Ganes de cultura

Cap personatge històric ha inspirat tanta cinematografia de ficció com Napoleó Bonaparte. Segons la Fondation Napoléon , des del 1897 fins als nostres dies, es poden comptar més de mil produccions, de durades, intencions, qualitats i orígens molt diversos, consagrades a la personalitat i a les gestes de l'estadista i militar cors. La més mítica i ambiciosa,  Napoléon vu par Abel Gance  (1927), és una autèntica pedra angular del setè art del període mut que no s'havia tornat a projectar en versió íntegra des de la seva estrena fins que, enguany, la  Cinémathèque Française  n'ha culminat la restauració/restitució definitiva, després de 16 anys de treballs. L'espera, però, ha valgut la pena. 1.000 bobines, o el que és el mateix, 300 km de pel·lícula analitzats, provinents d'arreu del mon (la Filmoteca de Catalunya, inclosa); 148 fragments musicals escrits entre els segles XVIII i XXI per 48 compositors diferents, arranjats per crear una nova banda sonora èpica i lírica...

Quan Dagoll Dagom va estrenar L'alegria que passa  la tardor de 2023, amb l'anunci que seria el seu últim espectacle de creació, el cor se'm va encongir. Veient aquell musical, de petit format però carregat de força, em va envair la sensació que estava a punt de perdre un dels referents del meu paisatge cultural i un dels puntals en què se sustenta la precària normalitat teatral d'aquest país. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han sabut fer un teatre que és alhora creatiu i comercial, i que demostra que la llengua no és cap barrera quan el producte és bo. El seu projecte, com tot en aquest mon, ha tingut el seu temps, és fugisser com l'alegria, com un tren que passa. El seu trànsit no ha estat fugaç, però, ha durat mig segle i m'agradaria pensar que ha deixat empremta, que l'escena catalana hi ha pujat i se l'ha fet seu, i que no s'ha quedat simplement contemplant com s'anava allunyant fins desaparèixer. El meu primer contac...