Ganes de cultura

Per celebrar el meu 50è aniversari no se'm va acudir cap altra idea millor que veure o reveure tantes pel·lícules i sèries estrenades al 1966 com pugués en un any. 55 pel·lícules després, he de reconèixer que la "collita del 66" no és de les meves preferides. Tanmateix, aquests són els 15 títols que per diversos motius formen part del meu paisatge emocional, alguns dels quals han envellit millor que jo. El bo, el lleig i el dolent Espagueti western canònic, el millor de la "trilogia del dòlar" ho té tot per ser considerat un clàssic: un trio protagonista mític (Eastwood-Wallach-Van Cleef), rèpliques i duels d'antologia, i un director -Sergio Leone- i un compositor -Ennio Morricone- al cim de la seva creativitat.  El màgic dels somnis Producció catalana quasi artesanal que és tota una raresa en el cine de l'Estat espanyol. Prenent com a protagonistes els personatges de la televisiva i aleshores famosa Família Telerín, el film adapta un conte de Hans Chris...

Una infermera nord-americana és destinada al torn de nit d’un obsolet hospital infantil a punt de tancar, Mercy Falls, situat a la petita Illa de Wight, al sud d’Anglaterra. Aviat s’adonarà que en aquest centre de salut es produeixen fenòmens paranormals que afecten els interns abans de ser traslladats a altres hospitals. Els nens, nerviosos i espantats, li parlen d’una presència intangible que habita en una planta clausurada de l’edifici. La infermera, obsessionada pel seu passat, s’implicarà en la resolució del misteri, a pesar de les reticències inicials del responsable mèdic de l’establiment. Anglaterra plujosa fotografiada en tons freds, enquadraments emfàtics i moviments de càmera manieristes. Música suggerent esquitxada de sons exacerbats. Darrers dies d’un vetust hospital infantil amb planta clausurada. Rumors de presència del més enllà. Metge escèptic. Infermera voluntariosa amb passat fosc. Secundari simpàtic que morirà a mitja pel·lícula... Teniu ja prou tòpics? Si continueu...

Aclariment: Salvador (Puig Antich) vol ser i és, manifestament, un producte comercial que tracta un tema d’interès humà, d’aquells que desvetllen sentiments apassionats i generen una fàcil identificació de l’espectador amb el protagonista. Amb aquestes premisses, legítimes, podríem confeccionar una llarga llista d’obres mestres del setè art d’arreu. Però, ai las!, Salvador és una pel·lícula produïda a Catalunya i d’aquest fet sorgeixen els seus inconvenients extracinematogràfics. La polèmica ha esquitxat aquest film des de bon començament i des de totes les òptiques. Per una banda, n’hi ha que la troben massa efectista, excessivament centrada en un drama familiar que provoca la llàgrima segura en l’espectador i que impedeix l’anàlisi rigorosa dels fets. També hi són aquells que l’acusen de desvirtuar l’ideari real del protagonista, d’aigualir els seus postulats anarquistes i d’oblidar altres noms propis de la història tant o més rellevants en la lluita antifranquista que el mateix Pu...

La síndrome de Peter Pan tractada en clau de comèdia és un tema que sovinteja en moltes produccions cinematogràfiques des dels anys 60. Pensem, per citar-ne alguns exemples, en el personatge d’Antoine Doinel, en els antiherois de Woody Allen o, més recentment, en els protagonistes de Quatre bodes i un funeral ( Four Weddings and a Funeral , 1996) o L’últim petó ( L’ultimo baccio , 2001). L’èxit d’aquest tipus d’històries rau en el filó de gags que obre aquesta voluntat de no esdevenir mai adult i en la relativa facilitat per connectar amb un bon gruix de l’audiència gràcies al mecanisme d’identificació. La teva vida en 65’ , darrer film de Maria Ripoll, s’inscriu en aquest corrent i l’explota amb èxit tot mostrant-nos uns joves barcelonins desorientats, sense fites i que es refugien en un comportament infantiloide com a via per anar tirant i evadir el compromís amb la vida. La teva vida en 65’ és, més que res, un film de guió inspirat -que no vol dir rodó- concebut per Albert Espino...

Fa uns dies vaig assistir, al festival de Sitges, a una projecció de curtmetratges dels alumnes de les escoles de cinema catalanes que aspiren als premis Nova Autoria, concedits per la SGAE i la Fundació Autor. De la dotzena de treballs exhibits, alguns eren creatius i de qualitat, i fins i tot amb la presència d'actors coneguts. Un fet que cridava l'atenció, però, al marge del valor artístic de les realitzacions, era l'opció lingüística dels seus artífexs: dels curts amb diàleg, només un era íntegrament en català, i dos, bilingües. La retolació, també, era majoritàriament en castellà.  Els motius d'aquesta opció, en tot cas, no són deguts a imposicions del mercat ja que es tracta de treballs de fi d'estudis, en principi, no destinats al circuit comercial. Dubto també que aquests directors i guionistes de demà, de ferma vocació universalista, ignorin recursos com el doblatge o els subtítols. Més aviat penso que molts, massa, nous creadors catalans, que podrien ser a...