Ganes de cultura

Cada vegada que arribo a la monumental Milano Centrale no puc refrenar el desig de pujar al primer tren que des d'allà em porti a conèixer el rerepaís de la capital llombarda. Aprofitant el temps lliure extra que m'ha proporcionat la cancel·lació a darrera hora de l'espectacle  Amadeus,  motiu principal d'aquesta nova escapada a Milà, m'he aventurat a creuar una frontera administrativa, la que separa Itàlia de la Suïssa italiana, per arribar-me fins a Lugano en un viatge en el qual es canvia d'estat però no de país. Res d'extraordinari per a un català. Ciutat de turisme benestant ja des del segle XIX, amb el seu llac plàcid i les muntanyes amables que l'envolten, Lugano no m'ha semblat pas gaire diferent de Como, i el motiu és que en realitat pertanyen a la mateixa regió cultural i lingüística. Per dir-ho millor, el cantó suís del Ticino, del qual és la ciutat més poblada, no és altra cosa que una part de la Llombardia que, per raons històriques comp...

Arreu del mon es coneix i aprecia el Nordic Noir,  literatura local sense complexos que bat rècords de vendes   malgrat estar escrita originalment en suec, danès, noruec, islandès o finès, llengües que, per separat, no superen el nombre de parlants de la nostra. Al territori que alguns somiatruites encara anomenem Països Catalans tenim tradició en el gènere de lladres i serenos, crims i corrupció per donar i per vendre, uns quants autors de referència i, sobretot, una molt digna producció quantitativament i qualitativa. Per enlluernar el mon amb el  Catalanic Noir (perdó per la llicència) està clar que només ens falta l'estat propi... Però mentre l'esperem, sort tenim d'aparadors literaris com el Tiana Negra . Amb 11 edicions a l'esquena, aquest festival és molt més que l'antesala del BCN Negra. Nascut de la tossuderia d'un autor prolífic en narrativa criminal,  Sebastià Bennassar , i dirigit ara per la també escriptora  Anna Maria Villalonga , el Tiana Negra ha...

Saps que un llibre és bo quan la seva lectura t'interpel·la i et fa percebre realitats, que potser ja coneixies, però des d'una altra perspectiva. Aquesta és exactament la sensació que tens en acabar les darreres línies de Fronteres , de Vicent Partal ,  un assaig que ens parla precisament de línies , però no de les que comuniquen i uneixen, com és el cas d'un text carregat de coneixement com el seu, sinó de les barreres amb què els humans ens hem separat políticament, religiosament, lingüísticament, ètnicament, econòmicament, mentalment... Partal té la curiositat dels savis i les ganes de transmetre coneixement pròpies dels grans mestres. Periodista de raça, rigorós i crític, el fundador i director de Vilaweb ens ofereix aquí tres llibres pel preu d'un, amb tres parts ben diferenciades, però totalment complementàries, per sostenir la tesi que ja s'anuncia a la portada: les fronteres són "Aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa". Però, ¿i si co...

Tinc entre les meves mans el nou volum del recull de relats breus 13 à table  que, malgrat l'estat de salut del món, ha arribat puntual a la seva cita nadalenca amb els lectors francesos, i gràcies a la Llibreria Jaimes , també amb els francòfils catalans.      Per als nostres veïns del nord, l'expressió 13 à table  és sinònim de mala sort i té el seu origen en el nombre de comensals del Sant sopar. Un nom, doncs, ben irònic per a una iniciativa solidària que conjura l'infortuni gràcies a l'ONG  Les Restos du Coeur i l'editorial de butxaca Pocket , que des del 2013, destinen els ingressos de la venda d'una antologia de contes, editada per a l'ocasió, a l'alimentació dels més necessitats.   Bombardejats com estem d'interpel·lacions solidàries durant els dies previs a les festes nadalenques, la idea de recaptar fons mitjançant la venda de llibres és, com a mínim, original. Però també efectiva: amb un preu de 5 €, cada edició del recull de contes super...

La pervivència de les cultures minoritàries continua sent a l’Europa –quasi- unida del segle XXI una assignatura pendent que no sembla que s’hagi d’aprovar en breu. Sense ànims de revifar les acusacions que planen històricament sobre la resistència catalana a l’assimilació cultural, però alhora sense renunciar al legítim dret a la queixa, proposo que ens fixem en com són les coses a casa del veí, concretament del veí americà. Nord-Amèrica ofereix sovint solucions interessants, especialment als liberals postmoderns, crítics amb el model social europeu, que consideren totalment superat. En canvi, aquestes mateixes veus neo-con i altres que es proclamen progressistes ignoren el que succeeix al nord d’Amèrica del Nord, al Canadà, aquest gran desconegut, sempre a l’ombra de l’omnipresent cosí dels Estats Units. I encara més ignorat és el seu reeixit, racional i, per a nosaltres catalans, envejable sentit del respecte a la diferència. En aquell país d’aigua, neu i natura en estat pur existe...

Si jo fos un ciutadà de Montreal i volgués anar aquest vespre al cinema, podria triar entre 40 films en versió original anglesa i 42 en francès, ja fossin doblats o originalment rodats en aquesta llengua. Com que sóc barceloní, però, la meva tria ha de limitar-se a 76 pel·lícules parlades o subtitulades en espanyol, contra 12 títols en català. I encara hauré de considerar que estic de sort, perquè en altres dates i fora de la capital les xifres són molt més desproporcionades. És gravíssim que després de 24 anys de cooficialitat lingüística, la presència del català a les sales cinematogràfiques, pagada amb diners públics, sigui tan anecdòtica, mal repartida i efímera. Per no parlar de la posterior comercialització en vídeo i DVD de les pel·lícules, on el menyspreu pel consumidor catalanoparlant és directament insultant. Seria bo que hi reflexionéssim tots, des dels productors fins als espectadors, passant pels distribuïdors, els exhibidors i l’administració. Precisament, a la reflexió i...

La negativa del ministre d'exteriors francès, Michel Barnier, a què el català i altres idiomes oficials a Espanya accedeixin a ser-ho també a la Unió Europea, ha de suscitar-nos escepticisme davant la divisa "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" que el seu país enarbora des de fa dos segles.  L'Hexàgon és un acèrrim defensor de l'Europa dels estats, que ha bastit una realitat nacional i uns mites de civilitat a costa d'un preu altíssim: anorrear en el seu territori tota llengua, cultura, creença i història preexistents i futures.  No ens enganyem més: quan França es mostra antiamericana o reivindica l'excepció cultural no és en virtut de la seva ensenya revolucionària - institucional, sinó perquè no troba altra via per fer prevaler el seu rol de potència mundial, arrabassat des de fa molt pels EUA.  França és un país malalt d'identitat social i política, un estat incapaç de satisfer la descentralització mínima que els seus ciutadans no parisencs necessite...

Mentre els Països Baixos i Flandes van reeixir a sumar prou voluntats per signar el 1995 l'anomenat Tractat Cultural i posar-se a treballar plegats per a la promoció de la llengua i la cultura neerlandeses, els electes catalans i illencs encara es barallen per decidir qui serà el director del polèmic Institut Ramon Llull. Cal demanar-se, doncs, si en queda res de la idea de Països Catalans en l'esperit dels nostres polítics, a la vista que és més difícil que es posin d'acord els governants d'aquestes dues "comunitats autònomes" que no pas la seixantena llarga d'estats que integren l'Organització Internacional de la Francofonia, per esmentar un altre cas de col·laboració multiterritorial a favor d'una llengua. Difícilment s'obtindrà del govern central situacions més justes en aquest àmbit si ni tan sols hi ha coincidència a com aplicar els mandats constitucionals i estatutaris que emparen, ni que sigui mínimament, el català a Catalunya i les Bal...

L’últim número de la revista madrilenya Por la danza dedica la seva atenció a la proliferació de musicals a la capital de l’estat. A la retòrica i tendenciosa qüestió de portada, Musicales: ¿nuevo género español?, es respon a l’interior presentant la Gran Vía com la continuació natural de Broadway i del West End, configurant així un “eix del musical” mundial. Que a París o Berlín, per exemple, aquest gènere també tingui més requesta que fa uns anys no és rellevant per a aquesta publicació. L’universalisme autèntic no viatja: si algun fenomen és prou important, Madrid ja se’n farà ressò. Als artífexs d’aquest magazín especialitzat se’ls escapa també que a la Barcelona dels 80-90 es produïen ja espectacles com Mar i Cel, Tots dos, Estant tocant la nostra cançó, Chicago, Hair o Germans de Sang, mentre a la villa y corte s’associava encara el musical a les plomes, el pit i la cuixa i l’humor groller. Malauradament, alguns dels talents que van fer realitat aquelles notables produccions en l...

La recent commemoració del desè aniversari de la dissolució de la Crida a la Solidaritat ha desvetllat el record de la imprescindible tasca d’impuls del redreçament nacional desenvolupada pel grup durant els anys vuitanta. La Crida va saber estar en evolució constant i paral·lela a la seva conjuntura politicosocial: nascuda el 1981 com a plataforma unitària de rebuig al 23-F i al “Manifiesto de los 2300”, va convertir-se dos anys després en un grup de pressió de referència, crític amb les polítiques institucionals del nacionalisme moderat i de l’esquerra d’obediència estatal. La seva acció decidida, imaginativa i pacífica per la llengua va estendre’s a una defensa plena del país, obrint-se a fronts com la internacionalització del fet català, l’exigència del dret d’autodeterminació, la solidaritat amb el tercer món, l’antimilitarisme i la preservació del medi ambient. L’aposta per la política “professional” d’alguns dels seus membres, encapçalada el 1986 pel carismàtic Àngel Colom, va d...

L’origen de La Crida va ser una crida, una convocatòria que va assolir una resposta unitària sense precedents de la societat civil i política del Principat a un provocador manifest, publicat poc després del 23-F, on 2300 intel·lectuals d’expressió espanyola alertaven dels riscos de la normalització del català. A aquella crida es van afegir totes les entitats i partits –excepte aquell que encara avui considera innecessari reformar l’estatut– i quedarà per a la història la xifra de prop de 100.000 ciutadans aplegats al Nou Camp sota la consigna “Som una nació”. Era un moviment d’àmplia base que, tot i estimular la iniciativa d’unes institucions encara inexpertes, ni se n’allunyava ni en qüestionava les polítiques de redreçament nacional. Desdibuixat el fantasma de la involució, van aflorar les diverses formes d’entendre el país vigents fins ara i La Crida va deixar de ser una plataforma unitària per transformar-se en un “moviment antisistema”, afegint a les reivindicacions lingüístiques ...

Els textos d'aquesta publicació havien de ser la meva aportació a un assaig a quatre mans que pretenia donar a conèixer Occitània als catalans. Les circumstàncies de la vida han fet que aquesta idea, de moment, no hagi passat de ser un projecte. Si mai es completa, preneu-los com una primícia. Si no, com un esborrany. Introducció Donar a conèixer Occitània no és fàcil. D’una banda, perquè pocs catalans saben a quin país ens referim quan esmentem aquest nom. De l’altra, perquè no és tan evident que sigui un país. O almenys, que ho sigui tal i com nosaltres entenem un país. Dit ras i curt: Occitània no és com Catalunya, però tanmateix Catalunya pot acabar sent com Occitània. No pretenem ser enigmàtics, sinó tot el contrari: en les pàgines que segueixen volem explicar als catalans què hi ha darrera d’aquesta frontera pirinenca, aparentment desdibuixada per una Europa en construcció però tan real com sempre a l’hora de defensar els interessos dels estats que la integren. Volem donar un...