Ganes de cultura

Fent bandera d'un cert  orgull friqui  i d'una absoluta falta de complexos, he fet cap a Tolosa de Llenguadoc amb l'únic objectiu d'assistir a l'espectacle Les grands classiques de Louis de Funès en ciné-concert symphonique al Zénith Toulouse Métropole. L'atzar ha propiciat que, aprofitant l'estada, hagi pogut submergir-me també en la passió operística de la Carmen de Georges Bizet i en la genialitat il·lusòria de Maurits Cornelis Escher, dos exemples de cultura de prestigi que he considerat adients afegir al viatge, no fos cas que algú em mirés amb una barreja d'incredulitat i condescendència quan expliqués que havia recorregut 400 km per gaudir de la música de Les aventures de Rabbi Jacob  -que, per cert, com altres composicions de Vladimir Cosma, és molt bona-. La meva revaloració de l'art de l'intèrpret de La gran gresca és recent, concretament del 2020, i la dec a l'exposició de la Cinémathèque Française Louis de Funès, à la follie ,...

Consagrar una exposició a un artista del passat és un exercici de nostàlgia però sobretot un redescobriment, una reivindicació de l'obra i sovint de la persona que hi ha al darrere, amb una mirada nova que posa a prova el seu encaix amb el mon actual, gràcies a la perspectiva del temps. Es el que fan les tres mostres que recentment he tingut l'oportunitat de veure, dues dedicades a figures del cinema i una centrada en dones artistes que, des de diferents àmbits, van revolucionar la creació d'ara fa un segle. Però a banda d'una marcada personalitat en les seves respectives disciplines, el seu nexe comú és el París del segle XX, una ciutat que encara era capaç de produir icones culturals, i que ara els ret homenatge. " Romy Schneider " Amb motiu del 40è aniversari de la mort de Romy Schneider, la Cinémathèque Française ha produït una exposició que revela aspectes interessants de la carrera i personalitat artística de la malaguanyada actriu d'origen austríac...

Entre les estratègies per ampliar el públic de les arts plàstiques i la fotografia n'hi ha una que destaca per la seva espectacularitat i per la interessant utilització de tècniques pròpies el llenguatge audiovisual i musical. Em refereixo a les experiències immersives, com la que Ideal Barcelona - Centre d'Arts Digitals ha creat al voltant de sis grans fotògrafs catalans per a la producció  Barcelona, memòria fotogràfica. Aquesta és la primera experiència immersiva que s'ha fet sobre la capital catalana, que en aquest cas utilitza el treball de sis dels millors artistes de la fotografia del país -Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Joana Biarnés, Xavier Miserachs i Colita- que ofereixen la seva visió de la ciutat entre els anys 50 i 60 del segle passat.  A un material tan bo i unànimement reconegut, la proposta d'Ideal Barcelona aporta una acurada tria d'imatges i dels detalls que se'n volen destacar, el fil narratiu que les encadena, la magni...

No puc culpar ningú per les més de dues hores de cua que he hagut de fer per entrar a l'exposició " Edward Hopper " al Grand Palais de París. La meva tendència a no planificar té un preu, igual que es paga el fet que l'artista nord-americà sigui una icona per qualsevol persona mínimament interessada en la cultura i l'art del segle XX. I si hi afegim el fet que aquesta mostra ofereix l'oportunitat única de veure tota la seva producció junta, no és estrany que sigui de visita obligada, com també és imprescindible adquirir-ne el catàleg, impecable, que val molt més del que costa. A Nova York i Chicago havia tingut l'ocasió d'admirar alguns treballs del cèlebre pintor, però la proposta que he pogut veure a París supera totes les meves expectatives, i no només per la seva integralitat. El valor de la mostra radica en el relat que hi ha al darrere, que comença per les influències pictòriques i fotogràfiques que van inspirar-lo, i acaba amb com Hopper va tran...