Ganes de cultura

El príncep don Pere d’Aragó torna victoriós de la guerra amb el seu exèrcit i ret visita al seu vell amic Leonato. Un dels homes de la companyia, en Claudio, s’enamora de l’Hero, filla de l’amic del príncep. Confessats els seus sentiments i amb el beneplàcit del pare, els joves amants s’han de casar en el termini d’una setmana. Per distreure’s, hostes i amfitrions tramen una divertida conspiració perquè els arrogants Benedicte i Beatriu s’adonin del seu amor. Mentrestant, el germà bastard del príncep, Don Joan, ordeix un complot per impedir el matrimoni d’en Claudio i l’Hero. Els cinemes britànic i nord-americà ens tenen acostumats a periòdiques adaptacions –algunes memorables- de les immortals tragèdies de William Shakespeare. Aquest, però, va ser també un gran conreador de la comèdia, amb títols que han tingut menys fortuna en les seves transposicions a la pantalla. No és aquest el cas de Molt soroll per no res , una de les més brillants aproximacions als textos del dramaturg anglès ...

Amb el pretext de l’enregistrament d’una manual d’autoajuda sobre l’amor, se succeeixen les diverses fases de la relació de parella (enamorament, crisi matrimonial, engany i abandonament), exemplificades en les vivències de personatges ben diversos. El cinema italià arrossega, des de finals dels anys 70, una crisi de la que no acaba de sortir-se’n. Tot i una revifalla esperançadora durant la dècada dels 90, l’extinció o jubilació dels grans mestres i d’inspiradíssims realitzadors d’ofici ha deixat orfe una cinematografia que no té substituts en suficient nombre ni de prou talla per retornar-li el prestigi d’antany i recuperar uns espectadors captats per l’evasió de baixa estofa que proporcionen tant la televisió pública com la privada del cavaliere Berlusconi. En el terreny de la comèdia, és especialment acusada aquesta falta de relleu generacional. Certament, hi ha noms que semblaven apuntar lluny –Gabriele Salvatores, Roberto Benigni, Nanni Moretti-, però, tret d’algun títol memora...

Roma, finals dels anys 70. Una parella jove visita un pis amb la intenció de llogar-lo. Unes quantes persones més, però, aniran finalment a viure en aquest apartament: un escamot de les Brigades Roges i un il·lustre segrestat, l'exprimer ministre italià i líder de la Democràcia Cristiana, Aldo Moro. El segrest i posterior assassinat del polític conservador Aldo Moro, l'any 1978, va commocionar l'opinió pública italiana i va fer trontollar el seu sistema democràtic arran de les teories conspiratives que envolten el cas. No és la primera vegada que la cinematografia del país s'aproxima a aquest magnicidi, però sí que és nova la perspectiva amb què Bellocchio aborda els fets a Buongiorno, notte . Deixant voluntàriament de banda el drama humà de la víctima, el realitzador focalitza la narració en l'actitud dels activistes per mostrar com les seves dogmàtiques conviccions es van esquerdant a causa de la convivència amb l'ostatge. Aquest és, doncs, un notable film que...

Reconstrucció de la història real de Peppino Impastato, jove militant d’esquerres que va atrevir-se a trencar la tradicional omertà siciliana i denunciar, des d’una ràdio alternativa, les activitats delictives del capo local de qui la seva pròpia família obtenia favors i protecció. La seva desaparició, arxivada com a suïcidi, va passar pràcticament desapercebuda en una Itàlia commoguda pel segrest i assassinat del primer ministre Aldo Moro. El seu cas no va reobrir-se fins vint anys més tard. Marco Tullio Giordana va aconseguir amb I cento passi un film valent contra la gran xacra de la Itàlia moderna, la Màfia, adoptant un punt de vista als antípodes de qualsevol reinterpretació glamourosa d’aquesta societat secreta. En la línia de la tradició dels films polítics dels anys 60 i 70, el realitzador va saber retratar els efectes del maig del 68 a Sicília, on el desig de capgirar el món passava obligatòriament per acabar amb el crim organitzat. Només cent passes separaven la casa dels...