Passa al contingut principal

Naruse, un mestre que ignorava


Només hi ha un plaer superior al de reveure bones pel·lícules: descobrir-ne de noves, encara que tinguin dècades d'antiguitat. El tastet que he fet de l'obra de Mikio Naruse, amb tres de les deu pel·lícules de què constava el cicle que li ha dedicat la Filmoteca de Catalunya aquest febrer, no només m'ha fascinat sinó que m'ha desvetllat les ganes d'aprofundir en una filmografia que, segons els crítics, és d'una qualitat equiparable a la d'altres mestres d'aquella cinematografia, com Yasujirō Ozu, Kenji Mizoguchi o Akira Kurosawa.

Conec ben poc el cinema nipó i, en general, no aconsegueixo travessar l'escletxa cultural que m'hi separa, especialment quan es tracta de produccions "d'època" (amb una excepció: Harakiri, de Masaki Kobayashi). Es precisament aquest prejudici temporal el que m'ha portat a interessar-me a priori pels films de Naruse, tots ambientats al Japó del moment en què es van rodar, els anys 50 i 60 en el cas d'aquesta retrospectiva. La manera en què aquell país va sortir de la postguerra i va occidentalitzar-se em sembla extremadament interessant, però encara m'atrau més veure quina era la relació entre homes i dones en aquest context de canvi forçat. 


A les tres pel·lícules que he vist a "la Filmo" -Quan una dona puja l'escala (1960), Turment (1964) i Núvols dispersos (1967)- m'he trobat amb un realitzador sensible i elegant, amb domini del melodrama i els seus codis, capaç de narrar històries dures, amb pessimisme i lirisme però sense carregar les tintes, i amb una traça per atrapar el públic digna de Douglas Sirk o Vincente Minelli. S'ha escrit que George Cukor era un gran director d'actrius; Naruse també ho era i feia de les dones les protagonistes absolutes dels seus films en una societat patriarcal que no sabria dir si era pitjor que la nostra, però sí diferent.


Amb més de 90 pel·lícules en el seu haver al llarg de 37 anys i a la vista de la qualitat de les seves darreres realitzacions, és incomprensible que no sigui més conegut a Europa i que costi tant resseguir-ne l'obra, fins i tot en plataformes sensibles al bon cinema. Un cop més, França exerceix de refugi per al cinèfil: en diverses ocasions, la Cinémathèque Française ha programat pel·lícules de Mikio Naruse i el meu admirat Institut Lumière va dedicar-li un cicle el 2017. Per si això no fos prou, a la seva llibreria es poden trobar vuit títols molt temptadors d'un director que cal col·locar sense excuses al lloc que mereix.

Febrer de 2022.