Ganes de cultura

Els meus viatges "de repetició", aquells en què torno a ciutats que quasi em conec de memòria, normalment es justifiquen per les arts escèniques i el cinema que hi vaig a veure. Aquest cop no ha estat així; la meva recent estada a Milà s’ha articulat al voltant d'un vell deute, el que tenia amb la Pinacoteca di Brera , una  d’aquelles visites sistemàticament posposades, potser perquè saps que són obligades, que ha trobat finalment el seu moment sota la grisor i el plugim del gener llombard. Per què ara i no en qualsevol dels altres moments dels darrers 25 anys en què m'he passejat per la ciutat? La resposta la té Giorgio Armani. Soc sacríleg de mena i per això em seduïa d'allò més la idea de veure la mostra  Giorgio Armani. Milano, per amore  en un espai consagrat a la pintura italiana dels segles XIII al XX. Vull insistir en el fet que més d'un centenar de creacions del desaparegut modista no tan sols s'exhibien "al palau" de Brera sinó "en...

Fent bandera d'un cert  orgull friqui  i d'una absoluta falta de complexos, he fet cap a Tolosa de Llenguadoc amb l'únic objectiu d'assistir a l'espectacle Les grands classiques de Louis de Funès en ciné-concert symphonique al Zénith Toulouse Métropole. L'atzar ha propiciat que, aprofitant l'estada, hagi pogut submergir-me també en la passió operística de la Carmen de Georges Bizet i en la genialitat il·lusòria de Maurits Cornelis Escher, dos exemples de cultura de prestigi que he considerat adients afegir al viatge, no fos cas que algú em mirés amb una barreja d'incredulitat i condescendència quan expliqués que havia recorregut 400 km per gaudir de la música de Les aventures de Rabbi Jacob  -que, per cert, com altres composicions de Vladimir Cosma, és molt bona-. La meva revaloració de l'art de l'intèrpret de La gran gresca és recent, concretament del 2020, i la dec a l'exposició de la Cinémathèque Française Louis de Funès, à la follie ,...

Tot i ser fill del Poble-sec, mai havia posat els peus al Molino. Els espectacles de "pit i cuixa" que van fer-ne un local cèlebre durant dècades ni formaven ni formen part dels meus interessos culturals. En canvi, en la seva nova etapa com a club de concerts de proximitat m'hi tindrà com a client assegurat, sobretot si el nivell és el de l'acústic que m'ha fet retrobar amb Joana Serrat. Vaig descobrir la més americana de les cantautores de Vic l'any 2013, com a telonera de Neko Case a la sala Apolo; recuperar la seva música dotze anys després, a només cent metres de distància, és un cercle que es tanca amb una satisfacció particular, la d'haver-me deixat endur de nou per un so que, si bé no és d'aquí, alguns tenim gravat molt endins. I si aquella primera trobada em va portar a comprar-me ipso facto el doble  The Relief Sessions  (2012) i més tard  Dear Great Canyon (2014), ara, després d'aquest acústic memorable, he adquirit a cop calent  Drippin...

Hier encore j'avais vingt ans  però enguany n'he fet 59, i per celebrar-ho m'he ofert el visionat del film Monsieur Aznavour , comprat per a l'ocasió. Que potser estic fent balanç de la vida i per això m'autoregalo un biopic? En absolut, però aquest gènere cinematogràfic és el més aplaudit per tot fan   que en mereixi el nom   i, com que sempre he estat un incondicional del desaparegut artista francoarmeni, tenia curiositat per veure quin retrat n'havien fet el slammer Grand Corps Malade i Mehdi Idir, realitzador habitual dels seus clips i concerts. Els crítics -i també alguns espectadors- són en general escèptics amb els biopics, que titllen de "formulístics" i hagiogràfics, és a dir, que hi acusen una estructura previsible i simplificadora, quan no una operació de maquillatge o directament de falsejament de la vida de la celebritat a l'entorn de la qual gira el film. I no els falta raó. Però com que encara estic sota els efectes euforitzants del...

Fer balanç de l'any en clau cultural és sens dubte una forma d'acabar-lo bé i de començar encara millor el següent. Aquests són els llibres, les pel·lícules i els discos que han fet que el meu 2024 hagi estat memorable. Descobrint (literàriament) un conegut Coneixia en Josep Pastells no només de nom sinó com amic del meu millor amic, motiu pel qual hi havia coincidit en dues o tres ocasions al llarg dels anys. Sabia que, a més de periodista, era un autor prolífic i multipremiat de novel·les i relats que tenia pendent de llegir algun dia. Al maig, com qui no vol la cosa, vaig ensopegar amb Desfici  (2023) a la vigatana Muntanya de llibres i he de confessar que la història d'un periodista malalt del cor i en hores baixes -Odell Kraus- que se salta el confinament per la covid i manté una aventura sexual amb una desconeguda mentre la seva dona és a l'hospital, em va atrapar immediatament. Transgressor moralment, cívicament irresponsable i d'humor estripat, però sobreto...

Aquest estiu he renunciat definitivament a la cinta magnètica. A excepció d'alguns vinils, que encara conservo de la joventut, tota la meva col·lecció d'àudio i vídeo ja és totalment digital. Ho dic amb la recança d'algú que viu malament la dictadura de la tecnologia, com ja deixava entreveure al relat breu " Els oblidats " del 2015, amb la resignació de qui accepta els canvis perquè no hi ha altre remei. Amb quin altre esperit podria dir adeu als contenidors de sons i imatges que, malgrat les seves limitacions tècniques, han alimentat el meu apetit melòman i cinèfil durant dècades? La cassette d'àudio -d'ara endavant K7- va entrar a la meva vida el 1976 amb un pretext educatiu, ja que el llibre d'anglès de 5è d'EGB anava acompanyat d'unes cintes que havien d'ajudar els alumnes a adquirir una bona dicció. Quins pares s'hi podrien haver negat? El primer reproductor de K7 amb què em van obsequiar va ser un rudimentari reproductor/gravador...

Cap personatge històric ha inspirat tanta cinematografia de ficció com Napoleó Bonaparte. Segons la Fondation Napoléon , des del 1897 fins als nostres dies, es poden comptar més de mil produccions, de durades, intencions, qualitats i orígens molt diversos, consagrades a la personalitat i a les gestes de l'estadista i militar cors. La més mítica i ambiciosa,  Napoléon vu par Abel Gance  (1927), és una autèntica pedra angular del setè art del període mut que no s'havia tornat a projectar en versió íntegra des de la seva estrena fins que, enguany, la  Cinémathèque Française  n'ha culminat la restauració/restitució definitiva, després de 16 anys de treballs. L'espera, però, ha valgut la pena. 1.000 bobines, o el que és el mateix, 300 km de pel·lícula analitzats, provinents d'arreu del mon (la Filmoteca de Catalunya, inclosa); 148 fragments musicals escrits entre els segles XVIII i XXI per 48 compositors diferents, arranjats per crear una nova banda sonora èpica i lírica...

De vegades, experiències culturals que no tenen res a veure entre elles configuren fortuïtament un fil temàtic que no és evident a primera vista, que cal deixar reposar en el subconscient perquè pregui cos. Uns dies després d'haver vist les obres de teatre  Le chevalier d'Éon  i  Celle qui regarde le monde , al Festival Oui! , i l'exposició fotogràfica " Becoming Marilyn & Becoming Elvis ", a  Fotonostrum , m'he adonat que les tres propostes parlaven d'identitat, de qui som i quina és la nostra representació social i, en alguns casos, artística. En altres paraules, totes tres eren una invitació a fer un tomb pels límits entre persona i personatge.   A tots els que no comparteixin la teoria que el gènere és una construcció social, els recomano endinsar-se en la insòlita vida de Charles d’Éon de Beaumont i potser canviaran d'opinió. Aquest militar i diplomàtic francès del segle XVIII va exercir d'espia al servei de Lluís XV... fent-se passa...

"O sigui, que te'n vas a Milà a escoltar un grup de covers ?", em va etzibar una companya de feina quan, tot fent un cafè, jo presumia de tenir una entrada per al concert dels Postmodern Jukebox a la capital de la Llombardia. La seva sornegueria em va deixar tan desarmat que només vaig ser capaç d'afegir que "son un grup molt bo i estan fent una gira mundial", per deixar clar que no eren uns esforçats deixebles de Fausto Papetti sinó uns intèrprets inspirats, capaços de crear a través de la recreació. Fa un parell d'anys, a l'article " Versions, conversions, perversions... Diversions! ", ja vaig testimoniar el meu reconeixement als PMJ creats per Scott Bradlee, una banda que amb els seus recopilatoris The Essentials I & II s'havien guanyat un lloc d'honor inamovible a la meva discoteca. Haver-los vist en directe a l'escenari del Teatro Lirico Giorgio Gaber  defensant la gira Life in the Past Lane  no només ha reafirmat les...

Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità. Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre. Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix. Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric. Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin a...

Hi ha música per escoltar, que es viu des de dins, i música per cantar i compartir el moment, com la que fa  Coldplay  d'uns anys ençà i de la qual la gira mundial Music of the Spheres és un claríssim exponent. Proveïts amb un badge amb la paraula "Love" impresa i un braçalet monitoritzat de llums multicolors, els assistents a algun dels quatre concerts que la banda ha ofert a Barcelona aquest final de maig hem participat eufòrics en un espectacle que no era més -ni menys- que una exaltació de la vida, malgrat tot. No crec que la banda capitanejada per Chris Martin hagi vingut a innovar res en el panorama del pop-rock anglosaxó, però em resulta agradable d'escoltar, forma part del meu easy-listening del segle XXI. Hereus del britpop amb notes èpiques de Radiohead i U2, els Coldplay han sabut crear des del seu primer àlbum,  Parachutes (2000), un grapat de cançons que immediatament han esdevingut himnes que comencen a ser intergeneracionals, com ara The Scienti...

Cher Paul, je viens de lire sur votre compte Facebook que vous avez pris la décision drastique de mettre un terme à la suite de la tournée européenne de Multitude pour des raisons de santé, une nouvelle qui m'a déçu et consterné. Déçu car  j'avais hâte de vous voir vous produire sur scène à Toulouse ou Montpellier l’automne prochain et cela ne sera plus possible. Consterné parce que j’ai réalisé, une fois de plus, la fragilité de nous tous. Permettez-moi de m'adresser à l'homme qui se cache derrière l'artiste, car chez vous l'art laisse apparaître la personne dont il se nourrit. Je suis certain que les paroles de vos chansons ne sont pas toujours un reflet direct de votre vécu mais je devine qu'elles sont fortement inspirées par les contradictions de l'être humain que vous connaissez si bien, par tout ce que vous y détectez en le scrutant avec de l'ironie, du sarcasme et de la tendresse aussi.  Être humain et regarder l'humanité en face, ça fai...

Barcelona, 28 d'abril de 2023. Estadi Olímpic Lluís Companys. 20.58 h. Al crit de One, two, three, four! ,   Bruce Springsteen donava el tret de sortida al seu espectacle. A l'espectacle musical, em refereixo, perquè el circ mediàtic ja feia dies que durava, com és habitual a cada visita a casa nostra del rocker de Nova Jersey. En aquesta ocasió el rum-rum havia adquirit encara majors proporcions per la presència entre el públic de celebritats de la política i el cinema nord-americans i, també cal dir-ho, per l'edat venerable del líder de l'E-Street Band. Però obviant tafaneries que no aporten res, cal rendir-se a l'evidència que Springsteen continua sent una llegenda viva del rock show  amb un públic guanyat d'antuvi. El Boss , com molts artistes longeus, el millor musicalment de la seva carrera ja ho ha deixat enrere, però, per a mi, té almenys una quinzena de cançons molt bones, que sempre em ve de gust tornar a escoltar. Sens dubte, és un fenomen sobrevalor...

2022: Roberto Benigni compleix 70 anys i Andy Warhol en fa 35 que va morir. Quina relació hi ha entre aquests dos fets i els dos artistes? Cap ni una, excepte que dues institucions culturals de la ciutat de Roma els han dedicat sengles exposicions d’homenatge, íntimes i fetes des d’una admiració contagiosa, que he tingut el goig de compartir. " Flesh: Warhol & The Cow. Le opere di Andy Warhol alla Vaccheria " és la interessant mostra amb què la ciutat eterna ha inaugurat un nou equipament cultural i expositiu, La Vaccheria , una antiga explotació lletera ubicada al modern barri de l’EUR i, tot sigui dit, de força difícil accés amb transport públic. Comissariada per Giuliano Gasparotti i Francesco Mazzei, l’exposició aplega 80 obres ben representatives de la producció de l’artista més conegut del pop art, posant a l’abast del visitant serigrafies, litografies, dibuixos i portades de revistes i discos, tots autografiats.  No he pogut evitar una certa emoció quan, entre les...