Ganes de cultura

Només hi ha un plaer superior al de reveure bones pel·lícules: descobrir-ne de noves, encara que tinguin dècades d'antiguitat. El tastet que he fet de l'obra de Mikio Naruse , amb tres de les deu pel·lícules de què constava el cicle  que li ha dedicat la Filmoteca de Catalunya aquest febrer, no només m'ha fascinat sinó que m'ha desvetllat les ganes d'aprofundir en una filmografia que, segons els crítics, és d'una qualitat equiparable a la d'altres mestres d'aquella cinematografia, com Yasujirō Ozu, Kenji Mizoguchi o Akira Kurosawa. Conec ben poc el cinema nipó i, en general, no aconsegueixo travessar l'escletxa cultural que m'hi separa, especialment quan es tracta de produccions "d'època" (amb una excepció: Harakiri , de Masaki Kobayashi). Es precisament aquest prejudici temporal el que m'ha portat a interessar-me a priori pels films de Naruse, tots ambientats al Japó del moment en què es van rodar, els anys 50 i 60 en el cas d...

Ara que el 2021 ja queda prou enrere, el més positiu que en puc destacar és el bon regust que m'han deixat els nombrosos còmics que he llegit. En les línies que segueixen miro d'explicar-ho amb un cert ordre. Clàssics amb sorpresa A la vida només he estat fidel a dos personatges de còmic, que m'he endut fins a l'edat adulta: Donald Duck -en versió de Carl Banks- i Astérix . De l'ànec nord-americà ja en parlaré en una altra ocasió, però de l'irreductible gal he de dir que n'he llegit totes les aventures i n'he seguit les vicissituds creatives (naixement i consolidació del fenomen, etapa en solitari d'Uderzo després de la mort de Goscinny, relleu pel tàndem Conrad-Ferri). Però com que no en tenia prou, ja al 2020, vaig començar-me a interessar-me per aventures "fora de carta", més curtes o pensades per altres suports, com els àlbums il·lustrats (sense vinyetes)  Comment Obélix est tombé dans la marmite du druide quand il était petit i Le M...