Ara que el 2021 ja queda prou enrere, el més positiu que en puc destacar és el bon regust que m'han deixat els nombrosos còmics que he llegit. En les línies que segueixen miro d'explicar-ho amb un cert ordre.
Clàssics amb sorpresa
A la vida només he estat fidel a dos personatges de còmic, que m'he endut fins a l'edat adulta: Donald Duck -en versió de Carl Banks- i Astérix. De l'ànec nord-americà ja en parlaré en una altra ocasió, però de l'irreductible gal he de dir que n'he llegit totes les aventures i n'he seguit les vicissituds creatives (naixement i consolidació del fenomen, etapa en solitari d'Uderzo després de la mort de Goscinny, relleu pel tàndem Conrad-Ferri). Però com que no en tenia prou, ja al 2020, vaig començar-me a interessar-me per aventures "fora de carta", més curtes o pensades per altres suports, com els àlbums il·lustrats (sense vinyetes) Comment Obélix est tombé dans la marmite du druide quand il était petit i Le Menhir d'Or (originalment, una aventura enregistrada en disc i acompanyada d'algunes il·lustracions) o l'especial d'aniversari L'anniversaire d'Astérix et Obélix - Le livre d'or (un homenatge intern i extern amb motiu del cinquantenari dels entranyables resistents).
Engrescat per la descoberta, al 2021 he seguit "investigant" Astérix i Obélix més enllà de les seves aventures de 48 pàgines i m'he endinsat en els àlbums Astérix et la rentrée gauloise (recull de totes les seves històries curtes), Les XII travaux d'Astérix (adaptació al paper de la primera pel·lícula d'animació feta pel duo Goscinny i Uderzo) i Le secret de la potion magique (una altra adaptació del cine al còmic però ja no feta pels seus creadors sinó pel dibuixant Fabrice Tarrin, a partir del film de Louis Clichy i Alexandre Astier). Tant aquests títols com els tres anteriors són imprescindibles per a tot fan i col·leccionista.
Però els aficionats sabem que René Goscinny no només va ser el pare del gal més universal sinó d'un altre personatge molt popular del dibuix francobelga, conegut també fora del món francòfon i traduït a més de 40 llengües: Le petit Nicolas.
Fa molts anys, vaig llegir dos dels reculls de relats escrits per Goscinny i il·lustrats pel també gran Sempé, Les récrés du petit Nicolas i Le petit Nicolas et les copains, i tot i que en aquell moment em van agradar, després vaig oblidar-me d'aquesta mirada entranyable a la infantesa, fins que l'he redescobert en el seu format original de còmic en colors gràcies a l'acurada edició de Le Petit Nicolas. La bande dessinée originale. Un goig nostàlgic que permet veure l'evolució del personatge i que és testimoni de la França d'uns altres temps, no necessàriament millors.
Dibuixa'm la vida
La meva afició creixent al novè art ha coincidit en el temps amb un auge de les biografies narrades en aquest format. A l'article Superheroïnes ja vaig parlar de còmics que m'han fet conèixer tres dones -Suzanne Noël, Anaïs Nin i Simone Veil- la tasca de les quals m'ha reconciliat amb la humanitat. Però en aquest particular resum de l'any 2021 vull aplaudir una col·lecció sencera que m'ha guanyat com a lector per a tot el que publiqui en el futur: 9 1/2. Aquesta sèrie de novel·les gràfiques d'Éditions Glénat, dirigida per l'historiador, cineasta i novel·lista Noël Simsolo, està dedicada a grans intèrprets i realitzadors francesos i internacionals, i té com a al·licient que cada volum és obra de guionistes i il·lustradors diferents, a qui Simsolo dona plena llibertat creativa a nivell narratiu i gràfic. Vaig descobrir la col·lecció el 2020 amb l'àlbum François Truffaut (vegeu Vides de cine, vides dibuixades), però m'hi he aficionat tantíssim que al 2021 he devorat Lino Ventura et l'oeil de verre, Sweet Jayne Mansfield: 1933-1967, Alfred Hitchcock - Tome 1: L'Homme de Londres, Alfred Hitchcock - Tome 2: Le Maitre de l'angoisse, Sergio Leone i Jean Gabin: L'Homme aux yeux bleus. No em feu triar perquè són tots excel·lents.
No només l'editorial Glénat ha dedicat recentment la seva atenció a figures cabdals del cinema. També des de França, m'ha arribat a les mans la novel·la gràfica Martin Scorsese, escrita i il·lustrada per Amazing Ameziane (coautor de la celebrada Miss Davis) i publicada per Éditions du Rocher. Imaginativa, ben dibuixada i narrativament cinematogràfica, és clarament una obra "de fan per a fans" del realitzador de Taxi Driver i que deixa content tant l'autor com els lectors. Tanmateix, hi ha alguns anacronismes i errades que els amants de la música i el cinema no podem evitar de detectar, com ara situar la cançó My way als anys 40 o rebatejar Roberto Rossellini com "Vincente"... El conjunt és tan bo que se li pot perdonar, però esperem més rigor en la propera obra d'Ameziane, dedicada a Quentin Tarantino, que s'anuncia per al 2022.
Per finalitzar l'apartat dels biocòmics, ¿què millor que un àlbum dedicat a un dels pares del gènere? A Les aventures d'Hergé, José-Louis Bocquet, Jean-Luc Fromental i Stanislas reten homenatge a l'autor de Tintin il·lustrant la seva vida amb un traç que evoca el del mateix Georges Remi i sense estalviar-se clarobscurs ideològics i morals. Un molt bon treball que he adquirit i llegit en català per donar suport al magre panorama del còmic en la nostra llengua. Malauradament me n'he hagut de penedir perquè la versió catalana que va publicar Norma Editorial fa una dècada té faltes d'ortografia i sintaxi imperdonables i impròpies d'una editorial seriosa. Que jo sàpiga, ni tan sols s'ha reeditat corregida. Quina falta de professionalitat!
T'admiro, et dibuixo
El còmic és un art impur, però n'hi ha cap que no ho sigui? Es per això que no ha d'estranyar trobar molts títols que homenatgen o beuen de personatges i imaginaris que provenen d'altres formes narratives. Aquí us en parlo de tres que m'han convençut per la seva bona factura i per l'amor a l'original que traspuen.
Les investigacions del detectiu creat per Arthur Conan Doyle el 1887 toleren bé tots els formats narratius, anacronismes i reinvencions, sens dubte perquè ha esdevingut una icona popular que proporciona el material de base per a infinits nous casos, sempre i quan es respecti la idiosincràsia del personatge. Es el que fa, i molt bé, el doble àlbum nascut de la inspiració de Cyril Liéron i Benoit Dahan, que posa l'accent en el procés mental de l'inquilí del número 221B de Baker Street amb una aventura que argumentalment atrapa i un dibuix que evoca l'època victoriana i alhora és modern. Tot un regal de la interessant Editorial Base compromesa amb el còmic en català, i sense faltes...
Captivat per la immortal distopia de Fritz Lang, l'il·lustrador argentí Christian Montenegro li declara el seu amor incondicional tot recreant amb respecte i personalitat plans de l'original cinematogràfic. Un àlbum captivador, publicat per Libros del zorro rojo amb el seu saber fer habitual.
La novel·la i el cinema negres nord-americans dels anys 40 i 50 del segle passat no han deixat mai de ser una font d'inspiració per a narradors audiovisuals, literaris o gràfics. Del gènere negre, però, ens ha arribat sobretot una iconografia i uns personatges que ens transporten immediatament a una època i un codi moral inconfusibles. Es el que aconsegueix, per exemple, la sèrie Blacksad (veure l'article "Noir" animal) i també Noir Burlesque. Potser aquest darrer no sigui especialment original, però l'elegant traç de l'italià Enrico Marini, conegut bàsicament pels seus treballs a França, ja justifica capbussar-se en aquesta efectiva aventura que reprodueix tots els clixés del gènere amb apassionada admiració. En tot cas, després de llegir-lo queden ganes de saber com acaba (Dargaud encara no n'ha anunciat la data de publicació del segon volum) i, sobretot, de conèixer més treballs de Marini.
L'aportació italiana
Del meu resum de l'any 2021 en còmics i novel·les gràfiques no només es desprèn que n'he llegit molts sinó que pràcticament tots són de l'àmbit francòfon... En paral·lel a les meves lectures de bandes dessinées, he obert la capsa dels fumetti i m'he trobat amb tres sorpreses molt agradables:
Una història protagonitzada per tres membres d'una mateixa família (àvia, pare i filla) confrontats a un dilema (salut, amor, carrera professional) que els canviarà la vida. La proposta de Giulio Macaione potser soni a déjà vu però està magníficament ben dibuixada, juga amb mestratge amb la bicromia i aporta un biaix de gènere interessant. No debades, aquest àlbum està editat per BAO Publishing, una editorial especialment sensible i progressista, i que augura lectures prometedores.
Si els realitzadors italians es van apropiar del western, ¿per què els creadors de còmics no podrien fer-se seu Charles Bukowski? Michele Botton, Letizia Cadonici i Francesco Segala, amb la complicitat de l'editorial BeccoGiallo, han recreat la (mala)vida i obra d'un dels escriptors nord-americans més alcoholitzats i trencadors del segle XX, i se n'han sortit amb molt bons resultats. Potser el final fluixeja una mica, però, en conjunt, aquest biocòmic està ben narrat i dibuixat, i el que és millor, desperta interès per un autor que, des de la contracultura, va crear escola.
I per concloure, us parlo del còmic que m'ha sorprès més dels que he llegit al 2021, i per moltes raons. En primer lloc, òbviament, per la descripció colpidora que fa Roberto Saviano de la seva vida des que va ser amenaçat de mort per la camorra; en segon, pel fet que sent periodista hagi triat la novel·la gràfica com a mitjà per fer aquesta confessió en primera persona; i en tercer, per la creativitat amb què està plantejat l'àlbum, sens dubte, gràcies a l'art de l'il·lustrador Asaf Hanuka. El seu títol -Encara soc viu- no pot ser més encertat i la lectura i visionat de l'interior ho corrobora pàgina a pàgina. Gràcies, doncs, als artistes pel talent, a BAO Publishing -de nou- pel coratge, i a tots plegats per creure que el còmic pot ser més que un divertiment. Editorials catalanes, no us el perdeu. I vigileu amb les faltes.
Febrer de 2022.