Ganes de cultura

Si m'agrada llegir, ho dec a ma mare. Ella me'n va ensenyar, però sobretot em va comprar molts còmics i alguns llibres, quasi sempre a demanda i elecció meva. Les aventures dels personatges de Warner Bros. (en la versió mexicana d'Editorial Novaro) i de l'univers Disney (publicades per Ediciones Recreativas) són els  tebeos  que em van deixar un record més inesborrable, tot i que ja no els conservo; de llibres, en canvi, un grapat han arribat fins avui, com ara un exemplar de  La guerra de les galaxias  novel·lada o un  Ben-Hur  il·lustrat que Editorial Bruguera va publicar en català a principis dels 60. Hi ha dos llibres més que també sobreviuen a la meva biblioteca i que són molt especials, perquè jo mai no vaig demanar que me'ls comprés:  Història d'un gos , de Jeroni Moragues, i  Michel Strogoff , de Jules Verne, en versió original francesa. Ma mare era una habitual de les botigues de segona mà, llibreries de vell incloses, les quals encara er...

En record de Pier Paolo Pasolini, assassinat fa tot just  mig segle, m’he submergit recentment en la lectura d’ Ocellets i ocellots , de Lluís Anton Baulenas . Aquesta novel·la breu i àgil, on l'autor confronta dialècticament l’intel·lectual italià amb la persona que, suposadament, tenia l’ordre de matar-lo per encàrrec dels poders fàctics, és un exercici de ficció especulativa absolutament recomanable i, alhora, un original homenatge a un escriptor i cineasta incomparable, polèmic, contradictori. Respecto profundament Pasolini com a pensador; em sedueix la seva capacitat "suïcida" d’incomodar i denunciar les vergonyes tant de la dreta postfeixista com de l’esquerra comunista, sense miraments ni mitges paraules. Potser per això, esperonat per la lectura i el cinquantenari, m’he “imposat” el deure de reveure el cinema de l'artista romanobolonyès que tinc a la meva col·lecció. A les portes dels meus seixanta anys, pensava, potser amb un optimisme ingenu, que la maduresa...

París, darreres setmanes de 2025. La ciutat no només batega al ritme del consumisme nadalenc, sinó també amb el ressò de les melodies i les danses que, des dels teatres del Châtelet i del Lido , marquen el pols teatral de la temporada. Un any més, he tingut l’oportunitat de comprovar el que ja és un fet: la capital francesa viu una edat d’or del teatre musical, no per acumulació, sinó per una exigència artística que es reivindica i que comença a mirar de tu a tu els grans referents mundials anglosaxons. La cage aux folles  ha hagut de fer un viatge a través de l'espai, el temps i el cinema per tornar a casa, a París, amb els honors que ara se li tributen al Châtelet. La comèdia d'embolics de la parella homosexual que regenta un cabaret transformista a la liberal Saint-Tropez post 68 és una obra mutant, viatgera i potser intemporal. Nascuda el 1973 com a peça de bulevard de la mà Jean Poiret -també intèrpret-, va servir per donar visibilitat a una certa cultura gai i, sobretot...

Ja sé que l’acceleració del pas del temps és una percepció subjectiva vinculada a l’envelliment. La sensació que les festes nadalenques comencen cada cop més d’hora, però, no té res de subjectiu: és una evidència tan enlluernadora com els llums —de baix consum, això sí— que guarneixen des de fa setmanes els nostres carrers, o com les pel·lícules romanticofamiliars que proliferen a totes les plataformes digitals, canals de televisió i cinemes. Tot s’hi val per provocar, quan abans millor, un estat d’ànim propici al consum més desaforat, mal camuflat amb bons desitjos i envernissat de tradició cristiana. I jo hi oposo les úniques armes de què disposo: una mica de bon cinema desencantat. A les infinites comèdies nadalenques hi responc amb cinc drames sòlids i atemporals, on el teló de fons de les festes no fa sinó intensificar la duresa de les històries que aquestes grans pel·lícules il·lustren amb la mà mestra habitual dels seus directors i intèrprets. Solitud, lluita pel poder, hipocr...

Ha estat el sisè cop que he assistit a la cloenda del Festival Lumière de Lió i, com la primera vegada, m'he hagut de pessigar ben fort per adonar-me que no somniava en veure que, en un món monopolitzat per les pantalles petites i per desenes d'interferències per segon, 5.000 persones érem capaces de gaudir a l'uníson amb un clàssic del cinema projectat a gran format. En aquesta ocasió, la comunió ha estat en presència de l'homenatjat de la 17a edició, Michael Mann, i amb la projecció de la seva inoblidable  Heat , una fita del cinema d'acció i, possiblement, del cinema tout court . És obvi que el Festival Lumière no és només un lloc de preservació de la memòria, altrament no se n'entendria l'èxit de públic; és, per damunt de tot, un punt de trobada de la cinefília en sentit ampli, que ens recorda, any rere any, la potència ritual i col·lectiva del cinema, un propòsit que s’ha complert una vegada més: a l'immensa Halle Tony Garnier, a les fosques i en s...

Cher Monsieur Trintignant, Il y a tout juste trois ans que vous nous avez quittés, et pourtant, votre présence – ou plutôt votre absence – continue de se faire sentir. Votre départ à 91 ans, bien qu'attendu, n'en fut pas moins douloureux pour ceux qui, comme moi, aimons le cinéma et le théâtre, deux domaines dans lesquels vous avez excellé pendant plus de soixante ans. J'ai longtemps envisagé de vous écrire une lettre improbable, posthume, mais je me suis senti prétentieux et ridicule et j'ai fini par désister. Trois ans après, je tiens encore à "vous parler", car comme d'autres parlent à leurs dieux, je peux sans honte m'adresser à mes idoles, à ceux qui, comme vous, avez rendu mon existence culturelle infiniment plus intéressante. Acceptez donc cette lettre tardive comme une modeste façon de revisiter l'itinéraire irrégulier et désordonné de ma propre admiration. Je vous ai découvert, comme tant d'autres sans doute, dans Un homme et une femme...

Fent bandera d'un cert  orgull friqui  i d'una absoluta falta de complexos, he fet cap a Tolosa de Llenguadoc amb l'únic objectiu d'assistir a l'espectacle Les grands classiques de Louis de Funès en ciné-concert symphonique al Zénith Toulouse Métropole. L'atzar ha propiciat que, aprofitant l'estada, hagi pogut submergir-me també en la passió operística de la Carmen de Georges Bizet i en la genialitat il·lusòria de Maurits Cornelis Escher, dos exemples de cultura de prestigi que he considerat adients afegir al viatge, no fos cas que algú em mirés amb una barreja d'incredulitat i condescendència quan expliqués que havia recorregut 400 km per gaudir de la música de Les aventures de Rabbi Jacob  -que, per cert, com altres composicions de Vladimir Cosma, és molt bona-. La meva revaloració de l'art de l'intèrpret de La gran gresca és recent, concretament del 2020, i la dec a l'exposició de la Cinémathèque Française Louis de Funès, à la follie ,...

Tinc un Fiat 500 revisitat, un cotxe que tot el meu entorn em va desaconsellar comprar per "massa petit", "massa urbà", "massa sorollós", "poc útil per viatjar"... I encara que totes aquestes apreciacions són certes, jo el volia tenir de totes passades perquè crec que em defineix. En primer lloc perquè és un homenatge a l'original del 1957, veritable emblema del disseny industrial italià, premiat i reconegut, amb el qual estableix una continuïtat respectuosa i alhora innovadora. Però sobretot el volia perquè aquest model m'evoca un passat que enyoro i al qual torno sovint com a espectador, el del cine italià dels 60: conduir un Fiat 500 és una declaració de principis. En l'univers cinematogràfic i televisiu, el cotxe també és sovint molt més que un simple vehicle. Pot ser un company de viatge, una extensió del personatge, el símbol d'una època o fins i tot el fil conductor d'una història. De vegades, la ficció audiovisual té ...

No hi ha pel·lícules més mítiques que aquelles que no s'han realitzat. Mai no sabrem quina obra mestra, mitjania o fracàs haurien estat The Short Night , Il viaggio di G. Mastorna o Napoleon si Hitchcock, Fellini i Kubrick, respectivament, les haguessin dut a bon port. De films maleïts, inacabats o heretats per altres realitzadors n'hi ha desenes i segur que tots estan envoltats d'anècdotes, però possiblement no n'hi ha cap que hagi tingut tantes vides paral·leles sense haver existit com L'enfer , d'Henri-Georges Clouzot: material d'un rodatge inacabat, thriller clàssic de Claude Chabrol, documental revelador i, finalment, novel·la gràfica excepcional. Les portes de l'infern s'obren al 1964, quan el genial però despòtic realitzador d' El salari de la por i Les diabòliques va voler abordar el turment interior de la gelosia paranoica masclista a través d'una experimentació visual i narrativa sense precedents, qui sap si com a resposta a les...

Hier encore j'avais vingt ans  però enguany n'he fet 59, i per celebrar-ho m'he ofert el visionat del film Monsieur Aznavour , comprat per a l'ocasió. Que potser estic fent balanç de la vida i per això m'autoregalo un biopic? En absolut, però aquest gènere cinematogràfic és el més aplaudit per tot fan   que en mereixi el nom   i, com que sempre he estat un incondicional del desaparegut artista francoarmeni, tenia curiositat per veure quin retrat n'havien fet el slammer Grand Corps Malade i Mehdi Idir, realitzador habitual dels seus clips i concerts. Els crítics -i també alguns espectadors- són en general escèptics amb els biopics, que titllen de "formulístics" i hagiogràfics, és a dir, que hi acusen una estructura previsible i simplificadora, quan no una operació de maquillatge o directament de falsejament de la vida de la celebritat a l'entorn de la qual gira el film. I no els falta raó. Però com que encara estic sota els efectes euforitzants del...