Ganes de cultura

Que Hans Zimmer és un dels compositors de música de cinema més influents i populars de la seva generació és una veritat incontestable. La seva aura és tan potent que és capaç d'omplir el Palau Sant Jordi fins i tot en absència: «només» (i aquest adverbi reclama totes les cometes del món) li cal seleccionar una vintena de temes emblemàtics dels films arxiconeguts en què ha treballat, reclutar solistes de primer ordre i delegar en un director competent per activar una màgia que ell puntua, des de la distància, amb intervencions enregistrades i projectades a gran escala. Així l’havia escoltat fins ara, per delegació, amb l'espectacle The World of Hans Zimmer , que després de recórrer mig món va fer escala a Barcelona en dues ocasions, el desembre de 2019 i l'abril de 2024. Del primer d'aquells dos concerts em queda, a més de la sorpresa de la descoberta d'un compositor immancable, un doble CD de possessió obligatòria. Un parell d'anys després de la seva darrera no...

No em deixaré emportar per l'entusiasme de Salvador Espriu pels països de "nord enllà" i qualificaré la gent de Copenhaguen com a "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Tampoc la blasmaré insinuant que "alguna cosa està podrida al regne de Dinamarca", com va escriure William Shakespeare. Com podria ser tan categòric, si només hi he passat una setmana escassa d'agost? El que sí faré, però, és recrear-me en set realitats que m’han sorprès i que m'emporto amb enveja cap a la meva "pobre, bruta, trista, dissortada pàtria". En danès, perquè ens entenguem tots A Copenhaguen es viu en danès a tots els efectes, tot i que si no els saps pots comunicar-te en anglès a tot arreu. La llengua pròpia és parlada per menys de 6 milions de persones, això és la pràctica totalitat de la població de Dinamarca, per la qual cosa el danès és una llengua “petita” però no minoritària. Als Països Catalans, amb 14,7 milions d'habitants...

Tinc un Fiat 500 revisitat, un cotxe que tot el meu entorn em va desaconsellar comprar per "massa petit", "massa urbà", "massa sorollós", "poc útil per viatjar"... I encara que totes aquestes apreciacions són certes, jo el volia tenir de totes passades perquè crec que em defineix. En primer lloc perquè és un homenatge a l'original del 1957, veritable emblema del disseny industrial italià, premiat i reconegut, amb el qual estableix una continuïtat respectuosa i alhora innovadora. Però sobretot el volia perquè aquest model m'evoca un passat que enyoro i al qual torno sovint com a espectador, el del cine italià dels 60: conduir un Fiat 500 és una declaració de principis. En l'univers cinematogràfic i televisiu, el cotxe també és sovint molt més que un simple vehicle. Pot ser un company de viatge, una extensió del personatge, el símbol d'una època o fins i tot el fil conductor d'una història. De vegades, la ficció audiovisual té ...

No hi ha pel·lícules més mítiques que aquelles que no s'han realitzat. Mai no sabrem quina obra mestra, mitjania o fracàs haurien estat The Short Night , Il viaggio di G. Mastorna o Napoleon si Hitchcock, Fellini i Kubrick, respectivament, les haguessin dut a bon port. De films maleïts, inacabats o heretats per altres realitzadors n'hi ha desenes i segur que tots estan envoltats d'anècdotes, però possiblement no n'hi ha cap que hagi tingut tantes vides paral·leles sense haver existit com L'enfer , d'Henri-Georges Clouzot: material d'un rodatge inacabat, thriller clàssic de Claude Chabrol, documental revelador i, finalment, novel·la gràfica excepcional. Les portes de l'infern s'obren al 1964, quan el genial però despòtic realitzador d' El salari de la por i Les diabòliques va voler abordar el turment interior de la gelosia paranoica masclista a través d'una experimentació visual i narrativa sense precedents, qui sap si com a resposta a les...

Les meves dues darreres lectures, D'après une histoire vraie i Hi havia una vegada a Hollywood , tenen en comú tres coses: portaven uns quants anys esperant torn a la prestatgeria, han tingut versió cinematogràfica i, el més important, l'ombra de Roman Polanski hi planava d'alguna forma. D'après une histoire vraie és una novel·la d'autoficció de Delphine de Vigan, una escriptora que al llarg de la seva carrera ha conreat aquest gènere que juga amb l'autobiografia i la fabulació, i que li ha donat molt bons resultats tant creatius com comercials. Conec força l'obra d'aquesta autora francesa i, fins al títol que ha motivat aquest article, m'han entusiasmat molt més les seves obres de ficció pura - Les loyautés , Les gratitudes , Les enfants sont rois - que no pas les d'autoficció - Jours sans faim i Rien ne s'oppose à la nuit , que precisament són les que l'han elevat al podi de la literatura francesa d'aquest segle. Però si he espe...

Una ciutat és cinematogràfica quan s'hi han rodat tantes pel·lícules, sèries, videoclips i anuncis que el seu espai públic ha esdevingut icònic, patrimoni compartit de la cultura audiovisual internacional. Per ser mereixedora d'aquest qualificatiu, cal que l'urbs en qüestió sigui fotogènica (o cinegènica , si el terme existís), però sobretot ha de ser inspiradora d'històries pel que s'hi ha viscut, s'hi viu o s'hi podria viure. Al costat de Nova York, París, Londres i Roma, que acaparen l'atenció de les càmeres des dels inicis del cinema, també mereix estar Berlín, una de les capitals imprescindibles de la nostra aldea global. Des del 1987 fins aquest 2024, les meves visites a la capital d'Alemanya sempre han estat altament estimulants i instructives. En només sis viatges, una xifra baixa per als meus estàndards de retorn a les ciutats que m'estimo i que es deu al meu total desconeixement de l'alemany, he pogut assistir als últims espeternecs...

Aquest estiu he renunciat definitivament a la cinta magnètica. A excepció d'alguns vinils, que encara conservo de la joventut, tota la meva col·lecció d'àudio i vídeo ja és totalment digital. Ho dic amb la recança d'algú que viu malament la dictadura de la tecnologia, com ja deixava entreveure al relat breu " Els oblidats " del 2015, amb la resignació de qui accepta els canvis perquè no hi ha altre remei. Amb quin altre esperit podria dir adeu als contenidors de sons i imatges que, malgrat les seves limitacions tècniques, han alimentat el meu apetit melòman i cinèfil durant dècades? La cassette d'àudio -d'ara endavant K7- va entrar a la meva vida el 1976 amb un pretext educatiu, ja que el llibre d'anglès de 5è d'EGB anava acompanyat d'unes cintes que havien d'ajudar els alumnes a adquirir una bona dicció. Quins pares s'hi podrien haver negat? El primer reproductor de K7 amb què em van obsequiar va ser un rudimentari reproductor/gravador...

A punt d'entrar en la seixantena, el festival de cinema de Perpinyà Confrontation es manté en prou bona forma. Tant és així que s'ha capbussat en mars, rius, llacs i piscines per poder batejar-ne la 59a edició amb un títol tan ambivalent com suggeridor:  De l'eau au cinéma . L'element líquid ha estat, doncs, motor narratiu o protagonista destacat d'una programació -de la qual només he fet un tastet in situ de dues pel·lícules- que en cap cas podria considerar-se cinema aigualit. No tinc proves que el pressupost del festival s'hagi reduït des que el Rassemblement National governa a la capital nord-catalana, però sent-ne l'ajuntament un dels principals patrocinadors sospito que la decisió de concentrar pràcticament tota la seva activitat a l'Arsenal, seu de l'organitzador  Institut Jean Vigo , obeeix a una necessitat d'optimització de costos. Però quan es tanca una porta, se n'obre una altra, ja que per aprofitar les possibilitats d'aques...

Al gener passat em mig comprometia en aquest blog a tornar a París abans de fi d'any per reveure West Side Story al Théâtre du Châtelet, una declaració d'intencions que només he complert al 50%. L'oferta teatral de la ciutat de la llum, amb més de 100 sales d'espectacles sense comptar les de l'àrea metropolitana, ha estat prou temptadora com per fer-me canviar, sense gaires remordiments, la tragèdia de Tony i Maria per quatre produccions teatrals que, per diferents motius, ja em semblaven immancables sense haver-les vist. La meva fal·lera pels musicals m'ha portat en primer lloc a París extramurs, concretament a Boulogne-Billancourt, un dels bastions de la seva  banlieue  burgesa que val la pena visitar i que acull el  revival  de  Starmania  a les instal·lacions de  La Seine Musicale . Aquest complex faraònic dedicat als espectacles en viu presideix l'antigament industrial Île Seguin i forma part del projecte  Vall de la Cultura del departament ...

La concentració de certàmens cinematogràfics durant el mes d’octubre em fa ballar el cap des de fa anys. Fins ara només he tingut ulls per al Widescreen Weekend de Bradford i el Festival Lumière de Lió, tot i que sempre m’ha atret el Cinemed de Montpeller, sobretot per l’atenció que presta habitualment al cinema italià. Que enguany hagi homenatjat l’enyorat Ettore Scola amb una gran retrospectiva ha estat una oferta que ja no he pogut rebutjar. Organitzat des de fa 45 anys pel Ciné-Club Jean Vigo amb nombrosos suports públics i privats, el Cinemed és un festival ben consolidat i molt esperat. Bàsicament es desenvolupa a les espectaculars instal·lacions de Le Corum i al Centre Rabelais, un antic Cinématographe Pathé que conserva intacta la seva façana històrica. Però per acabar d'impregnar de cinema la ciutat, algunes projeccions tenen lloc en diverses sales d'art i assaig i al Cinéma Municipal Néstor Burma , ubicat al barri "sensible" de Celleneuve.  Cinemed és ò...