Ganes de cultura

No em deixaré emportar per l'entusiasme de Salvador Espriu pels països de "nord enllà" i qualificaré la gent de Copenhaguen com a "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Tampoc la blasmaré insinuant que "alguna cosa està podrida al regne de Dinamarca", com va escriure William Shakespeare. Com podria ser tan categòric, si només hi he passat una setmana escassa d'agost? El que sí faré, però, és recrear-me en set realitats que m’han sorprès i que m'emporto amb enveja cap a la meva "pobre, bruta, trista, dissortada pàtria". En danès, perquè ens entenguem tots A Copenhaguen es viu en danès a tots els efectes, tot i que si no els saps pots comunicar-te en anglès a tot arreu. La llengua pròpia és parlada per menys de 6 milions de persones, això és la pràctica totalitat de la població de Dinamarca, per la qual cosa el danès és una llengua “petita” però no minoritària. Als Països Catalans, amb 14,7 milions d'habitants...

El TGV surt  de la Gare de Lyon i m'extreu de París, on una vegada més -la trenta-tresena, si el meu arxiu de viatges és correcte- acabo de passar uns dies dedicat a algunes de les meves ocupacions predilectes: vaguejar pels carrers, visitar exposicions, anar al cinema i al teatre, i tafanejar en unes quantes llibreries. París ha esdevingut un espai recorrent des del 1986 i ja fa temps que he deixat de fer-hi turisme per intentar descobrir-lo com si hi visqués. Una quimera, certament, perquè unes jornades de plaer no equivaldran mai a la vida real, ni a París ni enlloc. Sí que puc afirmar, però, que per haver recorregut molts dels seus districtes, haver-m'hi allotjat i haver-hi viscut experiències dispars, tinc una idea realista de la grandesa i la misèria que conté una ciutat única, prototip extrem de la contradicció humana, que malgrat tot és una part irrenunciable del meu paisatge emocional. Soc plenament conscient que París s'ha construït en detriment d'altres reali...

A punt de superar la barrera (psicològica) dels 56 anys, descobrir un esdeveniment cultural de la magnitud del Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême és el millor regal d’aniversari imaginable per remuntar la moral. Aquesta cita inexcusable per als amants del novè art, que enguany ha arribat a la 49a edició, equival per al còmic al que els festivals d’Avinyó o d’Edimburg són per al teatre: una invasió de propostes que contagien d'entusiasme per una forma d’expressió artística, una ciutat sencera i els seus milers de visitants. Ignoro per quin motiu una vila de passat industrial i no especialment atractiva com Angulema va convertir-se fa quasi mig segle en l’aparador del còmic francobelga, però ara per ara el seu nom n’és totalment indissociable. Amb els anys, doncs, el festival no només ha posat la ciutat al mapa sinó que n’ha modificat l’urbanisme i els punts d’interès: que la plaça de l’estació del ferrocarril us rebi amb un obelisc i un monòlit en homenatge als pares d’A...

Tothom que hagi visitat Torí ha vist el Museo Nazionale del Cinema sense ser-ne conscient. Des de qualsevol punt de la capital del Piemont és perfectament identificable una cúpula quadrada coronada amb una agulla, situada al bell mig del centre històric: és la Mole Antonelliana. Aquest símbol arquitectònic torinès va ser construït al darrer terç del segle XIX per allotjar-hi una sinagoga i, posteriorment, va passar a titularitat municipal per fer-ne un monument a la Unitat d'Itàlia. Des de l'any 2000 ha esdevingut un monument al cinema, ja que n'allotja el museu nacional, creat als anys 50 del segle XX i que ha anat canviant de seu fins trobar en l'espectacular Mole Antonelliana el marc perfecte per acollir un fons d'una riquesa patrimonial única. Per què Tori, us preguntareu? Doncs perquè molt abans que Roma esdevingués el centre neuràlgic de la producció cinematogràfica italiana, arran de la construcció de Cinecittà pel règim feixista el 1937, els orígens i prime...

Anar a Roma és comprar un bitllet per a un viatge apassionant per la història de l’art dels darrers dos mil·lennis. Un viatge que no seria complet sense parar atenció al setè art, que a la ciutat eterna té una cita ineludible. Per tant, deixeu de banda el fòrum o la Capella Sixtina per unes hores, preneu la línia A del metro i no en baixeu fins a la penúltima parada: Cinecittà. L’abril de 1937 el dictador Benito Mussolini inaugurava aquesta cineciutat als afores de Roma, un ambiciós conjunt de platós, laboratoris, tallers i serveis tècnics que permetien cobrir el cicle complet de l’elaboració d’una pel·lícula, des del guió fins a les còpies per a l’exhibició en sala. Nascuda per celebrar el règim feixista, Cinecittà va acomplir la funció de fàbrica de somnis i propaganda d’Itàlia però durant un període més breu del que el seu impulsor esperava. La guerra mundial i la fi de la dictadura, amb la consegüent crisi econòmica en què es va veure sumit el país, van provocar que durant uns any...