Ganes de cultura

El desaparegut ninotaire Perich acostumava a dir que preferia els felins als gossos perquè no havia conegut mai cap gat policia. El dibuixant barceloní va morir abans que Blacksad entrés per la porta gran al món del còmic europeu, l'any 2000, perquè si hagués sabut de l'existència d'aquest personatge possiblement hagués afegit a la seva sentència que sí que coneixia almenys un gat detectiu privat. John Blacksad és el protagonista, fins ara, de cinc multipremiades novel·les gràfiques, sorgides de la inspiració i talent del dibuixant andalús Juanjo Guarnido i del guionista madrileny Juan Díaz Canales. Aquest tàndem creatiu ha recreat amb detall els Estats Units de mitjan anys 50 per ambientar-hi històries criminals ben narrades, on tots els protagonistes són animals antropomòrfics.      Que no us despisti aquesta particularitat, perquè tot i una certa semblança a l'estil Disney en el traç (Guarnido va col·laborar amb la companyia), en cap cas estem davant de còmic infant...

Mai he estat un incondicional de la música de David Bowie. Però dir això és com no dir res: perquè, quina ha estat la música de Bowie? En poc més de mig segle, l'artista anglès ha creat i transitat per tants estils musicals com ha necessitat per donar sortida a una creativitat per damunt de la mitjana de la indústria i, de ben segur, tothom hi pot trobar "el seu Bowie". El meu és el de l'àlbum Let's dance (1983), un prodigi d'equilibri entre música comercial i creació personal que mai em cansaré d'escoltar i ballar. La mort del Duc blanc em va agafar per sorpresa, igual que em va passar amb Prince. Aquests dos artistes eren, en el meu imaginari, generadors de modernitat, la personificació de l'evolució constant i, pràcticament, de la immortalitat, però, ai las! també eren humans. I el doble vessant artístic i humà de Bowie queda perfectament reflectit a l'excel·lent exposició " David Bowie is ", programada pel Museu del Disseny de Barcel...

Per celebrar el meu 50è aniversari no se'm va acudir cap altra idea millor que veure o reveure tantes pel·lícules i sèries estrenades al 1966 com pugués en un any. 55 pel·lícules després, he de reconèixer que la "collita del 66" no és de les meves preferides. Tanmateix, aquests són els 15 títols que per diversos motius formen part del meu paisatge emocional, alguns dels quals han envellit millor que jo. El bo, el lleig i el dolent Espagueti western canònic, el millor de la "trilogia del dòlar" ho té tot per ser considerat un clàssic: un trio protagonista mític (Eastwood-Wallach-Van Cleef), rèpliques i duels d'antologia, i un director -Sergio Leone- i un compositor -Ennio Morricone- al cim de la seva creativitat.  El màgic dels somnis Producció catalana quasi artesanal que és tota una raresa en el cine de l'Estat espanyol. Prenent com a protagonistes els personatges de la televisiva i aleshores famosa Família Telerín, el film adapta un conte de Hans Chris...