Ganes de cultura

París, darreres setmanes de 2025. La ciutat no només batega al ritme del consumisme nadalenc, sinó també amb el ressò de les melodies i les danses que, des dels teatres del Châtelet i del Lido , marquen el pols teatral de la temporada. Un any més, he tingut l’oportunitat de comprovar el que ja és un fet: la capital francesa viu una edat d’or del teatre musical, no per acumulació, sinó per una exigència artística que es reivindica i que comença a mirar de tu a tu els grans referents mundials anglosaxons. La cage aux folles  ha hagut de fer un viatge a través de l'espai, el temps i el cinema per tornar a casa, a París, amb els honors que ara se li tributen al Châtelet. La comèdia d'embolics de la parella homosexual que regenta un cabaret transformista a la liberal Saint-Tropez post 68 és una obra mutant, viatgera i potser intemporal. Nascuda el 1973 com a peça de bulevard de la mà Jean Poiret -també intèrpret-, va servir per donar visibilitat a una certa cultura gai i, sobretot...

En un Manchester ja guarnit de Nadal, m’he avançat el meu propi regal: veure la nova producció de Miss Saigon a l'històric Palace Theatre, un espai que ja m'és familiar per haver-hi gaudit anteriorment un grapat de bons musicals.  Miss Saigon  és un dels meus favorits des que vaig veure'n l'excel·lent enregistrament fet al 2014 al Prince Edward Theatre de Londres per commemorar-ne el 25è aniversari de l'estrena. Si en algun moment m'havia passat pel cap que Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil van tenir un cop de sort amb Les Misérables , amb la seva relectura de Madama Butterfly  em van convèncer que efectivament són uns compositors inspiradíssims i de talent indiscutible, capaços de dotar cada línia melòdica i cada canvi de tensió d'una precisió equiparable a una partitura operística moderna. Dit ras i curt, sense ells no s'entendria el musical contemporani, però tampoc sense escenògrafs com John Napier (creador del muntatge original), Totie Driver...

El teatre i el cinema italians sempre han excel·lit en l’ús de l’humor com a mirall on reflectir allò que ens avergonyim de veure. Sovint, aquestes "vergonyes" tenen a veure amb les relacions de poder i la jerarquització -institucionalitzada o de facto- i amb les injustícies que se'n deriven. Ridiculitzar el fet que la igualtat entre les persones és més una intenció que una realitat ofereix un enorme marge per explorar la cara fosca de l’ésser humà, com he pogut comprovar en una estada llampec a Milà durant la qual he vist:  Arlecchino servitore di due padroni  (1746), de Carlo Goldoni,  La marcia su Roma  (1962), un dels grans moments de la  commedia all’italiana  que tan bé sabia dirigir Dino Risi, i  Strappo alla regola  (2025),   una comèdia dramàtica d'Edoardo Erba sobre la violència masclista. Amb les tres propostes he rigut, però convé no oblidar que la comèdia, quan és bona, provoca el riure amb realitats que d’altra manera ens farien...

No cauré en el parany de jugar amb el cognom de Josep Maria Pou per referir-me a tot el saber teatral que atresora ni tampoc amb la seva alçada per lloar-ne l'enorme dimensió artística. Per descriure el que crec que representa l'actor de Mollet del Vallès per al teatre català prefereixo repassar els seus treballs que m'han captivat i recórrer a la comparació amb intèrprets de "raça" com els que sovint dona el teatre britànic, que ell tant admira, i posar-lo al costat de Laurence Olivier, John Gielgud, Ian McKellen o Judi Dench, "bèsties" escèniques imprescindibles, dúctils i longeves, que amb la seva sola presència aixequen el nivell de qualsevol producció en què hagin participat. Fins a mitjan anys 90, veia en "José Maria" Pou un d'aquells actors catalans que, com Adolfo Marsillach, Amparo Baró o José Sazatornil, havien fet carrera a Madrid, professionals solvents que formaven part d'un altre àmbit cultural i lingüístic que, sincerame...

En les darreres dècades, la paraula "orgull" s'ha associat a la reivindicació i la celebració de la diversitat sexual i de gènere, però jo prefereixo ampliar-ne l'espectre a qualsevol lluita legítima que necessiti de visibilització. Causes com el feminisme, l'antiracisme, la descolonització —política i cultural—, l'autodeterminació dels pobles i altres que em descuido són, al meu parer, motiu d'orgull i una forma de demostrar-lo és dalt d'un escenari, com ho fan amb mestria i armes diferents l'obra dramàtica Liberation i la comèdia musical Kinky Boots , les quals exploren les complexitats i les victòries de ser qui un és, sense subterfugis. És obvi que he tornat a Anglaterra per veure teatre —a l'"off-London" per ser més precís— i, com sempre, tot i l'inconfort del vol de baix cost i del nou tràmit d'immigració per entrar al Regne Unit, el trajecte ha valgut sobradament la pena, ni que només hagi estat per descobrir sense vole...

Cher Monsieur Trintignant, Il y a tout juste trois ans que vous nous avez quittés, et pourtant, votre présence – ou plutôt votre absence – continue de se faire sentir. Votre départ à 91 ans, bien qu'attendu, n'en fut pas moins douloureux pour ceux qui, comme moi, aimons le cinéma et le théâtre, deux domaines dans lesquels vous avez excellé pendant plus de soixante ans. J'ai longtemps envisagé de vous écrire une lettre improbable, posthume, mais je me suis senti prétentieux et ridicule et j'ai fini par désister. Trois ans après, je tiens encore à "vous parler", car comme d'autres parlent à leurs dieux, je peux sans honte m'adresser à mes idoles, à ceux qui, comme vous, avez rendu mon existence culturelle infiniment plus intéressante. Acceptez donc cette lettre tardive comme une modeste façon de revisiter l'itinéraire irrégulier et désordonné de ma propre admiration. Je vous ai découvert, comme tant d'autres sans doute, dans Un homme et une femme...

Fent bandera d'un cert  orgull friqui  i d'una absoluta falta de complexos, he fet cap a Tolosa de Llenguadoc amb l'únic objectiu d'assistir a l'espectacle Les grands classiques de Louis de Funès en ciné-concert symphonique al Zénith Toulouse Métropole. L'atzar ha propiciat que, aprofitant l'estada, hagi pogut submergir-me també en la passió operística de la Carmen de Georges Bizet i en la genialitat il·lusòria de Maurits Cornelis Escher, dos exemples de cultura de prestigi que he considerat adients afegir al viatge, no fos cas que algú em mirés amb una barreja d'incredulitat i condescendència quan expliqués que havia recorregut 400 km per gaudir de la música de Les aventures de Rabbi Jacob  -que, per cert, com altres composicions de Vladimir Cosma, és molt bona-. La meva revaloració de l'art de l'intèrpret de La gran gresca és recent, concretament del 2020, i la dec a l'exposició de la Cinémathèque Française Louis de Funès, à la follie ,...

Em costa ben poc que m’agafin ganes d’anar a Itàlia, però segur que haver vist el documental Marcello, una vita dolce  (BCN FILM FEST) i la versió catalana d’ Impossible , d’Erri de Luca (Sala Àtrium), amb un immens Lluís Soler, ha tingut molt a veure en la decisió de tornar a Milà per gaudir del bon teatre que s’hi fa. La capital Llombarda no és París, però pel que fa a oferta cultural pot rivalitzar-hi, i això la fa especialment interessant ja que, com la meva gentrificada Barcelona, no és capital d’estat. No és una impressió sinó un fet objectiu que Milà és la ciutat italiana amb més espectacles escènics. I qui ho dubti només ha de visitar l’utilíssim web teatro.it , al qual agraeixo haver descobert la programació de dues obres imperdibles: Il caso Kaufmann i Improvvisamente l’estate scorsa (en català, De sobte, l'últim estiu ). El prestigiós teatre públic Piccolo Teatro de Milà és de tot menys petit i ha estat en una de les seves tres seus, el fundacional Teatro Grassi, on ...

El 1995, l'actor i realitzador Mathieu Kassovitz va sacsejar França amb un cop de puny cinematogràfic titulat  La haine .  Era la primera vegada que es mostrava a la pantalla, amb realisme i cruesa, la tensió violenta entre el jovent desencantat dels suburbis "sensibles" de París i els policies cremats que hi estan destacats. Reconeguda amb Cèsars i premis a Canes, immediatament es va convertir en una pel·lícula de culte que, tristament, segueix sent tan actual com quan es va estrenar: entre aquest film i produccions de tema similar com  Els miserables  (2019) i Bâtiment 5 (2023), ambdues de Ladj Ly, s'han escolat tres dècades i l'únic progrés social és que el realitzador és negre. No és poca cosa, però les desigualtats socials persisteixen -o fins i tot han augmentat- i amb elles, l'odi. Entre moltes altres coses, La haine és cèlebre per l'acudit que explica un dels personatges: " C'est l'histoire d'un homme qui tombe d'un immeuble ...

Blood Brothers era el meu deute pendent amb els grans musicals britànics dels 80. Haver-lo vist a Liverpool, escenari d'aquesta tragèdia moderna i ciutat natal del seu autor, Willy Russell, salda amb honors la meva gratificant "obligació".  Omnipresència del vehicle privat, consumisme desaforat, oci basat en el menjar escombraries i l'alcoholisme... Què em porta tan sovint a un país on el capitalisme salvatge i el "hooliganisme" social salten a la vista? La resposta són les arts performatives, un dels bastions encara ferms de la britanicitat. El Regne Unit té una impressionant tradició escènica que es remunta a l'època isabelina, que es consolida amb la societat burgesa i s'eixampla amb la subsegüent era del consum. Arrelat profundament en el tarannà britànic, molta gent considera que el teatre és una forma important d'entreteniment i d'enriquiment cultural. Encara que ningú ho diria un divendres al vespre qualsevol a la liverpooliana Mathew...

Amb el seu darrer espectacle,  Passeport , Alexis Michalik se m'ha tornat a guanyar. Com els ha passat als ja més de 150.000 espectadors que han vist l'obra des que es va estrenar a París al gener de 2024, m'he rendit davant d'uns intèrprets que practiquen un  fregolisme dúctil i natural, que reciten uns diàlegs creïbles en el fons i la forma, i que sempre estan al servei d'un argument sensible -la jungla de Calais i els esforços per sortir-ne- però tractat amb l'originalitat de qui sap jugar amb l'espai i el temps, i posar-ho en escena de manera inventiva i destra. Aquests elements i la gràcia per combinar-los són el segell d'aquest dramaturg/director/actor francobritànic des de fa més d'una dècada, ja presents al seu primer èxit,  Le porteur d'histoire (2011), peça que, com la que ha donat peu a aquest article, només s'ha pogut veure a Barcelona en sessió única el 2017, gràcies al bon olfacte teatral dels organitzadors del Festival Oui! ....

Com l'òpera, el teatre de text té els seus divos, intèrprets de fama i personalitat superlatives, sovint polèmics, que provoquen adoració i aversió a parts iguals entre els espectadors, com succeeix amb Josep Maria Flotats. Aliè a aquesta polarització d'opinions, he vist i he gaudit amb el seu darrer treball com a actor i director,  Voltaire/Rousseau: La disputa , de Jean-François Prévand, una obra tan ben escrita i ben portada a escena que, amb el seu al·legat a favor de l'intercanvi raonat de punts de vista oposats, fa impossible no reconciliar-se amb la humanitat i confiar que la intel·ligència s'acabarà imposant a l'estultícia. Els detractors del més francès dels homes de teatre catalans diran que té una dicció afectada, que dalt de l'escenari sempre fa d'ell mateix, que el seu model de teatre és burgès, que desdenya la dramatúrgia autòctona i que va ser un gestor nefast del teatre nacional que va fundar i dirigir. I potser tinguin raó, però tampoc anem ...

Diàleg intern: He vist el musical  Les Misérables nou vegades... És greu?, em pregunto. No, si una d'elles ha estat en francès, em responc. I ja em quedo més tranquil, sobretot per la satisfacció d'haver quadrat el cercle en afegir la versió original -la llengua de Victor Hugo, però també d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg- als diversos idiomes en què he gaudit de l'espectacle des que el vaig descobrir al 2005.  Les Misérables no es representava als escenaris parisencs des de 1991 i, encara que amb l'Eurostar poc més de dues hores separin París de Londres, el públic francès ha hagut de sentir que l'emblemàtic espectacle francofrancès se'ls havia arrabassat lingüísticament i cultural des que el productor Cameron Mackintosh el va convertir merescudament en un fenomen planetari amb epicentre al West End.  És per aquesta absència de 33 anys que la nova producció que n'ha fet el Théatre du Châtelet s'ha concebut amb honors de celebració i super...

Quan Dagoll Dagom va estrenar L'alegria que passa  la tardor de 2023, amb l'anunci que seria el seu últim espectacle de creació, el cor se'm va encongir. Veient aquell musical, de petit format però carregat de força, em va envair la sensació que estava a punt de perdre un dels referents del meu paisatge cultural i un dels puntals en què se sustenta la precària normalitat teatral d'aquest país. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han sabut fer un teatre que és alhora creatiu i comercial, i que demostra que la llengua no és cap barrera quan el producte és bo. El seu projecte, com tot en aquest mon, ha tingut el seu temps, és fugisser com l'alegria, com un tren que passa. El seu trànsit no ha estat fugaç, però, ha durat mig segle i m'agradaria pensar que ha deixat empremta, que l'escena catalana hi ha pujat i se l'ha fet seu, i que no s'ha quedat simplement contemplant com s'anava allunyant fins desaparèixer. El meu primer contac...