El Lolo deixa l’Emir un carrer més avall de l’adreça on donaran el cop aquesta nit. És un treball fàcil, segons els ha informat el seu enllaç habitual: un xalet dalt de la muntanya de Castelldefels, aïllat i sense vigilància ni alarmes. El propietari -un paio de l’est, segons tenen entès- estarà dos dies fora, per “negocis”. No hi ha motius, doncs, per anar amb pressa però sí per entrar-hi armat.
Per a l’Emir penetrar en una propietat i recórrer a la violència, si cal -i si no cal, també- és bufar i fer ampolles comparat amb la guerra de Bòsnia on, justament vint anys enrere, va perdre totes les manies i el respecte per l’ésser humà, començant per ell mateix. El que cada cop li costa més és saltar les tanques -ja no és un xaval- i la d’aquesta nit no ha estat una excepció. Però ja és dins i l’adrenalina li comença a fluir com als vells temps. La lluna plena de setembre il·lumina els set nans que poblen el jardí com si s’haguessin repartit la custòdia de la barbacoa i la piscina; el conjunt li arrenca una rialla silenciosa de condescendència.
En menys de dos minuts, el pany de la porta cedeix a les expertes manipulacions de l’Emir i, ja al rebedor, assisteix a una disposició de mobles i elements decoratius de combinació impossible que li confirmen un mal gust propi de nous rics que ja havia intuït en aterrar al jardí.
L’ofici li fa triar sempre el camí correcte cap a les estances on la gent acostuma a amagar els seus béns preuats. Avui ha encertat a la primera quina era la porta que conduïa al despatx de l’amo. Un WhatsApp del Lolo li recorda que ja porta 15 minuts a la casa, però que tot està tranquil a fora. Comença a observar amb deteniment l’estança, cercant-hi una caixa forta que no apareix per enlloc. L’ordinador és massa vell i massa gran perquè consideri endur-se’l com a premi de consolació.
La seva mirada s’atura en una foto que, ja de lluny, li accelera els batecs del cor. S’hi acosta i, se'n fa creus: Sarajevo... abans de la guerra! Fa un esforç per reprendre la calma i es repeteix en veu baixa que molta gent ha estat en aquella ciutat prèviament al conflicte, però no deixa de pensar que ja és casualitat això d’avui, que en tota la seva “carrera” com a lladre ha estat testimoni de viatges aliens per mig món, però mai s’havia trobat amb un bitllet directe al passat, un passat que li va descobrir la seva vocació de bèstia humana que encara avui li dóna el pa.
Incapaç de recuperar al cent per cent les seves dots d’observació, l’Emir continua buscant sense èxit algun botí pels calaixos de la taula del despatx i darrere els llibres de la prestatgeria. La gola se li asseca quan, entre els volums de la biblioteca, troba llibres d’Ivo Andric... en serbocroat! No hi ha dubte, doncs, que el propietari és originari d'allò que un temps va ser Iugoslàvia. Amb el cor més accelerat busca indicis, no ja d’objectes de valor sinó de retalls de vida que li informin sobre el tipus que resideix aquí i que, durant dos dies, està fent negocis qui sap de què i qui sap on. I va a buscar respostes al dormitori, l'espai més delator de la feblesa humana.
El mateix mal gust en interiorisme que presideix la planta baixa impera també al pis de dalt. Cap detall femení indica la presència d'una dona a la finca, impressió que corrobora el desordre dels calaixos de roba. Dins de l’armari, una caixa de cartró de dimensions considerables li crida l’atenció. La treu i la col·loca damunt del llit. Blasfema en veu alta quan rep el segon WhatsApp del Lolo per recordar-li que ha passat un segon quart d’hora. Papers i papers sense interès per a ell protegeixen una segona caixa, més petita, on espera, finalment, trobar els detalls d'una identitat. Amb un nom es conformarà, un nom que li digui en quin bàndol estava el paio que ara és un nou ric i que, sense saber-ho, el refrega de nou en la merda dels Balcans.
Radovan Baskovic és més que un nom en un passaport caducat d'un país ja inexistent; és una porta oberta de bat a bat a reviure el sabor de la por, l’olor de la mort, el so de la humiliació, la visió de la deshumanització, el tacte de la fragilitat moral. Vint anys intentant en va oblidar el nom d'un assassí que, ves per on, és un nostàlgic: fotos vestit de militar el mostren orgullós al costat d’antics veïns que van esdevenir presoners, primer, i les víctimes de les seves tortures, després. L’Emir, en canvi, no és nostàlgic perquè mai ha pogut oblidar com i a causa de qui va haver de renunciar a la família, la religió, la terra i la dignitat.
Podria rebentar el cau d’aquest malparit i desfogar-se. Podria deixar-li un senyal inequívoc que l’ha desemmascarat. Podria anar-se’n amb les mans buides i intentar oblidar... Però no farà cap de les tres coses. Un tercer WhatsApp del Lolo amb la pregunta “Has trobat res?” marca el límit de 45 minuts que havien fixat per abandonar la residència amb botí o sense. L’Emir no sap què respondre perquè el seu company l’entengui. “He trobat el que no buscava. Fot el camp!”, opta per escriure abans d’apagar el mòbil i desentendre’s de la insistència que desencadenarà la seva sincera i enigmàtica resposta. Baixa de l’habitació i s’encamina cap a la cuina. Obre la nevera i comprova, amb satisfacció, que tindrà prou menjar per aguantar dos dies.
Juny de 2015.