Per escriure un conte en una jornada laboral -vuit hores, fins que el govern de torn no ho decideixi canviar- tan sols he d'aparèixer al meu lloc de treball. Aquesta precisió no és gratuïta, perquè perfectament podria escriure un conte en el mateix temps des de casa o dalt d'un vol cap a Nova York, però ja no seria una jornada “laboral”. L'important és, doncs, que estigui al despatx sense vistes on exerceixo la meva anodina tasca com administratiu d'institució pública perquè cap estímul exterior no em distregui i, així, es desperti en mi el follet de la creativitat.
Com qualsevol altre dia d'agost en què les meves dues úniques preocupacions són fitxar quan entro a l'edifici corporatiu (a les vuit del matí) i tornar-ho a fer quan en surto (a les quatre de la tarda), vaig directe a la meva taula i encenc l'ordinador. Mentre s'escalfa el PC i reparteixo bondies mandrosos als pocs companys que, com jo, estan de servei, aprofito per procurar-me un tallat de màquina que contribueixi a activar-me les neurones. Una vegada obert l'Outlook, comprovo que res és urgent -és a dir, que no tinc absolutament res per fer- i que una jornada laboral menys 15 minuts se'm presenta immaculada de buidor. Són moltes hores per endavant que corren el risc d'escolar-se i, per això, decideixo prendre com a indicadors temporals les anades i vingudes dels meus companys, les seves rutines diàries, tant o més fiables que l'hora mitjana de Greenwich.
L'ordenança ens puja la correspondència. No val a badar, perquè la seva irrupció al despatx indica que ja són les nou. Sense saber-ho, em proporciona, entre les cartes que el cap de l'oficina no llegirà fins al setembre, la font d'inspiració per al meu conte: la Gaseta Oficial. Li trec el precinte amb la mateixa il·lusió que es desemboliquen els regals quan són realment una sorpresa i, a l'atzar, l'obro per una pàgina que comença dient “Decret de la Conselleria de Medi Natural que prorroga la prohibició d'encendre foc a tots els parcs nacionals”. Ja tinc la primera paraula de la història, FOC, però me'n cal una altra que la delimiti. A la seva recerca avanço en les pàgines del butlletí legal fins que m'aturo en un altre text suggeridor: “Convocatòria de subvencions per a la restauració de masies de pedra”. Tot just decideixo que serà PEDRA la segona paraula quan m'adono que són les deu, perquè acaba d'entrar la informàtica, que té reducció de jornada per maternitat. Aprofitant la seva arribada surto a fer un cafè i uns encàrrecs per estirar les cames i airejar les neurones.
Tinc per norma desconnectar de la feina durant l'hora d'esmorzar (que han estat dues, a l'agost ja se sap...), però avui no m'he pogut treure del cap l'embrió de conte que es va desenvolupant dins meu. Torno al meu lloc de treball i m'aboco a l'ordinador per escriure, d'una tirada, com si sempre l'hagués portat dins meu, aquesta història:
Desorientat i exhaust de tant caminar pel bosc, vaig ensopegar amb les restes d'un petit poble calcinades pel foc. Vaig creuar el que quedava del pont per endinsar-me, amb dificultat, pels carrers deserts de gent i inundats de runa. Quan ja havia perdut les esperances de trobar-hi vida i aixoplug, vaig divisar als afores una casa de pedra que, tot i haver-la socarrat i malmès, el foc havia respectat. En acostar-m'hi, vaig percebre, a través d'una de les finestres sense vidres, la llum d'una espelma. Cap porta em va impedir penetrar a la masia on, un home jove, d'esquena a la porta, sostenia una candela que amplificava la seva ombra oscil·lant.
En això que el meu cap truca des de l'apartament que té a la platja, com cada dia a la una, per preguntar si hi ha alguna novetat, i em fa perdre el fil. El despatxo amb vaguetats i m'hi torno a posar, ja una mica amoïnat: només em queden tres hores per acabar la jornada laboral i el meu conte tot just comença a desplegar les ales. Me la jugo i faig avançar l'acció amb un diàleg entre els personatges:
“Has trigat molts anys, però finalment ets aquí”, em va dir sense girar-se. Li vaig preguntar on era, què havia passat, qui era, de què em coneixia... Però no em va deixar continuar. Sempre oposant-se a la meva vista, va alliberar un braç per indicar silenci i va reprendre el discurs: “Ets al poble on vas créixer, aquell que els de l'altre bàndol van cremar amb els seus habitants dins quan tu vas acusar tothom de traïció per revenjar-te de la dona que t'havia deixat d'estimar”.
El comptable, fent un gest que significa que li agafi el telèfon, m'informa que se'n va a fer un mos -sempre surt dinat de l'oficina quan el cap no hi és- i això vol dir que ja són les tres. Espero que enllesteixi ràpid i no li truquin, perquè tinc el final del relat a la punta dels dits:
L'home jove es va ajupir per recollir del terra les restes d'un mirall, es va girar i me'l va oferir. Va situar l'espelma entre els dos i gràcies a la seva claror incandescent vaig reconèixer el meu rostre en el jove i al mirall, la cara d'un ancià. En aquell instant vaig saber que tot el que em deia era cert i que, ara que la vellesa m'ho havia esborrat tot, l'únic record que m'acompanyaria fins al final seria la foto fixa d'allò que tota la vida havia intentat oblidar.
Quan la veu de l'ordenança em convida a plegar amb un irònic “Vinga, que vols fer hores extres?” m'adono que encara em falta el títol i que la jornada d'un escriptor no es pot fixar per llei.
Juny de 2015.