Mentre els Països Baixos i Flandes van reeixir a sumar prou voluntats per signar el 1995 l'anomenat Tractat Cultural i posar-se a treballar plegats per a la promoció de la llengua i la cultura neerlandeses, els electes catalans i illencs encara es barallen per decidir qui serà el director del polèmic Institut Ramon Llull.
Cal demanar-se, doncs, si en queda res de la idea de Països Catalans en l'esperit dels nostres polítics, a la vista que és més difícil que es posin d'acord els governants d'aquestes dues "comunitats autònomes" que no pas la seixantena llarga d'estats que integren l'Organització Internacional de la Francofonia, per esmentar un altre cas de col·laboració multiterritorial a favor d'una llengua.
Difícilment s'obtindrà del govern central situacions més justes en aquest àmbit si ni tan sols hi ha coincidència a com aplicar els mandats constitucionals i estatutaris que emparen, ni que sigui mínimament, el català a Catalunya i les Balears.
La protecció de la llengua i la cultura no hauria de confiar-se a la bona o mala voluntat dels polítics de torn, de l'entramat de fílies i fòbies que es van teixint i desteixint cada quatre anys. La defensa i promoció de la llengua hauria de deixar de ser un tema polític per esdevenir un cas d'aplicació estricta d'un dret inalienable, la negligència del qual hauria de permetre l'exigència de responsabilitats.
Maig de 2004. Publicat a www.vilaweb.cat / El Punt Digital