Ganes de cultura

Alatriste , d’Agustín Díaz Yanes,  és un producte tan digne com fallit: la incomprensible i anticomercial decisió de concentrar les cinc novel·les de Pérez Reverte en un sol film provoca sensació de desorientació en l’espectador durant tot el metratge. Les situacions i els personatges se succeeixen a la pantalla sense una veritable cohesió i inclús les batalles es viuen com un element gratuït, malgrat la seva bona resolució tècnica. L’ambientació del Segle d’Or espanyol és molt acurada i els actors estan més que correctes en els seus papers, però són tan breus les seves aparicions que tenen poques possibilitats de lluir-se. Mortensen compleix com a heroi castellà desencantat, encara que el seu voluntariós accent té alguna cosa d’inversemblant. Tardor de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

Digues-me Peter (The Life and Death of Peter Sellers) narra en diferents salts temporals la trajectòria artística i vital del còmic anglès Peter Sellers, des dels seus inicis radiofònics a la BBC dels primers anys 50 fins a la seva consagració a Hollywood com un dels actors de comèdia més populars dels 60 i 70. El film posa l’accent en la malaltissa relació que Sellers va mantenir amb sa mare, una dona dominant que va representar un esperó per a la seva carrera i alhora un escull en el terreny emocional. Igualment, la història se centra en els tumultuosos matrimonis del genial intèrpret de l’inspector Clouseau, en les seves crisis d’inseguretat, en la seva conflictiva, a vegades productiva i sempre lucrativa col·laboració amb el director Blake Edwards, i en el seu comportament autodestructiu que el va matar d’un infart als 55 anys. El biopic (pel·lícula biogràfica) sempre s’ha considerat un gènere menor, sovint a causa del falsejament de dades de què han estat objecte els personatges ...

En Salvatore, sicilià benestant d’una quarantena d’anys i resident a Roma, rep una trucada de sa mare que li comunica la mort de l’Alfredo, l’antic projeccionista del cinema del seu poble natal. En un llarg flashback, assistim a la relació entre el petit Salvatore (anomenat aleshores Totò) i l’Alfredo, que el deixava entrar sovint a la cabina de projecció del “Cinema Paradiso” i pràcticament el va adoptar ja que no tenia fills. Per a en Totò, orfe de pare, aquella petita sala era un refugi màgic on va aprendre a estimar el cinema i va viure el pas de la infantesa a l’edat adulta. ¿Qui no s’ha emocionat fins a les llàgrimes veient la seqüència final de Cinema Paradiso? ¿Qui no reconeix en aquell magistral muntatge de petons prohibits una exquisida declaració d’amor al cinema i a un fill? Una pel·lícula que és capaç d’arribar a aquest clímax amb la serenor i la senzillesa que ho fa la cinta de Giuseppe Tornatore ha de considerar-se per força un clàssic, un bocinet de vida tan ben recrea...