Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta regne unit

Drama Kings

Blood Brothers era el meu deute pendent amb els grans musicals britànics dels 80. Haver-lo vist a Liverpool, escenari d'aquesta tragèdia moderna i ciutat natal del seu autor, Willy Russell, salda amb honors la meva gratificant "obligació".  Omnipresència del vehicle privat, consumisme desaforat, oci basat en el menjar escombraries i l'alcoholisme... Què em porta tan sovint a un país on el capitalisme salvatge i el "hooliganisme" social salten a la vista? La resposta són les arts performatives, un dels bastions encara ferms de la britanicitat. El Regne Unit té una impressionant tradició escènica que es remunta a l'època isabelina, que es consolida amb la societat burgesa i s'eixampla amb la subsegüent era del consum. Arrelat profundament en el tarannà britànic, molta gent considera que el teatre és una forma important d'entreteniment i d'enriquiment cultural. Encara que ningú ho diria un divendres al vespre qualsevol a la liverpooliana Mathew...

Les bruixes es pentinen

Heus aquí que una vegada, als Estats Units del 1900, es publicà una novel·la infantil cridada a esdevenir un clàssic de la cultura popular. Tant i tant agradà, que el mateix autor n'arribà a escriure 13 seqüeles entre 1904 i 1920. Però no fou fins uns anys més tard, al 1939, que una inspirada adaptació en forma de pel·lícula musical en féu un fenomen universal i immortal. Innombrables versions i revisions del clàssic es succeïren, entre les quals un curiós musical soul  de mitjan anys 70. Però per damunt de tot en destaca una preqüela en forma de novel·la (1995), que tant d'èxit obtingué que acabà convertida en un musical de Broadway (2003), i ja als nostres temps, en una nova pel·lícula musical (2024). I heus aquí un gos, heus aquí un gat, però aquest conte és ben lluny d'haver-se acabat. Per molt que hagi intentat camuflar-les de conte infantil, les pistes que he donat son tan clares que no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que em refereixo a  The Wonderful Wizard of ...

El pacte escènic

Un titella de grans dimensions en forma de tigre que simbolitza l'instint de supervivència; els pares fundadors dels Estats Units que rapegen les diferències del seu projecte polític; els protagonistes d'un drama d'amor adúlter que canten i ballen per subratllar els seus estats anímics... Ni realisme ni versemblança han estat adjectius aplicables a l'art dramàtic, ja des dels temps de la Grècia clàssica. La màgia del teatre -perdó pel tòpic- se sustenta en un "pacte escènic" que el públic només ratifica a canvi que li despertin la imaginació, com succeeix sobradament a  Life of Pi , Hamilton i Brief encounter , els tres espectacles amb què he obert el meu any teatral. Novel·la filosòfica d'èxit (2001), espectacular i sensible adaptació cinematogràfica (2012) i reeixida obra de teatre (2019) són les tres vides que, de moment, ha viscut la història nascuda de la imaginació del canadenc Yann Martel, inspirada llunyanament en una narració breu del brasiler...

Puntals del West End

En  pocs llocs l'expressió "ciutat del teatre" té tant de sentit per a mi com a Londres. No importa les vegades que hi hagi estat, l'oferta del West End continua meravellant-me com la primera vegada i em sorprèn encara que alguns espectacles musicals hi portin dècades representant-se ininterrompudament, aliens al pas del temps i de les modes, per demostrar, diàriament amb els aforaments quasi complets, que són el millor que el teatre comercial pot oferir al públic. En aquesta enèsima visita a Londres m'he presentat voluntari per exercir de cicerone  amb els meus companys de viatge, menys familiaritzats que jo amb la capital britànica i la seva escena. La  responsabilitat era agraïda i sense risc, ja que les propostes que havíem pactat d'antuvi eren guanyadores segures:  The Phantom of the Opera , The Lion King i Les Misérables són tres espectacles que tot amant del teatre, musical o no, ha d'haver vist i que deixen una petjada inesborrable per la seva qu...

Bolonya, a la ruta de les filmoteques

Parafrasejant una cèlebre rèplica del cinema italià, diré que les ciutats es divideixen en dues categories: les que tenen filmoteca i les que no. Bolonya forma part de la primera i amb una institució, la  Cineteca Bologna , que és un referent tant per l'encert de la seva programació com per la gran tasca de restauració de patrimoni fílmic mundial que du a terme mitjançant el laboratori associat  L'Immagine Ritrovata .   La ciutat natal de Pier Paolo Pasolini és reputada pel seu progressisme polític i pel suport a la cultura en totes les seves formes, per la qual cosa la seva filmoteca estava cridada a ser una de les més actives d'Itàlia. Si bé l'origen de la Cineteca Bologna es remunta al 1963, l'equipament actual no es va inaugurar fins a l'any 2000, recuperant per a la ciutat l'edifici que havia ocupat l'escorxador municipal. Amb tres sales de projecció, una quarta per a exposicions temporals i una biblioteca, l'espai més emblemàtic d'aquesta f...

Hi ha vida teatral fora del West End

Quan es parla de centralisme estatal es pensa immediatament en França o Espanya, però malauradament no en tenen l’exclusiva. Al Regne Unit, malgrat que està constituït per diverses entitats nacionals amb dinàmiques pròpies, el pes d’una megalòpoli com Londres exerceix inevitablement un centralisme de facto que en el cas de la cultura, i en particular de les arts escèniques, és ben obvi: només a la zona del West End hi ha prop de 40 teatres en actiu.  Però això no vol dir que un ciutadà britànic que vulgui gaudir dels merescudament cèlebres espectacles que es produeixen al país hagi de desplaçar-se obligatòriament a Londres. A tot el Regne Unit hi ha prop de 1,100 teatres, segons dades del Theatres Trust , la qual cosa permet l’organització de gires de grans i petites produccions que arriben a les principals ciutats i també a algunes menors. L’inquiet cultural que vulgui descobrir o reveure espectacles clàssics que periòdicament es reestrenen als escenaris britànics o fins i to...

Yorkshire, el comtat del cinema

La grisor del nord d'Anglaterra amaga dos festivals que mereixen ser coneguts més enllà de les fronteres del Regne Unit: el  Widescreen Weekend de Bradford   i el   Leeds International Film Festival .   Celebrats a les dues grans ciutats del comtat de Yorkshire, territori pioner del cinema britànic, són absolutament diferents tant en la forma com en el contingut de les seves propostes, la qual cosa els complementa i els fa alhora atractius per públics molt diversos. El nom del  Widescreen Weekend  ja ho diu tot: té una durada d'un cap de setmana llarg i està dedicat a la pantalla panoràmica. No estem davant d'un festival nostàlgic més, sinó d'un aparador on reveure o descobrir produccions fetes en Cinerama, Cinemascope, VistaVision, Todd-Ao, Panavision... i tota la resta de procediments de formats panoràmics existents fins l'actualitat. El contingut, procedència i qualitat artística dels films no és el més important, ja que els seus assistents són fans de l...