Ganes de cultura

Mai he estat una persona planificadora i previsora, en part per mandra però també per avorriment. Al llarg de la meva trajectòria acadèmica, professional i vital, me n’he sortit de molts compromisos i obligacions gràcies a la meva capacitat d’improvisació que, tot sigui dit, s’aguditzava quan arribava el moment de la veritat. He estat, doncs, un estudiant d’última hora, un treballador que en un mínim de temps aconseguia complir amb els objectius, i una persona que ha afrontat els problemes quotidians i humans a partir de l’observació i el sentit comú. Aquest posició que erròniament podria definir-se com anàrquica –de fet l’anarquia és l’absència de poder, no l’absència d’ordre- no implica la negació de les normes –almenys no de totes- sinó que estableix com a norma bàsica una forma de funcionar ancorada en el present, ja que evita la previsió, i es sustenta en el passat, on aquesta mateixa forma de funcionar ja havia tingut èxit. Quan parlo d’èxit, no sempre ha estat absolut: la improv...

El 30 de desembre de 2024, el metro de Barcelona va complir 100 anys. En el moment de néixer, però, el suburbà de Londres ja en feia més de 60 que circulava. Amb el relat que segueix, ambientat al Tube victorià, vull homenatjar - in English, of course - un mitjà de transport que, a més de canviar la mobilitat a les grans ciutats de mig món, ha inspirat innombrables ficcions. THE DESCENT London 1863. The air at Paddington Station was a mix of coal, steam, and the nervous anticipation of the pioneers venturing into the recently opened underground. For most, it was the latest marvel of the Victorian era, the Metropolitan, the world's first underground railway line. For Vic McColl, it was a descent into darkness that perhaps coincided too closely with his own past, a darkness he had struggled to bury under a new sky. Vic McColl had spent a decade building a new life, brick by brick, far from the misty docks of the East End, far from those nights of thick fog and sharp knives that had l...

El timbre de la porta extreu la Marthe Moncorgé de l'estat de concentració profunda en què està sumida per intentar acabar el discurs, que pronunciarà la setmana vinent al congrés del partit en què milita, Orgull Gal, quan accepti, amb només 25 anys, ser la candidata d’aquesta formació d’extrema dreta a les properes eleccions locals. Les interrupcions l’han violentat des de sempre, és un defecte que no ha aconseguit corregir, però quan obre la porta al carter habitual del barri, com a bona política, imposta la seva millor cara i es desfà en agraïments. Ja a porta tancada, el rostre se li transfigura quan llegeix el nom del remitent del paquet, Pastisseria La Canebière. «Tard o d'hora havia d'arribar aquest moment», pensa, mentre obre una capsa curosament embolicada que conté una pistola de xocolata negra acompanyada d'una targeta que, amb un text exigu, la convida a visitar l'establiment a l'endemà mateix a les set de la tarda, tot just després de tancar. Els ho...

Arribes amb temps a la biblioteca i vols fer-hi un tomb. Entre els usuaris hi ha musulmans. Traïdors a la fe, et dius. Tafaner, trobes la música del teu país que tant t’agradava; encuriosit, els ulls et duen al nom del poeta que t’havia emocionat. No et recreïs en el passat, et repeteixes. Finalment, entres a l’auditori on s’imparteix la conferència Comprendre l’islam però en surts incapaç de prémer el detonador. El teu executor dirà que un exbibliotecari no era el soldat apropiat.  Octubre de 2018.

(Habitació d'un hotel modest. Un home d'una vintena d'anys està assegut al llit mentre consulta el mòbil amb actitud impacient. Algú truca a la porta i l'home jove s'aixeca a obrir-la. Entra un home madur, amb aire atrafegat) JOVE: Passa, fa estona que t'esperava. MADUR: Disculpa, m'ha costat trobar l'hotel. No conec gaire el barri. T'he fet esperar molt? JOVE: No pateixis, hi ha temps. MADUR: Estic una mica nerviós, no et pensis. JOVE: No em penso res, jo. Vols prendre alguna cosa? MADUR: No. Bé, no ho sé. Encara em resulta difícil, això. (Tots dos s'estan uns instants en silenci) MADUR: Per la cara que fas, no t'ho creus. Bé, tant se val. Tots dos sabem a què venim, no cal que ens fem els tímids virginals. Vinga, despullem-nos. JOVE: No, espera't. Abans t'he d'explicar una cosa. Una cosa important, que ho canviarà tot. MADUR: Li vols donar misteri a la trobada, eh? Per mi, d'acord, però tampoc no ens allarguem gaire que ja m...

(Sala de vetlla d'un tanatori. Damunt d'un taulell, dues urnes funeràries per a cendres. Entre elles, una foto enquadrada per un marc de sobretaula mostra una parella de mitjana edat entaulada en un restaurant i somrient. Una jove entra escena i s'atura davant les urnes) JOVE: Això ben bé podria ser el súmmum de la crueltat, oi? Es clar que no m'hauria d'estranyar res venint d'uns mestres com vosaltres (...) Ja ho diuen que la venjança és un plat que se serveix fred. I què sou vosaltres ara sinó una mena de bufet fred? Ah, no, calla, que us heu fet incinerar. Vaja, no m'heu donat ni l'oportunitat de fer una broma fàcil... Fills de puta! Perdó, jo sóc la filla, i vosaltres les putes. Les grandíssimes putes hedonistes que han orquestrat un suïcidi i han establert com a darreres voluntats una incineració que esborrés les traces de qualsevol mena de decadència física. Però jo us conec una decadència més gran: la moral. La meva vida n'és la prova de fins ...

Un mal de cap com el que no havies sentit mai et retorna a la consciència. Després, arriba el fred i amb ell, la certesa que estàs nu. Quan intentes abraçar-te per recuperar escalfor, t'adones que tens les mans lligades a l'esquena i t'estranyes de no haver-te fixat abans en la penombra que t'envolta. Ignores on dimonis ets i com hi has arribat, i aquesta incertesa et fa por, una por densa, que només es dilueix lleument quan t'alces d'un bot i comproves que tens mobilitat a les extremitats inferiors. Però no arribes a assossegar-te i el teu panteix s'accelera.  Empasses saliva, que té regust de sang, mentre els ulls se't van acostumant a l'entorn i ja perceps una certa claror. Fas petites passes, tímides, i busques desorientat en aquell espai ignot les tres dimensions que et permetin fugir. Amb el moviment el mal de cap et torna, persistent. Et preguntes si és ressaca, però ho descartes perquè saps que ets un bevedor experimentat, l'ànima de les ...

Els havia anat a espiar tantes vegades, però en aquella ocasió, la darrera en què es van trobar, crec que ella em va veure. Però tot va anar tan de pressa que potser li va quedar el dubte de si havia vist algú o tan sols ho havia imaginat. Era ben ximple, aquella noia, ara que hi penso, amb el seu nom ridícul –Crisantema- que em torna avui a la memòria amb la flaire de les flors que acompanyen una carta de comiat de la qual sóc destinatari. L'Àngel va començar-hi a sortir tot d'una, després que ens la trobéssim passejant pel centre un dijous, perquè era minyona, òbviament. Aquell xicot que ja no recordo com es deia, l'Àngel i jo mateix estàvem fent el servei i teníem la tarda lliure. De tots tres, l'Àngel era el més ben plantat i ella s'hi va fixar de seguida, es notava que perdia el món de vista per un galifardeu uniformat. I no li ho retrec, perquè jo també l'hi perdia, sense atrevir-me a admetre-ho. Per això vaig fer-me el milhomes i vaig demanar-li un bitlle...

Cap de les amigues de la noia maltractada no comprenia per què ella no denunciava a la policia aquell home d'ofici incert amb qui se n'havia anat a viure per fugir dels pares i que, poc a poc, l'havia aïllada de tothom. Cap de les amigues sabia que el maltractador, cada dia quan tornava a casa, feia per manera que la noia veiés com desava la falsa placa en un calaix, li ordenava abraçar-lo perquè notés el gruix de la pistola i les manilles, i li exigia que el tractés de 'senyor comissari'. Juny de 2016.

Durant 12 anys m'ha perseguit la sospita que el cas de l'apunyalament mortal d'aquell maleït escriptor buscabregues, en Christopher Marlowe, s'havia tancat en fals. Ara, tot just rellevat del càrrec de xèrif del comtat de Londres per edat, no em resignava a acabar els meus dies sense arribar al fons de la qüestió i, amb aquest objectiu, vaig aprofitar el meu retir del servei per anar a trobar l'únic home que, segons les meves perquisicions gens ortodoxes, me'n podia donar raó. Creuant a l'altra riba del Tàmesi, el meu carruatge va endinsar-se en un paratge on, a poca distància, convivien amb rivalitat un parell de teatres estables, el Rose, i el que jo buscava, el Globe. Al seu interior m'esperava una autèntica casa de bojos on, entre la cridòria general composta de cants i recitacions, desfilaven despreocupats de la meva presència falsos reis, soldats i bufons. Vaig engrapar un vailet vestit de donzella i li vaig etzibar: “Vull veure el teu patró, ara m...

Quan el metge li ha diagnosticat Alzheimer, l'impostor candidat al Nobel per la Pau ha comprès, amb la claredat d'una revelació, que només hi ha una sortida abans no comenci a oblidar les múltiples capes de proeses inventades i, entre contradiccions i remordiments, vagi apareixent la mesquinesa de la veritat: el premi haurà de rebre'l a títol pòstum. Maig de 2016.

La princesa, desesperada, va anar a trobar la fada padrina per explicar-li que son pare, el rei, li ordenava contraure matrimoni amb ell: -Al llit de mort de la mare, va jurar-li que tan sols es tornaria a casar si trobava una princesa que la superés en bellesa i virtuts- es va exclamar la donzella. -No pateixis: es farà enrere si li demanes que, com a prova d'amor, t'ofereixi la pell del seu ase màgic, aquell que caga monedes d'or- va assegurar-li la fada. Però el rei no va vacil·lar, i amb la pell del burro a les mans va reiterar les seves aspiracions incestuoses. El Partit Animalista del regne va donar el seu suport incondicional a la princesa quan va denunciar el monarca per explotació, maltractament i mort d'un dels 500 exemplars que quedaven al món de guarà català. Amb la instauració de la república, una silueta de ruc es va incorporar a la bandera. Abril de 2016. Inspirat per "Peau d'âne", de Charles Perrault.

-M'enganyes -va desafiar-lo ella trencant tota la màgia del darrer petó. -No, perquè ho hauria de fer? -va defensar-se ell descol·locat. -Perquè la teva història, de tan cursi com és, resulta increïble -li va etzibar-. Cap tio de la teva edat li respondria a la seva nòvia que la primera “dona” que va besar, en realitat, de dona només tenia la forma... perquè era una estàtua. -Una estàtua-font -va puntualitzar molest tornant-li a repetir la història-: Estàvem de colònies i ens van fer anar a caminar; al cap d'un parell d'hores sota el sol estava mort de set; quan vam arribar a aquell parc i vaig veure la font vaig amorrar-m'hi al broc, a la boca vull dir. Aleshores, aquella frescor, potser la insolació, no ho sé, tot plegat em va semblar una mena de petò refrescant. Ostres, va ser bonic, poètic fins i tot! -No sé què es pitjor -va respondre sorneguera-: un mentider o un “sensible”. -Què insinues? -va fer amb aires de milhomes. -Doncs que o bé m'enganyes per no dir-me...

-Que et trobes bé?, va preguntar el Marc al seu pare octogenari en adonar-se que havia deixat de menjar la sopa de galets i havia fixat la mirada en un punt indeterminat de l’horitzó. En Pere no comprenia el sentit d’aquella pregunta –és clar que es trobava bé!- però encara li estranyava més que aquell home desconegut, tot i que tenia un aire de família, l’interpel·lés justament en aquell moment, quan anava cap a la plaça del Sortidor a jugar el partit de desempat amb els amiguets del barri. Li va semblar sentir la sirena d’una ambulància de fons, però no li va fer cas perquè tenia una cosa molt més important entre mans: per fi aquella noia tan bonica havia accedit a anar amb ell al cinema. L’única condició que li havia posat la Marta era que la pel·lícula fos romàntica, i això era un bon senyal. Ell li va proposar aquella del Paul Newman que feien a l’Amèrica. Bates blanques... en una graduació? En Pere va pensar que aquest color avui desentonava, perquè el costum era que la toga fos ...

Quan la Maggie, amb 17 anys, va veure per primer cop “Vacances a Roma” en un cinema del centre de Dublín, es va jurar que algun dia visitaria la capital italiana i, com la princesa en missió consolar que interpretava l'Audrey Hepburn, envalentida per l'alegria de viure de la gent del sud d'Europa, potser hi tindria una història d'amor, fugaç però inoblidable, amb un galant tan ben plantat com el Gregory Peck. Però els seus somnis de princesa es transformarien en una realitat molt més prosaica i injusta: tota la seva carrera diplomàtica es limitaria a treballar de secretària administrativa a la cervesera insígnia del país, la Guinness, i la seva relació amb els viatges no aniria més enllà de casar-se amb en Michael Dolan, un transportista borratxo que li donaria tres fills i incomptables pallisses inconfessables. Hauria d'esperar 35 anys perquè l'empresa la prejubilés, els nois fessin la seva vida i la cirrosi s'endugués el marit a la tomba. Per fi, després d...

Mai hi havia hagut tants parroquians ni tanta expectació a l'Olimpo, la granja del tiet Cisco on jo ajudava després del cole, com en aquella nit de Nadal, minuts abans que es donés a conèixer el resultat del concurs. Just quan el meu oncle demanava un voluntari que llegís el veredicte, va entrar al local el petit Manzanita obrint-se pas a empentes i crits, acompanyat de la seva germaneta Mati i escortat pel germà gran. Ningú va posar pegues a què el xaval llegís el resultat, però quan el va tenir a les mans es va quedar sense paraules i les llàgrimes li van omplir els ulls. Tot va començar un parell de mesos abans, quan el tiet Cisco es va empescar una juguesca per revitalitzar el seu negoci, en decadència des que el seu rival de tota la vida, el senyor Pinadell, havia obert una hamburgueseria com les de les pelis americanes a l’altre extrem de la plaça del Sortidor. Amb la complicitat del Moro, un francès ben plantat que havia fet la guerra d’Algèria com a dentista, mig escriptor ...

L'infern no són els altres; l'infern és estar tancat dins la pròpia ment i que el temps hagi deixat d'existir. Ara ho sé. Es l'única certesa que tinc, mancat, com em trobo, de sentits i d'estímuls exteriors des d'aquell dia en què la vida es va fondre en negre després de la imatge d’aquella maleïda afaitadora caient dins la banyera. El que ha estat el darrer dia de la meva vida havia de ser tot el contrari, el primer de la meva nova existència. Si pogués riure, riuria, de tan paradoxal com em sembla que una confessió que havia de posar fi a una impostura d’anys i alliberar-me’n no hagi fet altra cosa que condemnar-me a perpetuïtat a treballs de pensament forçats. Si fos creient, com he fingit ser durant tota la vida, pensaria que estic pagant per les meves “tendències pecaminoses”, però sóc metge i sé que el que pateixo no és altra cosa que un coma de quart grau. El retorn, però, a aquesta mena de consciència que ara és el meu dia a dia ha estat com renéixer a u...

No em fa cap vergonya dir-ho: el millor de la meva vida ha estat, ÉS el meu home. No entenc les noies d’avui dia que sembla que vulguin renunciar al privilegi de ser esposes, vivint en concubinatge i volent-se equiparar als homes, exigint uns drets que ni Déu ni la Natura ens han donat, precisament perquè som dones, ve t’ho aquí! Volen estar al mateix nivell, què dic, per sobre dels homes, com si això fos possible! Però no m’estranya veient com puja la majoria de nois: grenyuts, ganduls, drogats, irrespectuosos amb l’autoritat... Com el món continuï així, no arribarem ni al 1970! ¿Estava enamorada del meu marit quan el meu pare m’hi va fer casar? No té cap importància això. Aquesta bajanada de l’amor romàntic ni existia a la meva època ni existirà mai! Vaig aprendre a respectar el meu espòs, i el respecte és molt més fort que l’amor. El meu marit ha estat durant els quasi 26 anys que portem casats el meu eix, qui ha donat sentit a la meva vida i, perquè no dir-ho, qui m’ha proporcionat...

L’home va arribar a la deixalleria uns segons abans que tanquessin. L’empleat, en veure’l, va fer-li un gest perquè diposités l’aparell electrònic que duia a les mans en un racó de l'establiment on, malgrat la foscor, se n’hi intuïa un altre de semblant. Feta l’operació, els dos homes van sortir plegats tancant la porta de cop. - Benvingut al cementiri dels elefants, va dir al nouvingut l’aparell que ja hi era. Em dic SANYO i sóc un reproductor - gravador de cintes de vídeo VHS sistema PAL. - Hola, va respondre l’altre. Sóc el SONY, un reproductor de DVD, CD, DIVX i MP3 multizona, va presentar-se l’altre amb un to que destil·lava superioritat. Fa set anys que no veia cap reproductor analògic, des que vaig substituir-ne un al meu antic domicili, però tu sembles un model fins i tot anterior. - Doncs ja veus com hem acabat tots dos: “Perduts”, va etzibar-li el vídeo. Per cert, sóc reproductor – gravador, no ho oblidis. - Tant se val: hauries de ser ferralla fa temps, va defensar-se at...

Aquesta podria ser la carta de comiat que mai t’escriuré, Sergei, les paraules que penso dalt del vaixell que m’allunya de tu i de Sant Petersburg definitivament. Només m’ha calgut fingir-me malalta per posar a prova, per darrera vegada, el teu coratge inexistent davant l’adversitat, davant tot allò que no encaixa dins del teu món frívol, mundà i inconsistent: en comptes de quedar-te amb mi i esbrinar què em passava realment, quina era la gravetat de la situació, has fugit a buscar l’ajut d'un expert que t’estalviés haver d'afrontar un concepte, la malaltia, que no forma part del teu paisatge mental. Sabia que la teva por m’obriria de bat a bat la porta cap a la llibertat, i me n’he aprofitat. Començo a viure de nou en el precís instant en què he creuat la porta de casa teva. I fixa’t que no dic nostra, perquè mai no has sabut compartir res amb ningú, com tots els del teu gènere i de la nostra classe social, i has aconseguit fer-me sentir una estranya a la llar que un dia vaig ...