Ganes de cultura

Els meus viatges "de repetició", aquells en què torno a ciutats que quasi em conec de memòria, normalment es justifiquen per les arts escèniques i el cinema que hi vaig a veure. Aquest cop no ha estat així; la meva recent estada a Milà s’ha articulat al voltant d'un vell deute, el que tenia amb la Pinacoteca di Brera , una  d’aquelles visites sistemàticament posposades, potser perquè saps que són obligades, que ha trobat finalment el seu moment sota la grisor i el plugim del gener llombard. Per què ara i no en qualsevol dels altres moments dels darrers 25 anys en què m'he passejat per la ciutat? La resposta la té Giorgio Armani. Soc sacríleg de mena i per això em seduïa d'allò més la idea de veure la mostra  Giorgio Armani. Milano, per amore  en un espai consagrat a la pintura italiana dels segles XIII al XX. Vull insistir en el fet que més d'un centenar de creacions del desaparegut modista no tan sols s'exhibien "al palau" de Brera sinó "en...

Cada vegada que arribo a la monumental Milano Centrale no puc refrenar el desig de pujar al primer tren que des d'allà em porti a conèixer el rerepaís de la capital llombarda. Aprofitant el temps lliure extra que m'ha proporcionat la cancel·lació a darrera hora de l'espectacle  Amadeus,  motiu principal d'aquesta nova escapada a Milà, m'he aventurat a creuar una frontera administrativa, la que separa Itàlia de la Suïssa italiana, per arribar-me fins a Lugano en un viatge en el qual es canvia d'estat però no de país. Res d'extraordinari per a un català. Ciutat de turisme benestant ja des del segle XIX, amb el seu llac plàcid i les muntanyes amables que l'envolten, Lugano no m'ha semblat pas gaire diferent de Como, i el motiu és que en realitat pertanyen a la mateixa regió cultural i lingüística. Per dir-ho millor, el cantó suís del Ticino, del qual és la ciutat més poblada, no és altra cosa que una part de la Llombardia que, per raons històriques comp...

Balenes i dimonis, aventura i amor, Ahab i Dante o, el que és el mateix, Moby Dick alla prova i La Divina Commedia . Entre Milà i Torí, he baixat als inferns interiors de dos personatges de la literatura universal que, portats a l'escenari, fan sentir l'espectador al paradís i qüestionen si Jean-Paul Sartre va estar del tot encertat quan va escriure que l'infern son els altres.   Fa molts anys que no reveig l'adaptació de Moby Dick que John Huston va dirigir el 1956 i tanmateix tinc ben present la breu però intensa interpretació que Orson Welles va fer del capellà que sermoneja els mariners abans de salpar a la pesca de la balena. Segons l'anecdotari del film, el mític actor i realitzador va interpretar el paper en estat d'embriaguesa per superar un incomprensible pànic escènic, encara que potser va necessitar la crossa etílica per superar l'enveja de no haver pogut portar la novel·la de Herman Melville a la pantalla. Sí que va aconseguir, en canvi, escri...

Amb models de la bellesa patrimonial de Bolonya les fotografies quasi surten soles, i encara més des que compartim la vida amb tecnologies que ens faciliten la il·lusió de capturar el temps per, eventualment, reviure'l. Conscients del valor documental de les fotos, especialment les d'èpoques en què se'n feien poques i eren analògiques, els responsables de la Cineteca Bologna han posat en marxa l'ambiciós projecte Bologna Fotografata , un immens arxiu públic d'imatges de la ciutat, digitalitzades i a l'abast de tothom, que durant uns mesos té també versió física amb una  exposició homònima. Instal·lada a l'insòlit espai del passatge subterrani de la plaça Re Enzo, aquest petit gran tast d'història l'ha convertit en un autèntic túnel del temps. 21.598 és el nombre d'imatges que, en els moments de redactar aquestes línies, conté Bologna Fotografata , una col·lecció que abasta des de finals del segle XIX fins a principis del segle XXI i que parteix...

"O sigui, que te'n vas a Milà a escoltar un grup de covers ?", em va etzibar una companya de feina quan, tot fent un cafè, jo presumia de tenir una entrada per al concert dels Postmodern Jukebox a la capital de la Llombardia. La seva sornegueria em va deixar tan desarmat que només vaig ser capaç d'afegir que "son un grup molt bo i estan fent una gira mundial", per deixar clar que no eren uns esforçats deixebles de Fausto Papetti sinó uns intèrprets inspirats, capaços de crear a través de la recreació. Fa un parell d'anys, a l'article " Versions, conversions, perversions... Diversions! ", ja vaig testimoniar el meu reconeixement als PMJ creats per Scott Bradlee, una banda que amb els seus recopilatoris The Essentials I & II s'havien guanyat un lloc d'honor inamovible a la meva discoteca. Haver-los vist en directe a l'escenari del Teatro Lirico Giorgio Gaber  defensant la gira Life in the Past Lane  no només ha reafirmat les...

Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità. Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre. Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix. Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric. Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin a...

2022: Roberto Benigni compleix 70 anys i Andy Warhol en fa 35 que va morir. Quina relació hi ha entre aquests dos fets i els dos artistes? Cap ni una, excepte que dues institucions culturals de la ciutat de Roma els han dedicat sengles exposicions d’homenatge, íntimes i fetes des d’una admiració contagiosa, que he tingut el goig de compartir. " Flesh: Warhol & The Cow. Le opere di Andy Warhol alla Vaccheria " és la interessant mostra amb què la ciutat eterna ha inaugurat un nou equipament cultural i expositiu, La Vaccheria , una antiga explotació lletera ubicada al modern barri de l’EUR i, tot sigui dit, de força difícil accés amb transport públic. Comissariada per Giuliano Gasparotti i Francesco Mazzei, l’exposició aplega 80 obres ben representatives de la producció de l’artista més conegut del pop art, posant a l’abast del visitant serigrafies, litografies, dibuixos i portades de revistes i discos, tots autografiats.  No he pogut evitar una certa emoció quan, entre les...

L'extrema dreta tornarà a governar Itàlia tot just 100 anys després que el feixisme prengués les regnes del país, amb les conseqüències conegudes per tothom. Per tothom? Doncs sembla que no... A la vista de tants ignorants, desmemoriats i irresponsables, no puc fer més que dedicar aquestes línies a reivindicar el llegat de dos antifeixistes italians del passat, però avui més vigents que mai, i alhora encoratjar els seus deixebles a perseverar en la defensa de les llibertats. . Empès per l'eco de la celebració del centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini , fa uns mesos vaig endinsar-me en el petit volum Il fascismo degli antifascisti , un recull d'articles i entrevistes, datats entre 1962 i 1975, en què l'intel·lectual bolonyès argumenta la pervivència d'un feixisme sociològic després de la fi del règim de Mussolini, vinculat a la societat de consum.  Deutor d'una visió marxista de la política, el pensament de Pasolini supera, però, els dogmes del militant ...

Mai m'he identificat amb els "valors" que la societat ha atribuït tradicionalment a la masculinitat, però això no vol dir que al llarg de la vida no m'hagi beneficiat inconscientment de situacions de desigualtat entre homes i dones.  Contra la normalització d'injustícies no hi ha cap altra medecina que no sigui el coneixement, i de la mateixa manera que diverses lectures m'han ajudat a donar la importància que es mereix a la problemàtica de les nacions sense estat i comprendre la necessitat dels nacionalismes reivindicatius, anys més tard, uns quants llibres també m'han fet adonar que la nostra societat només pot millorar prenent partit pel feminisme.  Uns mesos enrere, vaig dedicar l'article " Superheroïnes " a celebrar tres bones novel·les gràfiques que, amb la seva aposta per reivindicar la tasca de dones d'excepció i crear referents culturals femenins, van recordar-me que som encara molt lluny de la igualtat plena. En les línies que s...

Parafrasejant una cèlebre rèplica del cinema italià, diré que les ciutats es divideixen en dues categories: les que tenen filmoteca i les que no. Bolonya forma part de la primera i amb una institució, la  Cineteca Bologna , que és un referent tant per l'encert de la seva programació com per la gran tasca de restauració de patrimoni fílmic mundial que du a terme mitjançant el laboratori associat  L'Immagine Ritrovata .   La ciutat natal de Pier Paolo Pasolini és reputada pel seu progressisme polític i pel suport a la cultura en totes les seves formes, per la qual cosa la seva filmoteca estava cridada a ser una de les més actives d'Itàlia. Si bé l'origen de la Cineteca Bologna es remunta al 1963, l'equipament actual no es va inaugurar fins a l'any 2000, recuperant per a la ciutat l'edifici que havia ocupat l'escorxador municipal. Amb tres sales de projecció, una quarta per a exposicions temporals i una biblioteca, l'espai més emblemàtic d'aquesta f...

A l'agost de 2020 només està viatjant qui ho necessita. I jo, mentalment, ho necessitava. No ha estat la meva primera sortida a l'estranger des que desplaçar-s'hi ha esdevingut una excepció i, en conseqüència, me n'han vingut més ganes que mai de fer-ho. He triat Roma, un destí que em parla, que sempre m'ha aportat pau des del seu caos i que, cal admetre-ho, en aquets moments resulta ridículament barat. Quatre gats a l'aeroport del Prat i dos a l'avió, on he tingut el luxe de gaudir de tota la filera de seients per a mi sol. El panorama a l'arribada a Fiumicino també ha estat de film distòpic i he pensat immediatament en la versió del 1964 de The Last Man on Earth , rodada precisament al barri romà de l'EUR. Sempre emmascarat, he agafat el tren cap a Stazione Termini i en sortir a l'exterior m'he alliberat el rostre perquè em toqués el sol d'agost del Laci tot passejant fins a la zona del Coliseu, on m'he allotjat en uns apartaments q...