Ganes de cultura

Arribo tard al món del còmic, però m’hi estic aficionant a bon ritme. Aquesta llacuna en el meu consum cultural té com a part positiva la màgia de la descoberta i la certesa que em queda encara molt i molt bo per conèixer. Perquè molt bons i originals són realment els quatre àlbums que us ressenyo a continuació. Centrats tots ells en la indústria cinematogràfica, s'hi aproximen a partir de la reconstrucció/seguiment de la vida de tres dels seus noms propis: Joselito, François Truffaut i Gérard Depardieu. Las aventuras de Joselito, el pequeño ruiseñor (José Pablo García, 2015) La gent de la meva generació veia en José Jiménez Fernández, conegut artísticament com Joselito, un nen cantor/actor insuportable, de veu estrident i escasses dots dramàtiques, producte de l'star system pseudo-folklòric franquista. Però una anàlisi més detallada evidencia que va ser tot un fenomen no només a l'Espanya dels anys 50-60 sinó a escala internacional: de la mà de Luis Mariano, va esdevenir u...

Per celebrar el meu 50è aniversari no se'm va acudir cap altra idea millor que veure o reveure tantes pel·lícules i sèries estrenades al 1966 com pugués en un any. 55 pel·lícules després, he de reconèixer que la "collita del 66" no és de les meves preferides. Tanmateix, aquests són els 15 títols que per diversos motius formen part del meu paisatge emocional, alguns dels quals han envellit millor que jo. El bo, el lleig i el dolent Espagueti western canònic, el millor de la "trilogia del dòlar" ho té tot per ser considerat un clàssic: un trio protagonista mític (Eastwood-Wallach-Van Cleef), rèpliques i duels d'antologia, i un director -Sergio Leone- i un compositor -Ennio Morricone- al cim de la seva creativitat.  El màgic dels somnis Producció catalana quasi artesanal que és tota una raresa en el cine de l'Estat espanyol. Prenent com a protagonistes els personatges de la televisiva i aleshores famosa Família Telerín, el film adapta un conte de Hans Chris...

Espanya 1944. La Carmen, una jove vídua i embarassada, s'instal·la en un poblet on està destacat el seu nou marit, el capità Vidal, que té la missió d'eradicar, a qualsevol preu, els focus de resistència antifranquista de la zona. Acompanya la Carmen, la seva filla adolescent, l'Ofelia, que no suporta el seu padrastre i que per escapar del seu sadisme es refugia en un món de fantasia en què un faune li vaticina un futur de princesa. Tanmateix, l'acompliment del seu destí màgic l'obligarà a intentar superar dures proves i a enfrontar-se amb la crueltat i la mort. El laberinto del fauno és una original i entretinguda barreja de cinema bèl·lic i fantàstic que va inaugurar el Festival de Sitges 2006. Guillermo del Toro s'apropa per segona vegada al marc històric de la guerra civil espanyola (la primera ocasió va ser a El espinazo del diablo ) per introduir-hi una història de caire màgic, un conte gòtic tan o més cruel que la pròpia lluita del franquisme contra la r...

Alatriste , d’Agustín Díaz Yanes,  és un producte tan digne com fallit: la incomprensible i anticomercial decisió de concentrar les cinc novel·les de Pérez Reverte en un sol film provoca sensació de desorientació en l’espectador durant tot el metratge. Les situacions i els personatges se succeeixen a la pantalla sense una veritable cohesió i inclús les batalles es viuen com un element gratuït, malgrat la seva bona resolució tècnica. L’ambientació del Segle d’Or espanyol és molt acurada i els actors estan més que correctes en els seus papers, però són tan breus les seves aparicions que tenen poques possibilitats de lluir-se. Mortensen compleix com a heroi castellà desencantat, encara que el seu voluntariós accent té alguna cosa d’inversemblant. Tardor de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

Afirma el gran actor espanyol Fernando Fernán-Gómez, en el seu llibre de memòries cinematogràfiques Desde la última fila (1995), que una de les característiques comunes de cinema llatí és, exceptuant potser els casos de França i Itàlia, el seu desconeixement mutu. Aquesta mateixa descripció és vàlida, com no, per al cinema espanyol fora de les seves fronteres. El cinema europeu, malauradament, es coneix només quan obté reconeixement als Estats Units: així, a França i altres països de la Unió Europea, si el gran públic coneix realitzadors com José Luis Garci, Fernando Trueba o Pedro Almodóvar és per què aquests han guanyat l'Óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. O, pitjor encara, si els noms d'Antonio Banderas o Penélope Cruz són populars és degut, en parts iguals, als seus films americans ia les seves relacions sentimentals amb estrelles nord-americanes, però mai a la feina que van realitzar al seu país encara que aquest fos de molt superior qualitat. Un cas atípic ...