Ganes de cultura

Potser perquè l'exposició My name is Orson Welles , que he vist a la Cinémathèque Française a mitjan desembre, m'ha deixat una empremta profunda, o potser perquè m'enyorava de París, durant aquestes llargues i sedentàries vacances de Nadal m'he dedicat a reveure —i en algun cas descobrir— bona part de la filmografia wellesiana com a realitzador i algunes de les seves interpretacions més memorables en films d'altres directors. Han estat una quinzena de pel·lícules que m'han recordat quin artista tan singular, rebel i incomprès va ser. Avançat al seu temps ben bé dues dècades —pensem que Kubrick no es revelaria com a “autor” fins als seixanta i que Coppola o Scorsese no irromprien fins als setanta—, Welles va patir sobretot una desubicació cultural. El sistema d'estudis de Hollywood li era incompatible i més li hauria valgut ser un director italià o francès per gaudir de la llibertat d'un Fellini o un Truffaut. Mai sabrem, doncs, quin cineasta hauria estat...

Ja sé que l’acceleració del pas del temps és una percepció subjectiva vinculada a l’envelliment. La sensació que les festes nadalenques comencen cada cop més d’hora, però, no té res de subjectiu: és una evidència tan enlluernadora com els llums —de baix consum, això sí— que guarneixen des de fa setmanes els nostres carrers, o com les pel·lícules romanticofamiliars que proliferen a totes les plataformes digitals, canals de televisió i cinemes. Tot s’hi val per provocar, quan abans millor, un estat d’ànim propici al consum més desaforat, mal camuflat amb bons desitjos i envernissat de tradició cristiana. I jo hi oposo les úniques armes de què disposo: una mica de bon cinema desencantat. A les infinites comèdies nadalenques hi responc amb cinc drames sòlids i atemporals, on el teló de fons de les festes no fa sinó intensificar la duresa de les històries que aquestes grans pel·lícules il·lustren amb la mà mestra habitual dels seus directors i intèrprets. Solitud, lluita pel poder, hipocr...

Ha estat el sisè cop que he assistit a la cloenda del Festival Lumière de Lió i, com la primera vegada, m'he hagut de pessigar ben fort per adonar-me que no somniava en veure que, en un món monopolitzat per les pantalles petites i per desenes d'interferències per segon, 5.000 persones érem capaces de gaudir a l'uníson amb un clàssic del cinema projectat a gran format. En aquesta ocasió, la comunió ha estat en presència de l'homenatjat de la 17a edició, Michael Mann, i amb la projecció de la seva inoblidable  Heat , una fita del cinema d'acció i, possiblement, del cinema tout court . És obvi que el Festival Lumière no és només un lloc de preservació de la memòria, altrament no se n'entendria l'èxit de públic; és, per damunt de tot, un punt de trobada de la cinefília en sentit ampli, que ens recorda, any rere any, la potència ritual i col·lectiva del cinema, un propòsit que s’ha complert una vegada més: a l'immensa Halle Tony Garnier, a les fosques i en s...

Tinc un Fiat 500 revisitat, un cotxe que tot el meu entorn em va desaconsellar comprar per "massa petit", "massa urbà", "massa sorollós", "poc útil per viatjar"... I encara que totes aquestes apreciacions són certes, jo el volia tenir de totes passades perquè crec que em defineix. En primer lloc perquè és un homenatge a l'original del 1957, veritable emblema del disseny industrial italià, premiat i reconegut, amb el qual estableix una continuïtat respectuosa i alhora innovadora. Però sobretot el volia perquè aquest model m'evoca un passat que enyoro i al qual torno sovint com a espectador, el del cine italià dels 60: conduir un Fiat 500 és una declaració de principis. En l'univers cinematogràfic i televisiu, el cotxe també és sovint molt més que un simple vehicle. Pot ser un company de viatge, una extensió del personatge, el símbol d'una època o fins i tot el fil conductor d'una història. De vegades, la ficció audiovisual té ...

Les meves dues darreres lectures, D'après une histoire vraie i Hi havia una vegada a Hollywood , tenen en comú tres coses: portaven uns quants anys esperant torn a la prestatgeria, han tingut versió cinematogràfica i, el més important, l'ombra de Roman Polanski hi planava d'alguna forma. D'après une histoire vraie és una novel·la d'autoficció de Delphine de Vigan, una escriptora que al llarg de la seva carrera ha conreat aquest gènere que juga amb l'autobiografia i la fabulació, i que li ha donat molt bons resultats tant creatius com comercials. Conec força l'obra d'aquesta autora francesa i, fins al títol que ha motivat aquest article, m'han entusiasmat molt més les seves obres de ficció pura - Les loyautés , Les gratitudes , Les enfants sont rois - que no pas les d'autoficció - Jours sans faim i Rien ne s'oppose à la nuit , que precisament són les que l'han elevat al podi de la literatura francesa d'aquest segle. Però si he espe...

En quinze anys de vida, el Festival Lumière ha  premiat alguns dels cineastes i intèrprets en actiu més rellevants del cinema internacional sense caure en el meliquisme francofrancès. Entre 2009 i 2024 només cinc figures francòfones han rebut el guardó -Gérard Depardieu, Catherine Deneuve, Jean-Pierre i Luc Dardenne i Isabelle Huppert, un nombre prudentment baix que, ai las, ha exclòs icones de la talla de Danielle Darrieux, Jean-Paul Belmondo, Jean-Louis Trintignan, Anouk Aimée o Alain Delon. Tanmateix, saber-se adaptar és senyal d'intel·ligència i als responsables del Lumière no els en falta, com han demostrat enguany amb una decisió salomònica, però no per això menys respectuosa i emotiva: Huppert rebria el premi a la carrera i honraria el festival amb la seva presència, mentre que el record a Delon, representat pel seu fill Anthony, clouria el certamen deixant-hi un regust de nostàlgia per un cinema irrepetible i sempre captivador. He mirat d'estar al nivell de l'eq...

Si tenim un ull al costat de l'altre és perquè el camp visual humà és horitzontal, per molt que els telèfons intel·ligents i algunes xarxes socials hagin posat de moda la captació i consum d'imatges en vertical. Contra el format de l'ego, reivindico la mirada àmplia visualment i temàtica, com la que practica el Widescreen Weekend Film Festival de Bradford, que des de fa quasi 30 anys ofereix una mostra del passat i el present de les possibilitats expressives dels formats cinematogràfics panoràmics. Com explicava a " Yorkshire, comtat del cinema " el 2018, any de la meva darrera visita al Widescreen Weekend, aquesta cita cinèfila es celebra a les instal·lacions del  National Science and Media Museum , equipament cultural que temporalment està tancat a causa de les  profundes reformes  que l'han de posar al dia per al 2025, quan Bradford -que també està de cap per avall- serà  Ciutat de la Cultura del Regne Unit . Sortosament, les dues sales de cinema que han a...

Suposant que en una illa deserta tingués temps de fer alguna altra cosa que no fos maldar per sobreviure, no tinc cap dubte que la lectura que m'hi emportaria seria Hitchcock, Truffaut (1983). Afirmació maximalista i provocativa, ho admeto, però amb la perspectiva que em donen els 40 anys que fa que aquest llibre m'acompanya no exagero quan afirmo que no en tinc cap altre a la biblioteca que abordi una quantitat més gran dels meus interessos: la filmografia íntegra del meu realitzador favorit de cinema clàssic, Alfred Hitchcock, passada pel sedàs del meu crític cinematogràfic de referència, François Truffaut. En aquest volum, un autèntic compendi de cinefília en el millor sentit del terme, compareixen una desena llarga d'obres majors del setè art que ho deuen tot al talent visual del seu director, però també al carisma d'intèrprets inoblidables, com eren Cary Grant, James Stewart, Ingrid Bergman o Grace Kelly, i al geni irrepetible del compositor Bernard Herrmann. Quan...

De vegades, experiències culturals que no tenen res a veure entre elles configuren fortuïtament un fil temàtic que no és evident a primera vista, que cal deixar reposar en el subconscient perquè pregui cos. Uns dies després d'haver vist les obres de teatre  Le chevalier d'Éon  i  Celle qui regarde le monde , al Festival Oui! , i l'exposició fotogràfica " Becoming Marilyn & Becoming Elvis ", a  Fotonostrum , m'he adonat que les tres propostes parlaven d'identitat, de qui som i quina és la nostra representació social i, en alguns casos, artística. En altres paraules, totes tres eren una invitació a fer un tomb pels límits entre persona i personatge.   A tots els que no comparteixin la teoria que el gènere és una construcció social, els recomano endinsar-se en la insòlita vida de Charles d’Éon de Beaumont i potser canviaran d'opinió. Aquest militar i diplomàtic francès del segle XVIII va exercir d'espia al servei de Lluís XV... fent-se passa...

Només una productora del Hollywood clàssic té l'honor d'haver reinventat el setè art: era el 1927 quan la quasi acabada de fundar Warner Bros. concedia al cinema el do de la paraula i del cant. Tan sols tres anys després, en plena crisi econòmica, li ensenyava a disparar... i naixia el film noir , un nou gènere en què la productora va excel·lir durant més de dues dècades i que aquest estiu ha reviscut a la programació de la Filmoteca de Catalunya amb el cicle  100 anys de la Warner. Gàngsters i detectius . Les infinites possibilitats expressives del so i una certa màniga ampla moral (com també l'habilitat per sobreposar-se a l'enduriment de la censura a partir del 1934), acompanyades d'uns intèrprets carismàtics (Lauren Bacall, Humphrey Bogart, James Cagney, Bette Davis, Edward G. Robinson) i d'uns directors d'enorme talent (Michael Curtiz, John Huston, Howard Hawks, Mervyn LeRoy, Raoul Walsh, William A. Wellman), son els ingredients alquímics que van permet...