Ganes de cultura

El TGV surt  de la Gare de Lyon i m'extreu de París, on una vegada més -la trenta-tresena, si el meu arxiu de viatges és correcte- acabo de passar uns dies dedicat a algunes de les meves ocupacions predilectes: vaguejar pels carrers, visitar exposicions, anar al cinema i al teatre, i tafanejar en unes quantes llibreries. París ha esdevingut un espai recorrent des del 1986 i ja fa temps que he deixat de fer-hi turisme per intentar descobrir-lo com si hi visqués. Una quimera, certament, perquè unes jornades de plaer no equivaldran mai a la vida real, ni a París ni enlloc. Sí que puc afirmar, però, que per haver recorregut molts dels seus districtes, haver-m'hi allotjat i haver-hi viscut experiències dispars, tinc una idea realista de la grandesa i la misèria que conté una ciutat única, prototip extrem de la contradicció humana, que malgrat tot és una part irrenunciable del meu paisatge emocional. Soc plenament conscient que París s'ha construït en detriment d'altres reali...

París és -amb permís de Nova York- la ciutat més cinegènica de les que conec. I no tan sols perquè grans títols de la cinematografia francesa i internacional n'han fet l'escenari o l'han elevat a la categoria de protagonista. Estic convençut que els assidus a la capital francesa tenim la impressió irracional que la ciutat se sent estimada pel cinema i correspon aquest amor amb propostes sempre engrescadores al voltant del setè art. Aquest article el dedico a les dues darreres que hi he tingut l'oportunitat de veure.   No cal ser un fashionista per reconèixer la importància de la moda i del vestuari al llarg de la història del cinema per evocar altres èpoques o per crear tendències. I per deixar-ne constància, ¿què millor que encarregar el comissariat d'una exposició sobre aquest tema a un modista de renom? Doncs això és precisament el que ha fet la Cinémathèque française amb " Cinémode ", on Jean-Paul Gaultier construeix un relat que mostra, d'una ...

Sempre és un luxe visitar les exposicions produïdes per la Cinémathèque Française , i encara més que ens les portin a Barcelona, com ha fet el CaixaForum amb " Vampirs. L'evolució del mite ". Inaugurada molt convenientment per Halloweeen, aquesta panoràmica sobre el més conegut dels no morts, des dels seus orígens llegendaris fins a la seva instal·lació en la cultura popular, i molt especialment en el cinema, us captivarà.  . El 7è art es va fixar aviat en el depredador de sang immortalitzat per l'irlandès Bram Stoker a la seva novel·la més cèlebre, Dràcula (1897), inspirada per un personatge històric i per diverses llegendes d'Europa de l'Est. Per poc cinèfils que sigueu, segur que teniu gravada a la ment la imatge del repulsiu Nosferatu creada pel director F. W. Murnau el 1922, que anys més tard replicaria un altre realitzador alemany, Werner Herzog, amb Klaus Kinski de protagonista. Tanmateix, si aquest vampir ha esdevingut immortal ha estat gràcies a Bela...

Quan els responsables de la Cinémathèque Française van decidir produir una exposició, editar-ne el catàleg i programar una retrospectiva de la filmografia del còmic més popular que ha donat el cinema francès, tot plegat amb el títol de " Louis de Funès: À la folie! ", els cinèfils de tot l'Hexàgon devien pensar que, efectivament, s'havien begut l'enteniment.  És ben cert que l'èxit de públic de les pel·lícules que va protagonitzar aquest actor és inversament proporcional al seu prestigi entre els crítics i els amants del bon cinema. Però hi ha d'haver algun motiu perquè quasi 40 anys després de la seva mort, la popularitat de Louis de Funès es mantingui intacta i, fins i tot, hagi despertat l'interès dels estudiosos del setè art, especialment d'aquells que hi veuen un material de primera per entendre la cultura del nostre temps. "Louis de Funès: À la folie!" és una molt bona exposició que no només repassa la trajectòria de l'actor si...

Federico Fellini era un gran admirador de Pablo Ruiz Picasso i, encara que mai es van arribar a conèixer, el realitzador italià va deixar constància en diversos dibuixos de les trobades somiades amb el pintor espanyol. L'exposició " Quand Fellini rêvait de Picasso " que acabo de visitar a la Cinémathèque Française explora aquest diàleg imaginari entre els dos artistes i serveix per fer un recorregut per temes i estètiques que tots dos compartien, com ara les dones, la sexualitat, el circ, l'Antiguitat o la dansa.  Si bé l'obra de Picasso em provoca un entusiasme tebi, que em permet reconèixer-hi la genialitat però poca cosa més, la filmografia de Fellini em desperta sentiments contraposats. En la meva memòria cinèfila hi ha dos Fellini , separats per la línia que traça la seva obra més coneguda: La dolce vita . Aquesta mítica pel·lícula constitueix un punt d'inflexió a partir del qual el realitzador de Rímini va abandonar el cinema realista per submergir-se e...

Cap de setmana a París dedicat a la glòria de dos grans artistes que van crear un nou gènere i van renovar la manera de narrar al cinema: l'un des de la imatge -Sergio Leone- i l'altre des de la música -Ennio Morricone. Amb molt bon criteri, la Cinémathèque Française ha programat l'exposició Il était un fois Segio Leone  -que parafraseja el títol francès de Fins que li va arribar l'hora - coincidint amb el concert a la capital de la gira mundial de comiat d'Ennio Morricone. Com podia perdre'm aquest "programa doble"? Leone i Morricone van ser molt més que la imatge i el so de l'espagueti western però mai se'ls podrà dissociar del gènere. Si bé el realitzador i guionista va tenir una carrera breu (només 7 llargmetratges), el músic i director és enormement prolífic (més de 400 bandes sonores i més de 100 composicions clàssiques), però la seva col·laboració és tan simbiòtica com la de Hitchcock i Herrmann. L'exposició de la Cinémathèque prese...