Ganes de cultura

La sentència de Lluís XIV " L'État, c'est moi " ha passat a la història com la millor definició possible de l'absolutisme monàrquic. Al cèlebre Borbó es deu també una altra declaració d'intencions no menys contundent i que ens toca molt més de prop: " L'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la Nation Française ". Els més pessimistes afirmaran que l'eliminació de la llengua pròpia de la Catalunya del Nord, iniciada el 1700 amb un edicte de prohibició en l'àmbit públic, és ja un fet consumat fa dècades; els més optimistes argumentaran que encara hi ha esperances de recuperació si aquell territori és capaç de donar escriptors de la talla de Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís.  He gaudit força amb la lectura de diverses novel·les de Joan-Daniel Bezsonoff ( Les amnèsies de Déu,  2005;  La ballarina de Berlín , 2017; El diable es va aturar a Orà , 2022) i de Joan-Lluís Lluís ( Els ulls de sorra , 1993;  El dia de l...

De vegades, experiències culturals que no tenen res a veure entre elles configuren fortuïtament un fil temàtic que no és evident a primera vista, que cal deixar reposar en el subconscient perquè pregui cos. Uns dies després d'haver vist les obres de teatre  Le chevalier d'Éon  i  Celle qui regarde le monde , al Festival Oui! , i l'exposició fotogràfica " Becoming Marilyn & Becoming Elvis ", a  Fotonostrum , m'he adonat que les tres propostes parlaven d'identitat, de qui som i quina és la nostra representació social i, en alguns casos, artística. En altres paraules, totes tres eren una invitació a fer un tomb pels límits entre persona i personatge.   A tots els que no comparteixin la teoria que el gènere és una construcció social, els recomano endinsar-se en la insòlita vida de Charles d’Éon de Beaumont i potser canviaran d'opinió. Aquest militar i diplomàtic francès del segle XVIII va exercir d'espia al servei de Lluís XV... fent-se passa...

Al gener passat em mig comprometia en aquest blog a tornar a París abans de fi d'any per reveure West Side Story al Théâtre du Châtelet, una declaració d'intencions que només he complert al 50%. L'oferta teatral de la ciutat de la llum, amb més de 100 sales d'espectacles sense comptar les de l'àrea metropolitana, ha estat prou temptadora com per fer-me canviar, sense gaires remordiments, la tragèdia de Tony i Maria per quatre produccions teatrals que, per diferents motius, ja em semblaven immancables sense haver-les vist. La meva fal·lera pels musicals m'ha portat en primer lloc a París extramurs, concretament a Boulogne-Billancourt, un dels bastions de la seva  banlieue  burgesa que val la pena visitar i que acull el  revival  de  Starmania  a les instal·lacions de  La Seine Musicale . Aquest complex faraònic dedicat als espectacles en viu presideix l'antigament industrial Île Seguin i forma part del projecte  Vall de la Cultura del departament ...

La concentració de certàmens cinematogràfics durant el mes d’octubre em fa ballar el cap des de fa anys. Fins ara només he tingut ulls per al Widescreen Weekend de Bradford i el Festival Lumière de Lió, tot i que sempre m’ha atret el Cinemed de Montpeller, sobretot per l’atenció que presta habitualment al cinema italià. Que enguany hagi homenatjat l’enyorat Ettore Scola amb una gran retrospectiva ha estat una oferta que ja no he pogut rebutjar. Organitzat des de fa 45 anys pel Ciné-Club Jean Vigo amb nombrosos suports públics i privats, el Cinemed és un festival ben consolidat i molt esperat. Bàsicament es desenvolupa a les espectaculars instal·lacions de Le Corum i al Centre Rabelais, un antic Cinématographe Pathé que conserva intacta la seva façana històrica. Però per acabar d'impregnar de cinema la ciutat, algunes projeccions tenen lloc en diverses sales d'art i assaig i al Cinéma Municipal Néstor Burma , ubicat al barri "sensible" de Celleneuve.  Cinemed és ò...

Els aficionats al teatre esperem estoicament l'arribada de la calor per gaudir dels espectacles sota els estels que acostumen a ser el plat fort de la majoria de festivals d'estiu. Com que un any es fa llarg, descobrir que també hi ha festivals de primavera a l'abast i, per postres, de la qualitat del Festival Molière  i del Printemps des Comédiens , és un regal inesperat que no té preu.  Hi ha indrets com Pesenàs on no havies estat mai fins que un o més esdeveniments culturals el posen al teu mapa personal i t'hi porten repetidament. Confesso que aquest municipi occità de menys de 9.000 habitants m'ha robat el cor per ser capaç d'organitzar dos esdeveniments majors, com son la Rencontre Cinéma de Pézenas -a la qual vaig dedicar l'article  Caro cinema italiano (ma non solo) - i el Festival Molière, una proposta cultural amb 14 anys de vida que, malgrat el seu nom, no és exclusivament un monogràfic a la glòria de l'immortal dramaturg.  Vivint com viu Pese...

Podria jugar-me-la sense por a perdre que ben poca gent sabria ubicar Pesenàs en un mapa de França. I encara podria apujar l'aposta afirmant que ningú vincularia mai aquesta petita ciutat del Llenguadoc amb el cinema. Doncs bé, la vila on Molière va debutar i actuar algunes temporades, té el gran mèrit d'acollir una trobada cinematogràfica de primer ordre, la Rencontre Cinéma de Pézenas , tota una aventura que fa 60 anys que dura i que enguany homenatjava, principalment però no només, el cinema italià. Organitzada per la Fédération des ciné-clubs de la Méditerranée (FCCM), aquesta trobada és un senyal inequívoc de la vitalitat del cineclubisme a França i de la profunda cinefília de la seva població, a més de la demostració de força d'una societat civil capaç de produir un esdeveniment cultural complex i assistir-hi massivament. Espectador novell d'un festival muntat des de l'amateurisme, en cap moment he apreciat diferències amb els certàmens professionals: bona or...

Mai m'he identificat amb els "valors" que la societat ha atribuït tradicionalment a la masculinitat, però això no vol dir que al llarg de la vida no m'hagi beneficiat inconscientment de situacions de desigualtat entre homes i dones.  Contra la normalització d'injustícies no hi ha cap altra medecina que no sigui el coneixement, i de la mateixa manera que diverses lectures m'han ajudat a donar la importància que es mereix a la problemàtica de les nacions sense estat i comprendre la necessitat dels nacionalismes reivindicatius, anys més tard, uns quants llibres també m'han fet adonar que la nostra societat només pot millorar prenent partit pel feminisme.  Uns mesos enrere, vaig dedicar l'article " Superheroïnes " a celebrar tres bones novel·les gràfiques que, amb la seva aposta per reivindicar la tasca de dones d'excepció i crear referents culturals femenins, van recordar-me que som encara molt lluny de la igualtat plena. En les línies que s...

A punt de superar la barrera (psicològica) dels 56 anys, descobrir un esdeveniment cultural de la magnitud del Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême és el millor regal d’aniversari imaginable per remuntar la moral. Aquesta cita inexcusable per als amants del novè art, que enguany ha arribat a la 49a edició, equival per al còmic al que els festivals d’Avinyó o d’Edimburg són per al teatre: una invasió de propostes que contagien d'entusiasme per una forma d’expressió artística, una ciutat sencera i els seus milers de visitants. Ignoro per quin motiu una vila de passat industrial i no especialment atractiva com Angulema va convertir-se fa quasi mig segle en l’aparador del còmic francobelga, però ara per ara el seu nom n’és totalment indissociable. Amb els anys, doncs, el festival no només ha posat la ciutat al mapa sinó que n’ha modificat l’urbanisme i els punts d’interès: que la plaça de l’estació del ferrocarril us rebi amb un obelisc i un monòlit en homenatge als pares d’A...

Parafrasejant una cèlebre rèplica del cinema italià, diré que les ciutats es divideixen en dues categories: les que tenen filmoteca i les que no. Bolonya forma part de la primera i amb una institució, la  Cineteca Bologna , que és un referent tant per l'encert de la seva programació com per la gran tasca de restauració de patrimoni fílmic mundial que du a terme mitjançant el laboratori associat  L'Immagine Ritrovata .   La ciutat natal de Pier Paolo Pasolini és reputada pel seu progressisme polític i pel suport a la cultura en totes les seves formes, per la qual cosa la seva filmoteca estava cridada a ser una de les més actives d'Itàlia. Si bé l'origen de la Cineteca Bologna es remunta al 1963, l'equipament actual no es va inaugurar fins a l'any 2000, recuperant per a la ciutat l'edifici que havia ocupat l'escorxador municipal. Amb tres sales de projecció, una quarta per a exposicions temporals i una biblioteca, l'espai més emblemàtic d'aquesta f...