Ganes de cultura

Hi ha llibres que han envellit malament o potser, senzillament, ja van néixer més vells del que la seva pàtina de modernitat enlluernadora camuflava. Histoire d’O (1954), de Pauline Réage,   és un d'aquests casos en què, fora del seu context temporal i sense apriorismes de cap mena, l'obra resulta menys transgressora i alliberadora del que semblava. Tot al contrari que L'anniversario  (2025), d'Andrea Bajani, un trencador exercici d'autoficció familiar que he llegit en paral·lel. En què coincideixen aquestes dues novel·les? La resposta, uns paràgrafs més avall. Només coneixia d'anomenada el clàssic de la literatura eròtica de Dominique Aury   -nom real de l'autora- en què la seva protagonista es sotmet a l'esclavatge sexual de diversos homes d'una forma quasi mística. I si l'he acabat llegint no és per interès pel gènere, sinó per la vehemència amb què en canta les excel·lències un "prescriptor" atípic: Damià del Clot, a la seva novel...

33 anys complerts com a treballador públic mereixen una celebració en forma d'article. En aquests 11 triennis (els funcionaris comptem de forma estranya, potser perquè cada tres anys cobrem un pèl més) m'he trobat amb bons professionals, solemnes pocavergonyes i tot l'espectre que hi ha entremig, com en qualsevol àmbit laboral. Tanmateix, criticar gent amb feina fixa a càrrec dels contribuents i amb condicions laborals més dignes que les de la majoria és una temptació irrefrenable, ho comprenc.  Entenc, igualment, que les bones notícies, com ara que la majoria de funcionaris treballem, no són mai notícia i molt menys encara material cinematogràfic o literari. Sí que ho és, en canvi, ridiculitzar els servidors públics, fent-los passar pels pícaros de l'actualitat, corruptes de mig pèl que busquen el benefici propi sense risc ni esforç, l'únic mèrit dels quals només ha estat superar un concurs públic suposadament transparent. Jo mateix no vaig poder evitar la temptac...

No em deixaré emportar per l'entusiasme de Salvador Espriu pels països de "nord enllà" i qualificaré la gent de Copenhaguen com a "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Tampoc la blasmaré insinuant que "alguna cosa està podrida al regne de Dinamarca", com va escriure William Shakespeare. Com podria ser tan categòric, si només hi he passat una setmana escassa d'agost? El que sí faré, però, és recrear-me en set realitats que m’han sorprès i que m'emporto amb enveja cap a la meva "pobre, bruta, trista, dissortada pàtria". En danès, perquè ens entenguem tots A Copenhaguen es viu en danès a tots els efectes, tot i que si no els saps pots comunicar-te en anglès a tot arreu. La llengua pròpia és parlada per menys de 6 milions de persones, això és la pràctica totalitat de la població de Dinamarca, per la qual cosa el danès és una llengua “petita” però no minoritària. Als Països Catalans, amb 14,7 milions d'habitants...

Tafanejant a l'aparador d'una llibreria de la cadena Feltrinelli al cor de Pavia —interessantíssima ciutat patrimonial i universitària, a només mitja horeta de Milà— vaig descobrir que l'editorial commemora enguany el seu 70è aniversari. Aquest recordatori, fruit de l'atzar, em va semblar un senyal ineludible per fer-me amb el còmic Feltrinelli. L'editore che voleva cambiare il mondo , de Guillermo Gracia i  Aitor Iturriza, il·lustrat per Nacho Nava .  La lectura d’aquest títol, que ja havia fullejat en diverses ocasions, em va semblar especialment oportuna, una forma ràpida i original d'endinsar-me en un personatge tan revolucionari culturalment com, cal admetre-ho, controvertit políticament. Va ser a l'agost de 1988, al barri de Prati de Roma, quan vaig entrar per primer cop en una llibreria de la xarxa fundada per Giangiacomo Feltrinelli. Als meus 22 anys, en vaig sortir bocabadat i superat per l'enorme oferta literària —i musical!—, però sense haver-...

No hi ha pel·lícules més mítiques que aquelles que no s'han realitzat. Mai no sabrem quina obra mestra, mitjania o fracàs haurien estat The Short Night , Il viaggio di G. Mastorna o Napoleon si Hitchcock, Fellini i Kubrick, respectivament, les haguessin dut a bon port. De films maleïts, inacabats o heretats per altres realitzadors n'hi ha desenes i segur que tots estan envoltats d'anècdotes, però possiblement no n'hi ha cap que hagi tingut tantes vides paral·leles sense haver existit com L'enfer , d'Henri-Georges Clouzot: material d'un rodatge inacabat, thriller clàssic de Claude Chabrol, documental revelador i, finalment, novel·la gràfica excepcional. Les portes de l'infern s'obren al 1964, quan el genial però despòtic realitzador d' El salari de la por i Les diabòliques va voler abordar el turment interior de la gelosia paranoica masclista a través d'una experimentació visual i narrativa sense precedents, qui sap si com a resposta a les...

Les meves dues darreres lectures, D'après une histoire vraie i Hi havia una vegada a Hollywood , tenen en comú tres coses: portaven uns quants anys esperant torn a la prestatgeria, han tingut versió cinematogràfica i, el més important, l'ombra de Roman Polanski hi planava d'alguna forma. D'après une histoire vraie és una novel·la d'autoficció de Delphine de Vigan, una escriptora que al llarg de la seva carrera ha conreat aquest gènere que juga amb l'autobiografia i la fabulació, i que li ha donat molt bons resultats tant creatius com comercials. Conec força l'obra d'aquesta autora francesa i, fins al títol que ha motivat aquest article, m'han entusiasmat molt més les seves obres de ficció pura - Les loyautés , Les gratitudes , Les enfants sont rois - que no pas les d'autoficció - Jours sans faim i Rien ne s'oppose à la nuit , que precisament són les que l'han elevat al podi de la literatura francesa d'aquest segle. Però si he espe...

Amb el seu darrer espectacle,  Passeport , Alexis Michalik se m'ha tornat a guanyar. Com els ha passat als ja més de 150.000 espectadors que han vist l'obra des que es va estrenar a París al gener de 2024, m'he rendit davant d'uns intèrprets que practiquen un  fregolisme dúctil i natural, que reciten uns diàlegs creïbles en el fons i la forma, i que sempre estan al servei d'un argument sensible -la jungla de Calais i els esforços per sortir-ne- però tractat amb l'originalitat de qui sap jugar amb l'espai i el temps, i posar-ho en escena de manera inventiva i destra. Aquests elements i la gràcia per combinar-los són el segell d'aquest dramaturg/director/actor francobritànic des de fa més d'una dècada, ja presents al seu primer èxit,  Le porteur d'histoire (2011), peça que, com la que ha donat peu a aquest article, només s'ha pogut veure a Barcelona en sessió única el 2017, gràcies al bon olfacte teatral dels organitzadors del Festival Oui! ....

A la recerca d'una destinació on la llengua m'impedís engrossir l'estoc de llibres pendents de llegir, m'he arribat a Viena amb les millors intencions. Sense apriorismes ideològics per la (nova) deriva ultradretana d'Àustria, em calia descobrir les bondats d'una ciutat singular dins del món germànic, bressol de Sigmund Freud, Gustav Klimt, Fritz Lang, Romy Schneider, Billy Wilder i Stefan Zweig, que són els meus vienesos universals preferits després de la Wiener Schnitzel i la  Sachertorte . Des del 1987 que no havia trepitjat l'asfalt d'una ciutat de la qual em quedaven ben poques imatges a la memòria, tret de la roda del Prater, per la pel·lícula  El tercer home ,  un palau d'aires versallescos, que devia ser Schönbrunn, i els nombrosos carrers de vianants del centre històric. Un record certament molt pobre, sobretot si el comparo amb la sumptuositat patrimonial i cultural amb què m'ha enlluernat la capital austríaca en aquesta ocasió. Què s...

Fer balanç de l'any en clau cultural és sens dubte una forma d'acabar-lo bé i de començar encara millor el següent. Aquests són els llibres, les pel·lícules i els discos que han fet que el meu 2024 hagi estat memorable. Descobrint (literàriament) un conegut Coneixia en Josep Pastells no només de nom sinó com amic del meu millor amic, motiu pel qual hi havia coincidit en dues o tres ocasions al llarg dels anys. Sabia que, a més de periodista, era un autor prolífic i multipremiat de novel·les i relats que tenia pendent de llegir algun dia. Al maig, com qui no vol la cosa, vaig ensopegar amb Desfici  (2023) a la vigatana Muntanya de llibres i he de confessar que la història d'un periodista malalt del cor i en hores baixes -Odell Kraus- que se salta el confinament per la covid i manté una aventura sexual amb una desconeguda mentre la seva dona és a l'hospital, em va atrapar immediatament. Transgressor moralment, cívicament irresponsable i d'humor estripat, però sobreto...

La sentència de Lluís XIV " L'État, c'est moi " ha passat a la història com la millor definició possible de l'absolutisme monàrquic. Al cèlebre Borbó es deu també una altra declaració d'intencions no menys contundent i que ens toca molt més de prop: " L'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la Nation Française ". Els més pessimistes afirmaran que l'eliminació de la llengua pròpia de la Catalunya del Nord, iniciada el 1700 amb un edicte de prohibició en l'àmbit públic, és ja un fet consumat fa dècades; els més optimistes argumentaran que encara hi ha esperances de recuperació si aquell territori és capaç de donar escriptors de la talla de Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís.  He gaudit força amb la lectura de diverses novel·les de Joan-Daniel Bezsonoff ( Les amnèsies de Déu,  2005;  La ballarina de Berlín , 2017; El diable es va aturar a Orà , 2022) i de Joan-Lluís Lluís ( Els ulls de sorra , 1993;  El dia de l...

Ni que només fos per poder titular aquest article com ho he fet ja pagava la pena haver llegit els tres llibres de què parlaré a continuació. Als llibres, tres bons exemples de com es pot ser molt seriós i alhora fer bon humor, hi dedicaré uns quants elogis; el titular, en canvi, se l'han guanyat per demèrits propis els candidats i els votants d'extrema dreta a les eleccions europees del 2024. Calen instruccions per fer-se feixista? Al contrari, el que sí requereix aprenentatge al llarg de tota la vida és fer-se demòcrata i, sobretot, mantenir-se'n quan van mal dades. Per demostrar-ho, la desapareguda escriptora i activista Michela Murgia va escriure al 2018 Istruzioni per diventare fascisti , un irònic i provocador pamflet en què no només es burla de la visió del mon del típic "fatxa" i descriu com fer que una societat es decanti progressivament cap al totalitarisme sinó que posa un mirall màgic, d'aquells que no menteixen, al davant dels que ens creiem immun...

Feia molts anys que no tenia present Manuel de Pedrolo: no vaig prestar gaire atenció als actes del  centenari institucional  del seu naixement ni recordo quan vaig llegir-ne l'últim llibre, que encara és més greu.  Mea culpa.  Ha estat una visita fortuïta al magnífic Castell de Concabella, a iniciativa d'uns bons amics que viuen a la Segarra, que l'obra i la figura de l'escriptor de l'Aranyó se m'han fet evidents de nou com en una revelació. Conèixer l'interessantíssim Espai Pedrolo m'ha recordat l'empremta que va deixar-me com a lector aquest home de lletres polièdric i incansable, i quina sintonia que vaig arribar-hi a tenir ideològicament.  Tot i que per generació m'hauria tocat, no vaig ser un dels lectors de Mecanoscrit del segon origen (1974)   en edat escolar. Ni en cap altra edat, perquè no l'he llegit mai, i els meus únics referents en són les adaptacions televisiva del 1985 i cinematogràfica del 2015 , oblidables totes dues. Mill...