qual es canvia d'estat però no de país. Res d'extraordinari per a un català. Ciutat de turisme benestant ja des del segle XIX, amb el seu llac plàcid i les muntanyes amables que l'envolten, Lugano no m'ha semblat pas gaire diferent de Como, i el motiu és que en realitat pertanyen a la mateixa regió cultural i lingüística. Per dir-ho millor, el cantó suís del Ticino, del qual és la ciutat més poblada, no és altra cosa que una part de la Llombardia que, per raons històriques comp...

Un cel que amenaça amb els pitjors presagis m'espera a la sortida de Torino Porta Nuova. Confio en els 12 quilòmetres i mig de porxos ininterromputs per aixoplugar-me quan comenci a diluviar i, per uns instants, m'oblido del meu republicanisme per agrair mentalment al rei Vittorio Emanuele II que els fes construir en l'època que la ciutat va erigir-se en primera capital de la Itàlia unificada. A cobert, doncs, m'encamino a descobrir tres museus que m'explicaran la importància històrica de Torí en l'automoció, el cafè i la radiodifusió, i que amb els seus relats ompliran les cinc hores que em separen de la cita teatral que justifica el meu desplaçament a la ciutat. Com a propietari d'un Fiat 500 de nova generació i fill d'un taxista que va conduir un model 2100 de la marca torinesa -rebatejat a casa nostra com a Seat 1500-, visitar el  Centro Storico Fiat significa molt més que veure cotxes antics. Parlar de la Fiat a Torí és parlar d'una "dinas...

Balenes i dimonis, aventura i amor, Ahab i Dante o, el que és el mateix, Moby Dick alla prova i La Divina Commedia . Entre Milà i Torí, he baixat als inferns interiors de dos personatges de la literatura universal que, portats a l'escenari, fan sentir l'espectador al paradís i qüestionen si Jean-Paul Sartre va estar del tot encertat quan va escriure que l'infern són els altres.   Fa molts anys que no reveig l'adaptació de Moby Dick que John Huston va dirigir el 1956 i tanmateix tinc ben present la breu però intensa interpretació que Orson Welles va fer del capellà que sermoneja els mariners abans de salpar a la pesca de la balena. Segons l'anecdotari del film, el mític actor i realitzador va interpretar el paper en estat d'embriaguesa per superar un incomprensible pànic escènic, encara que potser va necessitar la crossa etílica per superar l'enveja de no haver pogut portar la novel·la de Herman Melville a la pantalla. Sí que va aconseguir, en canvi, escri...

Amb models de la bellesa patrimonial de Bolonya les fotografies quasi surten soles, i encara més des que compartim la vida amb tecnologies que ens faciliten la il·lusió de capturar el temps per, eventualment, reviure'l. Conscients del valor documental de les fotos, especialment les d'èpoques en què se'n feien poques i eren analògiques, els responsables de la Cineteca Bologna han posat en marxa l'ambiciós projecte Bologna Fotografata , un immens arxiu públic d'imatges de la ciutat, digitalitzades i a l'abast de tothom, que durant uns mesos té també versió física amb una  exposició homònima. Instal·lada a l'insòlit espai del passatge subterrani de la plaça Re Enzo, aquest petit gran tast d'història l'ha convertit en un autèntic túnel del temps. 21.598 és el nombre d'imatges que, en els moments de redactar aquestes línies, conté Bologna Fotografata , una col·lecció que abasta des de finals del segle XIX fins a principis del segle XXI i que parteix...

"O sigui, que te'n vas a Milà a escoltar un grup de covers ?", em va etzibar una companya de feina quan, tot fent un cafè, jo presumia de tenir una entrada per al concert dels Postmodern Jukebox a la capital de la Llombardia. La seva sornegueria em va deixar tan desarmat que només vaig ser capaç d'afegir que "son un grup molt bo i estan fent una gira mundial", per deixar clar que no eren uns esforçats deixebles de Fausto Papetti sinó uns intèrprets inspirats, capaços de crear a través de la recreació. Fa un parell d'anys, a l'article " Versions, conversions, perversions... Diversions! ", ja vaig testimoniar el meu reconeixement als PMJ creats per Scott Bradlee, una banda que amb els seus recopilatoris The Essentials I & II s'havien guanyat un lloc d'honor inamovible a la meva discoteca. Haver-los vist en directe a l'escenari del Teatro Lirico Giorgio Gaber  defensant la gira Life in the Past Lane  no només ha reafirmat les...

Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità. Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre. Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix. Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric. Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin a...

Visitant llibreries de fora de Catalunya s'adquireixen coneixements interessants, tant literaris com sociològics. En primer lloc, es detecta quina és la vitalitat creativa del país en qüestió; en segon, es constata la potència de la seva indústria editorial, tant pel que fa a la producció com la distribució; i en tercer, potser el menys obvi però per a mi el més curiós, es descobreix l'existència de polítiques de traducció pròpies. Es tendeix a pensar que els grans èxits de vendes de la literatura mundial acaben traduint-se tard o d'hora a d'altres llengües occidentals i que, globalització obliga, assoleixen un èxit similar. Doncs no sempre és així. Alguns autors que han funcionat molt bé en un país determinat són quasi desconeguts al del costat sense que hi hagi cap altra raó que no sigui el criteri, encertat o no, dels editors. Aquesta "anomalia" m'ha cridat l'atenció en el cas d'un parell d'escriptors japonesos actuals que m'han agradat ...

2022: Roberto Benigni compleix 70 anys i Andy Warhol en fa 35 que va morir. Quina relació hi ha entre aquests dos fets i els dos artistes? Cap ni una, excepte que dues institucions culturals de la ciutat de Roma els han dedicat sengles exposicions d’homenatge, íntimes i fetes des d’una admiració contagiosa, que he tingut el goig de compartir. " Flesh: Warhol & The Cow. Le opere di Andy Warhol alla Vaccheria " és la interessant mostra amb què la ciutat eterna ha inaugurat un nou equipament cultural i expositiu, La Vaccheria , una antiga explotació lletera ubicada al modern barri de l’EUR i, tot sigui dit, de força difícil accés amb transport públic. Comissariada per Giuliano Gasparotti i Francesco Mazzei, l’exposició aplega 80 obres ben representatives de la producció de l’artista més conegut del pop art, posant a l’abast del visitant serigrafies, litografies, dibuixos i portades de revistes i discos, tots autografiats.  No he pogut evitar una certa emoció quan, entre les...

L'extrema dreta tornarà a governar Itàlia tot just 100 anys després que el feixisme prengués les regnes del país, amb les conseqüències conegudes per tothom. Per tothom? Doncs sembla que no... A la vista de tants ignorants, desmemoriats i irresponsables, prefereixo pecar de prudència i dedicar aquestes línies a reivindicar el llegat de dos antifeixistes italians del passat, però avui més vigents que mai, i alhora encoratjar els seus deixebles i admiradors a perseverar en la defensa de les llibertats. Empès per l'eco de la celebració del centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini , fa uns mesos vaig endinsar-me en el petit volum Il fascismo degli antifascisti , un recull d'articles i entrevistes, datats entre 1962 i 1975, en què l'intel·lectual bolonyès argumenta la pervivència d'un feixisme sociològic després de la fi del règim de Mussolini, vinculat a la societat de consum.  Deutor d'una visió marxista de la política, el pensament de Pasolini supera, però, ...

El gran cinema italià ja és centenari. O millor dit, bona part dels realitzadors i intèrprets que van contribuir al seu prestigi mundial entre els anys 50 i 70 del segle XX estan a punt de complir els cent anys, si no ho han fet ja: Federico Fellini i Alberto Sordi van néixer el 1920, Marcello Mastroianni, el 1924, i enguany ha fet un segle del naixement de  Pier Paolo Pasolini ,  Vittorio Gassman  i  Ugo Tognazzi . Un parell de magnífiques exposicions han recordat la importància artística dels dos primers, però, incomprensiblement, cap institució pública ni privada ha considerat oportú, fins a la data, retre l'homenatge merescut al tercer. " Pier Paolo Pasolini. Folgorazioni figurative " Sens dubte, aquesta no és la primera exposició que s'ha dedicat a Pier Paolo Pasolini, un creador tan inquiet i pluridisciplinari com polèmic. De fet, en recordo una d'excel·lent, " Pasolini Roma ", que vaig poder veure al CCCB al 2013, i que explorava la relació de l...