Amb el pretext de l’enregistrament d’una manual d’autoajuda sobre l’amor, se succeeixen les diverses fases de la relació de parella (enamorament, crisi matrimonial, engany i abandonament), exemplificades en les vivències de personatges ben diversos.
El cinema italià arrossega, des de finals dels anys 70, una crisi de la que no acaba de sortir-se’n. Tot i una revifalla esperançadora durant la dècada dels 90, l’extinció o jubilació dels grans mestres i d’inspiradíssims realitzadors d’ofici ha deixat orfe una cinematografia que no té substituts en suficient nombre ni de prou talla per retornar-li el prestigi d’antany i recuperar uns espectadors captats per l’evasió de baixa estofa que proporcionen tant la televisió pública com la privada del cavaliere Berlusconi.
En el terreny de la comèdia, és especialment acusada aquesta falta de relleu generacional. Certament, hi ha noms que semblaven apuntar lluny –Gabriele Salvatores, Roberto Benigni, Nanni Moretti-, però, tret d’algun títol memorable, les seves filmografies són força irregulars, tant en quantitat com en qualitat.
Giovanni Veronesi (1962) fa anys que conrea el gènere còmic, però Manuale d’amore és, potser, el primer títol seu que ens arriba en condicions, i això és gràcies a l’èxit que va conrear al seu país l’any 2005, amb una recaptació extraordinària i un grapat de nominacions als Premis David di Donatello, contesa en què Carlo Verdone i Margherita Buy van aconseguir el guardó com a millors actors secundaris.
L’excepcionalitat de la pel·lícula dins del mercat cinematogràfic itàlic –dominat pels productes nord-americans- va propiciar que alguns distribuïdors europeus decidissin arriscar-se a importar aquest Manuale d’amore, que no és altra cosa que un film simpàtic que juga hàbilment amb clixés del comportament amorós, posant un guió esmolat al servei d’uns personatges versemblants, construïts sobre la fermesa actoral del conjunt del repartiment. Itàlia és un país en què l’espontaneïtat interpretativa té molt a veure amb el reconeixement intern i extern del seu cinema. La tradició de la commedia dell’arte flueix en el treball de molts actors i els aporta un segell de frescor inconfusible. Pensem en clàssics com Totò o en l’enyorat Massimo Troisi, per citar dos napolitans il·lustres, tot i que aquesta particular vis còmica no és patrimoni exclusiu dels comediants d’Itàlia meridional.
L’humor és essencialment riure’s d’un mateix, més que no pas l’escarni de l’altre. Per això, la versemblança dels personatges de Manuale d’amore i la ridiculesa de les seves misèries ens provoquen una barreja de complicitat, vergonya i reconeixement. No estem, però, davant d’una comèdia àcida, a l’estil de les de Dino Risi o Luigi Comencini, on Vittorio Gassman s’esplaiava jugant a ser l’espavilat sense escrúpols del miracle econòmic dels 60. Però tampoc no ens movem en l’insult a la intel·ligència dels subproductes pseudoeròtics dels 70, protagonitzats pels inefables Alvaro Vitalli o Lando Buzzanca. Més aviat som en la longitud d’ona de Vittorio de Sica en la seva darrera etapa o de Mario Monicelli. Hereva de la tradició dels films d’episodis dels anys seixanta –amb la irregularitat que els és pròpia-, i amb la mirada posada en títols com Bocaccio '70 o Ahir, avui i demà, aquesta obra de Veronesi torna a l’actualitat una manera fer cinema que ja formava part del passat, basada en la comicitat de la vida quotidiana i de les contradiccions de l’ésser humà, vistes des del prisma tan llatí de l’esperpent. El visionat en versió original és obligat, aprofitant que aquesta edició en DVD conté subtítols en català.
Enguany, una seqüela –Manuale d’amore 2- ha volgut esprémer la fórmula amb resultats manifestament inferiors (s’hi nota l’absència de Vincenzo Cerami, guionista habitual de Benigni), però el producte és encara d’agradable visió. La fórmula ens remet, també, a una cinquantena d’anys enrere, quan una indústria encara innocent treia el suc que podia a la simpatia de cintes com Pane, amore e fantasia, que va tenir dues seqüeles reals i dues d’apòcrifes. Manuale d’amore representa un cinema d’entreteniment de comercialitat digna, que, malauradament, per no provenir del centre de l’imperi ha de presentar avals per traspassar fronteres nacionals. No deixa de ser contradictori que en una Europa cada cop més unida i homogènia, les diferents cinematografies tinguin en comú el desconeixement mutu.
Juny de 2007. Publicat a www.totcinema.cat