La impostura és una habilitat humana que em fascina perquè, en el fons, és creativa i iconoclasta. En conseqüència, aquelles pel·lícules i sèries que tenen com a eix central la doble vida dels seus protagonistes ocupen un lloc de privilegi en la meva memòria cinèfila.
No em refereixo a històries que han arribat a la pantalla des de la novel·la d'aventures i el còmic, encapçalades per personatges que hostatgen en un sol cos dues personalitats, volgudament antagòniques, per lluitar contra la injustícia: la Pimpinella escarlata, el Zorro, Superman i la resta de superherois no m'interessen. Tampoc faré atenció a les històries sobre noves vides construïdes damunt de secrets obscurs del passat, ni a l'infinit univers dels assassins en sèrie amb pell de xai. Vull tan sols posar el focus en individus, reals o inventats però corrents, amb defectes i virtuts, que viuen en paral·lel dues vides -o de vegades més- i que no són necessàriament millors persones en una que en l'altra.
A continuació us relaciono 15 títols, ordenats cronològicament, que m'han deixat empremta. Els motius dels protagonistes d'aquestes pel·lícules i sèries per construir la mentida més gran que es pugui imaginar i mantenir-la en el temps poden ser socials, polítics, econòmics, sexuals, mentals... però tots ells evidencien un fet innegable: som qui som, però podríem ser algú altre.
La immortal novel·la The Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde, de l'escocès Robert Louis Stevenson, no és altra cosa que la història d'una doble vida camuflada de relat terror: el terror de desitjar, però sobretot d'aconseguir un altre jo alliberat de tota moral. Adaptada infinitat de vegades, la meva versió "ortodoxa" preferida és la que va dirigir el mestre Rouben Mamoulian i protagonitzar Fredric March. Antiga i innovadora alhora, però sobretot fruit de l'època pre-codi Hays, és molt superior a versions posteriors i només se li pot retreure una animalització excessiva del costat fosc del protagonista.
Es lícit viure dues vides alhora si una de les dues no t'omple? Quan aquesta vida "insatisfactòria", però, és la d'una burgesa benestant que ho perdria tot si optés per la vida "ideal" en què s'imagina serventa, i l'engany no només perjudica un home que ho ignora tot sinó també un infant fruit de la relació, sembla difícil de justificar que la irresponsable impostora tingui dret a un "jardí secret" amb tantes conseqüències. Aquest melodrama dirigit per Jean Grémillon i interpretat per Michèle Morgan potser no és una gran pel·lícula però sí la primera que conec que tracta obertament el tema de la doble vida i ho fa amb prou ambigüitat moral com per ser recordat.
La faceta com a realitzadora d'Ida Lupino mereix un millor reconeixement, i no només per la raresa que al Hollywood dels anys 50 de segle passat una dona es posés rere una càmera. Narrativament efectiu, temàticament valent i moralment sense apriorismes, són tres de les característiques del cine de Lupino que també descriuen aquest títol, que retrata la història d'un home casat amb dues dones, aprofitant la mobilitat que li aporta la seva professió, però empès per sentiments tan contradictoris com la solitud, l'amor, la responsabilitat, la covardia o la compassió.
Jerry Lewis va demostrar que l'absurditat inherent a portar una doble vida també pot provocar situacions de comèdia. Per aconseguir-ho, va atrevir-se a reinventar la coneguda història de Jekyll i Hyde per narrar les desventures d'un nerd de manual, el poc agraciat i maldestre professor Julius Kelp, el qual, gràcies a una fórmula química de la seva invenció, esdevé l'atractiu Buddy Love, un vanitós faldiller que sospitosament fa pensar en Dean Martin... Divertida, enginyosa i crítica amb el culte a l'aparença física, és la meva pel·lícula preferida de la carrera en solitari de Lewis com a actor i director.
Luis Buñuel va portar a la pantalla -amb la complicitat de Jean-Claude Carrière- la novel·la del mateix títol que Joseph Kessel havia publicat 39 anys abans, on una dona benestant es prostitueix per satisfer les seves pulsions masoquistes. Film escandalós a l'època, considero que és un dels millors de l'etapa francesa del director aragonès, en bona part gràcies a la presència Catherine Deneuve. Amb la seva imatge virginal i gèlida, l'actriu contribueix a xocar l'espectador i a reforçar la idea que Séverine i Belle de jour (el seu nom com a professional del sexe que només exerceix de dia) desitgen portar vides paral·leles, no comunicades, ja sigui per conveniència, por o senzillament pel plaer de transgredir.
Amb l'excusa de rejovenir i aportar més erotisme al clàssic literari, aquesta versió "lliure", produïda pels llegendaris estudis britànics Hammer i dirigida amb encert per Roy Ward Baker, revela com els experiments maleïts de Jekyll no només treuen a la superfície la seva part absent de moral, sinó els seus desitjos irrefrenables de ser una dona sexualment molt activa. Amb la mirada del segle XXI, quantes lectures, positives i negatives, permet aquest film de sèrie B.
Amb els anys, la Transició espanyola s'ha demostrat políticament molt superficial però, si més no, va permetre que el cinema pogués tractar temes impensables durant el franquisme. Aquesta pel·lícula, de l'interessant director basc Pedro Olea, n'és un exemple paradigmàtic: durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, Lluís de Serracant, advocat de família burgesa catalana, es produeix en un cabaret de travestits amb el nom de Flor de Otoño. I si això fos poc, el protagonista -magníficament interpretat per José Sacristán- té una relació homosexual amb un militant anarquista amb el qual planeja atemptar contra el dictador. Quatre vides pel preu d'una en una pel·lícula valenta que mescla amb èxit melodrama, política i qüestions d'identitat sexual i de gènere.
Molts secrets acaben a la tomba de qui els ha guardat durant anys, però no és el cas de la història que narra aquesta pel·lícula: la mort accidental d'un home porta la seva dona a descobrir tot un altre mon que mantenia molt ben ocult. No es tracta d'una simple infidelitat, sinó d'una autèntica vida paral·lela en què el difunt no tan sols era parella d'un altre home sinó que mantenia una relació de fraternitat amb un seguit de persones de l'ampli espectre LGBTI+. Bisexualitat, poliamor, diversitat, tolerància i, sobretot, complexitat humana són alguns dels temes que planteja el director italià d'origen turc Ferzan Özpetek -sempre interessat en històries d'identitat sexual- en una de les seves millors realitzacions.
Els crims del francès Jean-Claude Romand, que va assassinar dona, fills i pares perquè no es descobrís que durant 18 anys s'havia fet passar per metge de l'OMS quan en realitat no tenia feina, van inspirar Emmanuel Carrère per escriure el magnífic relat de no ficció L'adversaire (2000), posteriorment adaptat al cinema, amb el mateix títol, per Nicole Garcia. Si bé Carrère va crear un text a l'estil d'A sang freda, de Truman Capote, la versió de Garcia és una narració cinematogràfica convencional, plana, sense ritme ni grapa, que només es salva a nivell interpretatiu, amb un repartiment encapçalat pel gran Daniel Auteuil.
Als antípodes del títol anterior està el film que el català Eduard Cortés va realitzar el mateix any, molt més reeixit cinematogràficament. Inspirat molt lliurement en els fets reals i prescindint del seu desenllaç truculent, el focus està posat aquí en el drama psicològic d'un mentider compulsiu -enorme José Coronado- en el context del suflé econòmic espanyol de principis del segle XXI. Tot va començar amb una mentida, diu el protagonista en una escena clau, una mentida feta de la mateixa matèria que els somnis.
Al país de la Llibertat-Igualtat-Fraternitat és més fàcil vendre un Maserati si ets italià que descendent d'algerians. Per això en Mourad ha "creat" en Dino i com a tal es presenta davant de tothom -la seva parella inclosa- fingint viatges freqüents a Itàlia quan en realitat va a Marsella a veure la família, a la qual també enganya dient que treballa a Itàlia... Aquest film, interpretat amb gràcia pel solvent Kad Merad, comença amb la força pròpia de moltes comèdies d'embolic però perd gas a mesura que cau en un moralisme superficial i benintencionat que anticipa un final obvi. Es interessant, si més no, que s'atreveixi a abordar el tema de l'autoodi amb humor i que ens recordi que entre els immigrants també hi ha classes.
,
Cap elogi a afegir al palmarès d'aquesta fita de la història de la televisió. Tan sols poso el focus en el ric tractament que fa del tema de la doble vida, amb una agosarada relectura del clàssic de Stevenson en què Walter White és al Dr. Jekyll el que Hisenberg és a Mr. Hyde, i el catalitzador que dona vida al "monstre" és paradoxalment una sentència de mort en forma de càncer terminal. Breaking Bad és única perquè construeix un tractat sobre la naturalesa humana que ens interpel·la amb preguntes del tipus: És la certesa d'una mort imminent tan alliberadora com la immortalitat? I si molts individus "bons" només fossin covards? Podem afirmar que coneixem realment aquells amb qui compartim la vida? I si el millor amagatall fos mostrar-se a plena llum?... Si hem arribat a qüestionar-nos tot això és que hem gaudit de valent amb la sèrie creada per Vince Gilligan i, si hi ha respostes, ja importen ben poc.
L'espia polític encarna la quinta essència de la doble vida perquè la seva coartada patriòtica no minimitza la impostura sinó que la porta a l'extrem de l'absurd. En pro de la versemblança cauen tots els límits morals i fer creïble l'engany autoritza a enderrocar pilars tan universalment consensuats com l'amistat, l'empatia o l'amor als fills, per posar exemples que planteja aquesta magnífica sèrie. Els espies protagonistes d'aquest drama han arribat a la renúncia absoluta de la pròpia vida per ser instruments d'una ideologia, però el que no han aconseguit és renunciar completament a la seva humanitat: es casen per conveniència, però no poden evitar enamorar-se; procreen, però són incapaços de no sentir amor per aquells fills; maten i sabotegen, però sucumbeixen a l'atracció que exerceix la societat contra la qual lluiten... The Americans és molt més que un relat d'acció ambientat a les acaballes de la Guerra freda, inspirat lliurement en fets reals. Es un retrat acurat del deliri que ens fa assenyats, de les febleses que ens fan forts, dels infinits matisos que hi ha entre el bé i el mal.
Quan afirmem que la realitat supera la ficció potser ens hauríem de qüestionar què és realitat i què és ficció. En el cas d'aquesta mini-sèrie de la BBC descobrim un personatge que ha decidit que la seva realitat sigui una acumulació de ficcions paral·leles, unes ficcions que surten a la llum arran de la seva mort, com si fossin novel·les pendents de publicar oblidades al fons d'un calaix. La senyora Wilson esdevé vídua, i els seus fills orfes, imprevisiblement. Com, també sense esperar-s'ho, descobreixen que no són l'única vídua i fills que deixa el senyor Wilson sinó que han de compartir amb almenys dues famílies més el dol, la incredulitat, la ràbia i, per què no, la solidaritat. Les sorprenents memòries en què es basa aquesta notable producció interpretada per Ruth Wilson, néta de l'autora i protagonista, ofereixen sense judici pinzellades de la vida d'un home contaminat per la impostura de l'espionatge de guerra i malaltissament seduït per la fabulació, un desconegut íntim tan polièdric que no es podia conformar amb una sola vida.
Que algú obligat laboralment a viatjar aprofiti l'ocasió per tenir secrets inconfessables és tan comú que té poc interès. Però que la traductora-intèrpret protagonista d'aquest film tingui, repartits entre França i Suïssa, dos homes, fills amb cadascun d'ells, a més de noms i cartes d'identitat diferents, és ja anar molt lluny. I si això hi afegim el fet que tots els personatges implicats es coneixen, comencem a aconstar-nos als límits del malson o de l'absurd. De fet, el que viu aquesta dona és tan surrealista en la teoria com tràgic en la pràctica. Sense voler desvetllar res, la proposta del realitzador Antoine Barraud no va de realitats paral·leles ni conté elements fantàstics, és un claustrofòbic drama psicològic amb components de thriller, que convenç en tots dos gèneres, i que no seria el mateix sense el talent de Virginie Efira, una actriu que comença a ser imprescindible en el cine francòfon. Si hagués de trobar un títol alternatiu a aquesta pel·lícula, i a algunes de les que he relacionat en aquest article, no seria altre que "El que arribem a fer per amor".
Març de 2022.
