CRÍTICA: Molt soroll per a no res

El príncep don Pere d’Aragó torna victoriós de la guerra amb el seu exèrcit i ret visita al seu vell amic Leonato. Un dels homes de la companyia, en Claudio, s’enamora de l’Hero, filla de l’amic del príncep. Confessats els seus sentiments i amb el beneplàcit del pare, els joves amants s’han de casar en el termini d’una setmana. Per distreure’s, hostes i amfitrions tramen una divertida conspiració perquè els arrogants Benedicte i Beatriu s’adonin del seu amor. Mentrestant, el germà bastard del príncep, Don Joan, ordeix un complot per impedir el matrimoni d’en Claudio i l’Hero.

Els cinemes britànic i nord-americà ens tenen acostumats a periòdiques adaptacions –algunes memorables- de les immortals tragèdies de William Shakespeare. Aquest, però, va ser també un gran conreador de la comèdia, amb títols que han tingut menys fortuna en les seves transposicions a la pantalla. No és aquest el cas de Molt soroll per no res, una de les més brillants aproximacions als textos del dramaturg anglès que l’actor i director nord-irlandès, Kenneth Branagh, ha realitzat fins la data. Amb els habituals recursos de situar l’obra en un altre context temporal i espacial (l’original transcorre al segle XVII a Sicília i el film, al segle XIX a la Toscana) que semblen imprescindibles per modernitzar tota adaptació dels clàssics, Branagh aconsegueix una comèdia sense pretensions, d’aire absolutament atemporal i de ritme trepidant.

Film modèlicament coral i amb un càsting heterodox, que barreja actors nord-americans i britànics, i intèrprets shakespearians amb altres totalment allunyats d’aquest món, el conjunt s’imposa per la seva contagiosa joia de viure.

Juny de 2007. Publicat a www.cinemacatala.cat