Ganes de cultura

En les darreres dècades, la paraula "orgull" s'ha associat a la reivindicació i la celebració de la diversitat sexual i de gènere, però jo prefereixo ampliar-ne l'espectre a qualsevol lluita legítima que necessiti de visibilització. Causes com el feminisme, l'antiracisme, la descolonització —política i cultural—, l'autodeterminació dels pobles i altres que em descuido són, al meu parer, motiu d'orgull i una forma de demostrar-lo és dalt d'un escenari, com ho fan amb mestria i armes diferents l'obra dramàtica Liberation i la comèdia musical Kinky Boots , les quals exploren les complexitats i les victòries de ser qui un és, sense subterfugis. És obvi que he tornat a Anglaterra per veure teatre —a l'"off-London" per ser més precís— i, com sempre, tot i l'inconfort del vol de baix cost i del nou tràmit d'immigració per entrar al Regne Unit, el trajecte ha valgut sobradament la pena, ni que només hagi estat per descobrir sense vole...

Tafanejant a l'aparador d'una llibreria de la cadena Feltrinelli al cor de Pavia —interessantíssima ciutat patrimonial i universitària, a només mitja horeta de Milà— vaig descobrir que l'editorial commemora enguany el seu 70è aniversari. Aquest recordatori, fruit de l'atzar, em va semblar un senyal ineludible per fer-me amb el còmic Feltrinelli. L'editore che voleva cambiare il mondo , de Guillermo Gracia i  Aitor Iturriza, il·lustrat per Nacho Nava .  La lectura d’aquest títol, que ja havia fullejat en diverses ocasions, em va semblar especialment oportuna, una forma ràpida i original d'endinsar-me en un personatge tan revolucionari culturalment com, cal admetre-ho, controvertit políticament. Va ser a l'agost de 1988, al barri de Prati de Roma, quan vaig entrar per primer cop en una llibreria de la xarxa fundada per Giangiacomo Feltrinelli. Als meus 22 anys, en vaig sortir bocabadat i superat per l'enorme oferta literària —i musical!—, però sense haver-...

Cada vegada que arribo a la monumental Milano Centrale no puc refrenar el desig de pujar al primer tren que des d'allà em porti a conèixer el rerepaís de la capital llombarda. Aprofitant el temps lliure extra que m'ha proporcionat la cancel·lació a darrera hora de l'espectacle  Amadeus,  motiu principal d'aquesta nova escapada a Milà, m'he aventurat a creuar una frontera administrativa, la que separa Itàlia de la Suïssa italiana, per arribar-me fins a Lugano en un viatge en el qual es canvia d'estat però no de país. Res d'extraordinari per a un català. Ciutat de turisme benestant ja des del segle XIX, amb el seu llac plàcid i les muntanyes amables que l'envolten, Lugano no m'ha semblat pas gaire diferent de Como, i el motiu és que en realitat pertanyen a la mateixa regió cultural i lingüística. Per dir-ho millor, el cantó suís del Ticino, del qual és la ciutat més poblada, no és altra cosa que una part de la Llombardia que, per raons històriques comp...

La sentència de Lluís XIV " L'État, c'est moi " ha passat a la història com la millor definició possible de l'absolutisme monàrquic. Al cèlebre Borbó es deu també una altra declaració d'intencions no menys contundent i que ens toca molt més de prop: " L'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la Nation Française ". Els més pessimistes afirmaran que l'eliminació de la llengua pròpia de la Catalunya del Nord, iniciada el 1700 amb un edicte de prohibició en l'àmbit públic, és ja un fet consumat fa dècades; els més optimistes argumentaran que encara hi ha esperances de recuperació si aquell territori és capaç de donar escriptors de la talla de Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís.  He gaudit força amb la lectura de diverses novel·les de Joan-Daniel Bezsonoff ( Les amnèsies de Déu,  2005;  La ballarina de Berlín , 2017; El diable es va aturar a Orà , 2022) i de Joan-Lluís Lluís ( Els ulls de sorra , 1993;  El dia de l...

Ni que només fos per poder titular aquest article com ho he fet ja pagava la pena haver llegit els tres llibres de què parlaré a continuació. Als llibres, tres bons exemples de com es pot ser molt seriós i alhora fer bon humor, hi dedicaré uns quants elogis; el titular, en canvi, se l'han guanyat per demèrits propis els candidats i els votants d'extrema dreta a les eleccions europees del 2024. Calen instruccions per fer-se feixista? Al contrari, el que sí requereix aprenentatge al llarg de tota la vida és fer-se demòcrata i, sobretot, mantenir-se'n quan van mal dades. Per demostrar-ho, la desapareguda escriptora i activista Michela Murgia va escriure al 2018 Istruzioni per diventare fascisti , un irònic i provocador pamflet en què no només es burla de la visió del mon del típic "fatxa" i descriu com fer que una societat es decanti progressivament cap al totalitarisme sinó que posa un mirall màgic, d'aquells que no menteixen, al davant dels que ens creiem immun...

Dignitat, entusiasme i diversió a dojo és el que m'he trobat dalt de l'escenari del Casal Catòlic de Sant Andreu on he gaudit de la producció La botiga dels horrors de  La Lírica de Sant Andreu . Es el segon cop que aquest grup amateur arrelat al barri em convenç amb un dels seus muntatges; el primer va ser un espectacle ben diferent i molt més ambiciós,  Els miserables , la qual cosa ja dona una idea de la varietat amb què estan acostumats a treballar. Una mirada més detallada al seu historial revela que han aixecat bona part dels èxits del West End i de Broadway ( Mamma Mia , Sweeney Todd , Full Monty , Jesucrist Superstar , Sister Act , El violinista a la teulada ), amb música en directe, i sempre en català. Conec ben poc el mon del teatre no professional però en explorar el web de la  Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya  m'he adonat de sobte que m'he estat perdent durant anys un talent artístic considerable i un compromís cultural inqüestionable am...

Feia molts anys que no tenia present Manuel de Pedrolo: no vaig prestar gaire atenció als actes del  centenari institucional  del seu naixement ni recordo quan vaig llegir-ne l'últim llibre, que encara és més greu.  Mea culpa.  Ha estat una visita fortuïta al magnífic Castell de Concabella, a iniciativa d'uns bons amics que viuen a la Segarra, que l'obra i la figura de l'escriptor de l'Aranyó se m'han fet evidents de nou com en una revelació. Conèixer l'interessantíssim Espai Pedrolo m'ha recordat l'empremta que va deixar-me com a lector aquest home de lletres polièdric i incansable, i quina sintonia que vaig arribar-hi a tenir ideològicament.  Tot i que per generació m'hauria tocat, no vaig ser un dels lectors de Mecanoscrit del segon origen (1974)   en edat escolar. Ni en cap altra edat, perquè no l'he llegit mai, i els meus únics referents en són les adaptacions televisiva del 1985 i cinematogràfica del 2015 , oblidables totes dues. Mill...

Arreu del mon es coneix i aprecia el Nordic Noir,  literatura local sense complexos que bat rècords de vendes   malgrat estar escrita originalment en suec, danès, noruec, islandès o finès, llengües que, per separat, no superen el nombre de parlants de la nostra. Al territori que alguns somiatruites encara anomenem Països Catalans tenim tradició en el gènere de lladres i serenos, crims i corrupció per donar i per vendre, uns quants autors de referència i, sobretot, una molt digna producció quantitativament i qualitativa. Per enlluernar el mon amb el  Catalanic Noir (perdó per la llicència) està clar que només ens falta l'estat propi... Però mentre l'esperem, sort tenim d'aparadors literaris com el Tiana Negra . Amb 11 edicions a l'esquena, aquest festival és molt més que l'antesala del BCN Negra. Nascut de la tossuderia d'un autor prolífic en narrativa criminal,  Sebastià Bennassar , i dirigit ara per la també escriptora  Anna Maria Villalonga , el Tiana Negra ha...

Com es sobreviu emocionalment, com a persona i com a societat, a un atemptat terrorista? Impossible de respondre aquesta qüestió si no és plantejant-se noves i infinites hipòtesis sobre la naturalesa humana. Per això, les conseqüències del terror islamista que s'ha instal·lat a occident en els darrers decennis són tan inspiradores d'històries de ficció, ja sigui en forma de pel·lícula, novel·la o, fins i tot, teatre. Amb París i Barcelona com a escenaris, faig un repàs de ficcions amb rerefons real que es pregunten, com cantava Timmy Thomas -i anys més tard versionaria Sade- " Why can't we live together? ". Començo pel cinema, tot  just després d'haver vist l'honest i poc valorat film  Revoir Paris (Alice Winocour, 2022), on l'espectador no pot evitar preguntar-se si és una sort o una condemna haver sortit físicament il·lès d'un atemptat com els que van colpir la capital francesa el novembre de 2015. Sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut...

L'extrema dreta tornarà a governar Itàlia tot just 100 anys després que el feixisme prengués les regnes del país, amb les conseqüències conegudes per tothom. Per tothom? Doncs sembla que no... A la vista de tants ignorants, desmemoriats i irresponsables, no puc fer més que dedicar aquestes línies a reivindicar el llegat de dos antifeixistes italians del passat, però avui més vigents que mai, i alhora encoratjar els seus deixebles a perseverar en la defensa de les llibertats. . Empès per l'eco de la celebració del centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini , fa uns mesos vaig endinsar-me en el petit volum Il fascismo degli antifascisti , un recull d'articles i entrevistes, datats entre 1962 i 1975, en què l'intel·lectual bolonyès argumenta la pervivència d'un feixisme sociològic després de la fi del règim de Mussolini, vinculat a la societat de consum.  Deutor d'una visió marxista de la política, el pensament de Pasolini supera, però, els dogmes del militant ...

Saps que un llibre és bo quan la seva lectura t'interpel·la i et fa percebre realitats, que potser ja coneixies, però des d'una altra perspectiva. Aquesta és exactament la sensació que tens en acabar les darreres línies de Fronteres , de Vicent Partal ,  un assaig que ens parla precisament de línies , però no de les que comuniquen i uneixen, com és el cas d'un text carregat de coneixement com el seu, sinó de les barreres amb què els humans ens hem separat políticament, religiosament, lingüísticament, ètnicament, econòmicament, mentalment... Partal té la curiositat dels savis i les ganes de transmetre coneixement pròpies dels grans mestres. Periodista de raça, rigorós i crític, el fundador i director de Vilaweb ens ofereix aquí tres llibres pel preu d'un, amb tres parts ben diferenciades, però totalment complementàries, per sostenir la tesi que ja s'anuncia a la portada: les fronteres són "Aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa". Però, ¿i si co...

Mai m'he identificat amb els "valors" que la societat ha atribuït tradicionalment a la masculinitat, però això no vol dir que al llarg de la vida no m'hagi beneficiat inconscientment de situacions de desigualtat entre homes i dones.  Contra la normalització d'injustícies no hi ha cap altra medecina que no sigui el coneixement, i de la mateixa manera que diverses lectures m'han ajudat a donar la importància que es mereix a la problemàtica de les nacions sense estat i comprendre la necessitat dels nacionalismes reivindicatius, anys més tard, uns quants llibres també m'han fet adonar que la nostra societat només pot millorar prenent partit pel feminisme.  Uns mesos enrere, vaig dedicar l'article " Superheroïnes " a celebrar tres bones novel·les gràfiques que, amb la seva aposta per reivindicar la tasca de dones d'excepció i crear referents culturals femenins, van recordar-me que som encara molt lluny de la igualtat plena. En les línies que s...

Què seria de la llibertat d'expressió sense el dibuix satíric? Ben poca cosa, si ens fixem en la persecució que històricament ha patit aquest gènere, a casa nostra -pensem en els històrics fets del Cu-Cut!, el 1905- però també arreu, on repressors polítics i religiosos han considerat, i consideren encara, que els ninots i l'humor, en suma la llibertat, són extremament perillosos per a l'ordre establert. El nostre fallit -de moment- procés d'autodeterminació ha deixat algunes coses bones pel camí, com ara un augment de l'enginy i la creativitat. Dos bons exemples en són els còmics Terra cremada i On és l'Estel·la? , que deuen la seva fama tant a la pròpia vàlua com a l'absurda persecució política de què van ser objecte.    Terra cremada és un còmic genuïnament del nostre temps, és a dir, virtual. El seu autor, potser en homenatge a Banksy, s'amaga sota el pseudònim de Pau Pèrrim i inicialment va publicar aquesta distopia sobre una Catalunya dominada pe...

He deixat passar uns mesos entre el visionat de la pel·lícula Josep  al cinema i la lectura del còmic homònim, no per temor a què el tema de la Retirada republicana se'm fes repetitiu, sinó per apreciar amb suficient perspectiva una mateixa història, molt ben explicada des de dos llenguatges artístics diferents per un artista únic: el dibuixant i realitzador Aurélien Froment, més conegut com Aurel. Aquest film, premiat a Cannes i altres festivals, confirma el gran moment del cinema francès d'animació per adults, un altre bon exemple del qual és  Les hirondelles de Kaboul , basat en la novel·la del mateix títol de Yasmina Khadra. En totes dues pel·lícules, la cruesa de les trames permet donar sortida a tota la creativitat plàstica d'uns il·lustradors que demostren també un gran domini de la narració cinematogràfica, En el cas de Josep , la història ens és molt més propera, hi empatitzem immediatament, i com a catalans del segle XXI, hem d'agrair que el film normalitzi l...

Avui, 12 de març, és un dia trist perquè ha entrat oficialment l'extrema dreta al Parlament de Catalunya. He escrit "oficialment" però potser hauria estat més acurat "obertament", ja que des de fa uns quants anys el discurs de l'odi, el foment de la xenofòbia i la reivindicació d'un nacionalisme agressiu, trets propis de l'ultraconservadorisme, han estat utilitzats de forma més o menys dissimulada per aquelles formacions espanyolistes que han volgut desacreditar el dret legítim d'aquest país a mantenir la llengua pròpia i a decidir el seu futur polític.  Des de fa dècades, les democràcies occidentals estan advertides d'aquestes derives irracionals i excloents, i un dels canals pels quals ens han arribat senyals d'alerta és el cinema. En aquest dia de trista memòria vull fer un repàs a quatre títols que en el seu moment em van sacsejar per la seva valentia i que, revisats uns anys després, considero que encara mantenen vigent el missatge i...

Tinc entre les meves mans el nou volum del recull de relats breus 13 à table  que, malgrat l'estat de salut del món, ha arribat puntual a la seva cita nadalenca amb els lectors francesos, i gràcies a la Llibreria Jaimes , també amb els francòfils catalans.      Per als nostres veïns del nord, l'expressió 13 à table  és sinònim de mala sort i té el seu origen en el nombre de comensals del Sant sopar. Un nom, doncs, ben irònic per a una iniciativa solidària que conjura l'infortuni gràcies a l'ONG  Les Restos du Coeur i l'editorial de butxaca Pocket , que des del 2013, destinen els ingressos de la venda d'una antologia de contes, editada per a l'ocasió, a l'alimentació dels més necessitats.   Bombardejats com estem d'interpel·lacions solidàries durant els dies previs a les festes nadalenques, la idea de recaptar fons mitjançant la venda de llibres és, com a mínim, original. Però també efectiva: amb un preu de 5 €, cada edició del recull de contes super...