Ganes de cultura

Si jo fos un ciutadà de Montreal i volgués anar aquest vespre al cinema, podria triar entre 40 films en versió original anglesa i 42 en francès, ja fossin doblats o originalment rodats en aquesta llengua. Com que sóc barceloní, però, la meva tria ha de limitar-se a 76 pel·lícules parlades o subtitulades en espanyol, contra 12 títols en català. I encara hauré de considerar que estic de sort, perquè en altres dates i fora de la capital les xifres són molt més desproporcionades. És gravíssim que després de 24 anys de cooficialitat lingüística, la presència del català a les sales cinematogràfiques, pagada amb diners públics, sigui tan anecdòtica, mal repartida i efímera. Per no parlar de la posterior comercialització en vídeo i DVD de les pel·lícules, on el menyspreu pel consumidor catalanoparlant és directament insultant. Seria bo que hi reflexionéssim tots, des dels productors fins als espectadors, passant pels distribuïdors, els exhibidors i l’administració. Precisament, a la reflexió i...

La negativa del ministre d'exteriors francès, Michel Barnier, a què el català i altres idiomes oficials a Espanya accedeixin a ser-ho també a la Unió Europea, ha de suscitar-nos escepticisme davant la divisa "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" que el seu país enarbora des de fa dos segles.  L'Hexàgon és un acèrrim defensor de l'Europa dels estats, que ha bastit una realitat nacional i uns mites de civilitat a costa d'un preu altíssim: anorrear en el seu territori tota llengua, cultura, creença i història preexistents i futures.  No ens enganyem més: quan França es mostra antiamericana o reivindica l'excepció cultural no és en virtut de la seva ensenya revolucionària - institucional, sinó perquè no troba altra via per fer prevaler el seu rol de potència mundial, arrabassat des de fa molt pels EUA.  França és un país malalt d'identitat social i política, un estat incapaç de satisfer la descentralització mínima que els seus ciutadans no parisencs necessite...

Mentre els Països Baixos i Flandes van reeixir a sumar prou voluntats per signar el 1995 l'anomenat Tractat Cultural i posar-se a treballar plegats per a la promoció de la llengua i la cultura neerlandeses, els electes catalans i illencs encara es barallen per decidir qui serà el director del polèmic Institut Ramon Llull. Cal demanar-se, doncs, si en queda res de la idea de Països Catalans en l'esperit dels nostres polítics, a la vista que és més difícil que es posin d'acord els governants d'aquestes dues "comunitats autònomes" que no pas la seixantena llarga d'estats que integren l'Organització Internacional de la Francofonia, per esmentar un altre cas de col·laboració multiterritorial a favor d'una llengua. Difícilment s'obtindrà del govern central situacions més justes en aquest àmbit si ni tan sols hi ha coincidència a com aplicar els mandats constitucionals i estatutaris que emparen, ni que sigui mínimament, el català a Catalunya i les Bal...

L’últim número de la revista madrilenya Por la danza dedica la seva atenció a la proliferació de musicals a la capital de l’estat. A la retòrica i tendenciosa qüestió de portada, Musicales: ¿nuevo género español?, es respon a l’interior presentant la Gran Vía com la continuació natural de Broadway i del West End, configurant així un “eix del musical” mundial. Que a París o Berlín, per exemple, aquest gènere també tingui més requesta que fa uns anys no és rellevant per a aquesta publicació. L’universalisme autèntic no viatja: si algun fenomen és prou important, Madrid ja se’n farà ressò. Als artífexs d’aquest magazín especialitzat se’ls escapa també que a la Barcelona dels 80-90 es produïen ja espectacles com Mar i Cel, Tots dos, Estant tocant la nostra cançó, Chicago, Hair o Germans de Sang, mentre a la villa y corte s’associava encara el musical a les plomes, el pit i la cuixa i l’humor groller. Malauradament, alguns dels talents que van fer realitat aquelles notables produccions en l...