Digues-me Peter (The Life and Death of Peter Sellers) narra en diferents salts temporals la trajectòria artística i vital del còmic anglès Peter Sellers, des dels seus inicis radiofònics a la BBC dels primers anys 50 fins a la seva consagració a Hollywood com un dels actors de comèdia més populars dels 60 i 70. El film posa l’accent en la malaltissa relació que Sellers va mantenir amb sa mare, una dona dominant que va representar un esperó per a la seva carrera i alhora un escull en el terreny emocional. Igualment, la història se centra en els tumultuosos matrimonis del genial intèrpret de l’inspector Clouseau, en les seves crisis d’inseguretat, en la seva conflictiva, a vegades productiva i sempre lucrativa col·laboració amb el director Blake Edwards, i en el seu comportament autodestructiu que el va matar d’un infart als 55 anys.
El biopic (pel·lícula biogràfica) sempre s’ha considerat un gènere menor, sovint a causa del falsejament de dades de què han estat objecte els personatges biografiats. Un dels exemples més flagrants d’aquesta reescriptura és el film Nit i dia (Night and day, 1946) en què, sota els trets de Cary Grant, es narrava la vida de Cole Porter ometent la seva manifesta homosexualitat.
Lluny ja de la benintencionada i conservadora ideologia del Hollywood de l’època daurada, els biopics dels darrers anys han deixat de ser hagiografies per dedicar-se a deconstruir la imatge de personatges públics, a mostrar-ne més les ombres que no pas les llums, com és el cas de Digues-me Peter, basat en un llibre de Roger Lewis que la mateixa família de Peter Sellers va dur als tribunals. Rodat inicialment per a la televisió, aquest film va fer el salt a la pantalla gran gràcies als dos Globus d’Or - a la millor producció televisiva i a la millor interpretació- que va obtenir merescudament l’any 2004.
Sense ser una pel·lícula perfecta, Digues-me Peter –títol força absurd, val a dir- està molt per damunt de la mitjana de qualsevol telefilm i és el millor que ha rodat fins a la data el jamaicà Stephen Hopkins, realitzador que ha tingut més encert a la televisió que al cinema. En aquest cas, el director ha pogut desplegar a gust tot el seu bagatge com a dissenyador gràfic reconstruint amb una minuciositat impressionant la imatgeria del swinging London, època de màxima esplendor de Sellers, o retent un homenatge als diferents personatges que va interpretar durant la seva carrera a través d’uns brillants títols de crèdit en dibuixos animats.
A banda de l’acuradíssima reconstrucció d’època –de principis dels 50 a finals dels 70-, aquesta producció destaca sobretot per la immensa interpretació que ofereix l’australià Geoffrey Rush, que aconsegueix no només una semblança física increïble amb els diferents looks de Peter Sellers en el decurs de la seva vida –magnífic treball dels responsables de maquillatge- sinó que es transforma completament en l’actor anglès a nivell gestual i vocal. Imitar-lo no és una comesa fàcil, ja que aquest còmic tenia una capacitat inaudita per reproduir els accents més diversos. Els qui hagin vist mai, per exemple, La festa (The party, 1968) en versió original estaran d’acord que l’accent hindú aconseguit per Sellers és totalment versemblant. Rush aconsegueix, doncs, el prodigi d’imitar l’actor anglès quan interpretava personatges com ara el Dr. Strangelove o Mr. Chance, i quasi arribem a dubtar si no és l’autèntic Sellers qui estem veient a la pantalla. Només pel treball de Rush, Digues-me Peter ja mereix el respecte de tot cinèfil, però per ser justos cal valorar també l’encert de la resta del repartiment, en particular d’Emily Watson, que interpreta la primera esposa de Sellers, de Charlize Theron, que fa de Britt Ekland, i de John Lithgow, que encarna un convincent Blake Edwards.
Com a punts febles, en canvi, ens trobem amb el recurs forçat que Rush/Sellers, disfressat de diferents personatges clau de la història –sa mare, son pare, la seva primera dona, etc.- s’adreci a la càmera per explicitar a l’espectador les seves crisis. Igualment, es pot titllar d’excessivament parcial l’aproximació a la complexa psique de Sellers ja que delata un interès sospitós per mostrar que era tot el contrari del que aparentava ser a la pantalla. Es cert que el propi actor afirmava que la seva capacitat camaleònica era deguda a la seva manca de personalitat, però d’aquí a presentar-lo com un desequilibrat, insegur i sàdic, hi ha un abisme. Aquest allunyament de la glorificació dels vells biopics per caure en la demolició del personatge biografiat és una pràctica poc honesta, sobretot quan ja no és entre nosaltres per defensar-se. Tanmateix, detalls com la perfecta integració d’escenes de la filmografia de Sellers en l’acció o la idea de prendre la figura paterna com a inspiració per al personatge de Mr. Chance -paper que sempre havia somniat interpretar- són elements que dignifiquen el film i ens fan oblidar les seves relliscades sensacionalistes.
Setembre de 2006. Publicat a www.totcinema.cat