Ganes de cultura

A punt de superar la barrera (psicològica) dels 56 anys, descobrir un esdeveniment cultural de la magnitud del Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême és el millor regal d’aniversari imaginable per remuntar la moral. Aquesta cita inexcusable per als amants del novè art, que enguany ha arribat a la 49a edició, equival per al còmic al que els festivals d’Avinyó o d’Edimburg són per al teatre: una invasió de propostes que contagien d'entusiasme per una forma d’expressió artística, una ciutat sencera i els seus milers de visitants. Ignoro per quin motiu una vila de passat industrial i no especialment atractiva com Angulema va convertir-se fa quasi mig segle en l’aparador del còmic francobelga, però ara per ara el seu nom n’és totalment indissociable. Amb els anys, doncs, el festival no només ha posat la ciutat al mapa sinó que n’ha modificat l’urbanisme i els punts d’interès: que la plaça de l’estació del ferrocarril us rebi amb un obelisc i un monòlit en homenatge als pares d’A...

La impostura és una habilitat humana que em fascina perquè, en el fons, és creativa i iconoclasta. En conseqüència, aquelles pel·lícules i sèries que tenen com a eix central la doble vida dels seus protagonistes ocupen un lloc de privilegi en la meva memòria cinèfila.  No em refereixo a històries que han arribat a la pantalla des de la novel·la d'aventures i el còmic, encapçalades per personatges que hostatgen en un sol cos dues personalitats, volgudament antagòniques, per lluitar contra la injustícia: la Pimpinella escarlata, el Zorro, Superman i la resta de superherois no m'interessen. Tampoc faré atenció a les històries sobre noves vides construïdes damunt de secrets obscurs del passat, ni a l'infinit univers dels assassins en sèrie amb pell de xai. Vull tan sols posar el focus en individus, reals o inventats però corrents, amb defectes i virtuts, que viuen en paral·lel dues vides -o de vegades més- i que no són necessàriament millors persones en una que en l'altra. ...