Mai he estat un incondicional de la música de David Bowie. Però dir això és com no dir res: perquè, quina ha estat la música de Bowie? En poc més de mig segle, l'artista anglès ha creat i transitat per tants estils musicals com ha necessitat per donar sortida a una creativitat per damunt de la mitjana de la indústria i, de ben segur, tothom hi pot trobar "el seu Bowie". El meu és el de l'àlbum Let's dance (1983), un prodigi d'equilibri entre música comercial i creació personal que mai em cansaré d'escoltar i ballar.
La mort del Duc blanc em va agafar per sorpresa, igual que em va passar amb Prince. Aquests dos artistes eren, en el meu imaginari, generadors de modernitat, la personificació de l'evolució constant i, pràcticament, de la immortalitat, però, ai las! també eren humans. I el doble vessant artístic i humà de Bowie queda perfectament reflectit a l'excel·lent exposició "David Bowie is", programada pel Museu del Disseny de Barcelona un any després de la seva mort però estrenada el 2013 al Victoria and Albert Museum de Londres.
Els comissaris Victoria Broackes i Geoffrey Marsh han fet una tasca ingent aplegant més de 300 objectes originals (fotos, portades d'àlbums, manuscrits, vestits, audiovisuals) que repassen la trajectòria, influències i col·laboracions de Bowie i deixen molt clar que era un artista total, multidisciplinari, com no se'n coneixien potser des del Renaixement: compositor, cantant, dissenyador, escenògraf, actor de teatre i cinema... però sobretot un talent lliure i anticonvencional, és a dir, necessari. Gaudiu-lo sobre l'escenari en la gira de maduresa A Reality Tour (2004). Quin greu no haver-lo vist en directe.
Per tot això, declaro aquí el meu respecte immens per l'autor d'"Space Oddity", un respecte agraït que, a l'any just de la seva defunció, ja van demostrar un bon grapat d'artistes de l'escena musical barcelonina al concert de tribut The Stars look very different today. Efectivament, David Bowie és.
Agost de 2017.