Quan Dagoll Dagom va estrenar L'alegria que passa la tardor de 2023, amb l'anunci que seria el seu últim espectacle de creació, el cor se'm va encongir. Veient aquell musical, de petit format però carregat de força, em va envair la sensació que estava a punt de perdre un dels referents del meu paisatge cultural i un dels puntals en què se sustenta la precària normalitat teatral d'aquest país. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han sabut fer un teatre que és alhora creatiu i comercial, i que demostra que la llengua no és cap barrera quan el producte és bo. El seu projecte, com tot en aquest mon, ha tingut el seu temps, és fugisser com l'alegria, com un tren que passa. El seu trànsit no ha estat fugaç, però, ha durat mig segle i m'agradaria pensar que ha deixat empremta, que l'escena catalana hi ha pujat i se l'ha fet seu, i que no s'ha quedat simplement contemplant com s'anava allunyant fins desaparèixer.
El meu primer contacte amb Dagoll Dagom no va ser en una sala de teatre sinó en una botiga de discos. Devia ser a mitjan anys 80 quan vaig acompanyar mon pare a comprar l'LP de La nit de Sant Joan a la desapareguda Discos Balada, del carrer Pelai barceloní. L'enregistrament de les cançons de l'espectacle, que la companyia havia estrenat al 1981 al Teatre Condal amb en Jaume Sisa com a cap de cartell, va sonar molt al domicili familiar, i no només la nit del 23 de juny. La veritat és que el trobàvem festiu, simpàtic i pocavergonya, però sobretot l'escoltàvem perquè les peculiars qualitats vocals del cantautor galàctic ens feien molt riure. Quatre dècades després, potser ja toca recuperar el ritual de netejar i posar al tocadiscos aquest vell vinil, que forma part del romanent d'àlbums que incomprensiblement mai vaig tornar-me a comprar en CD.
La meva segona aproximació a l'univers de Dagoll Dagom ja va ser més teatral, però també tangencial. L'any 1988/89, un jove periodista freelance entrevistava per a un diari comarcal un dels actors del musical del moment. El periodista era jo, el diari, el Regió 7 i l'actor, Joan Crosas, que interpretava el paper de Hassen a Mar i cel. No recordo exactament per què vaig haver de refusar l'amable invitació de l'artista a quedar-me a veure l'espectacle, però estic segur que aquella conversa va plantar la llavor de l'aficionat al teatre en què em convertiria uns anys més tard.
El 1997 ja era el que en anglès anomenen un theatregoer empedreït, sens dubte gràcies a un parell d'excel·lents espectacles vistos al Grec -Otel·lo (1994) i L'avar (1996)- que em van obrir una gana insaciable. Via Bernard Shaw, adaptat amb mestria per Joan Oliver, vaig assistir al meu primer espectacle de Dagoll Dagom, un Pigmalió semimusical, molt divertit i ben interpretat per Lloll Bertran, Josep Minguell i Pep Cruz, que em va semblar una versió inconfessa de My Fair Lady.
Des d'aleshores he anat seguint la trajectòria del trio Bozzo-Cisquella-Periel, interessat sobretot pels musicals que posaven en escena. Tinc un record agradable de Cop de Rock (2011), un jukebox musical del rock català que té els defectes i les virtuts d'aquest tipus d'espectacle, i que no va significar res comparat a la següent reposició del ja clàssic Mar i cel (2014). La companyia, que amb aquest nou muntatge celebrava 40 anys de trajectòria, m'estava acostumant a una dosi per dècada de la seva producció emblema.
En aquests darrers 10 anys he anat molt, molt al teatre, tant a Catalunya com a l'estranger, i he de reconèixer que tot el que ha tocat Dagoll Dagom, com a productors o coproductors, es troba entre el millor que he vist. Tinc un record inesborrable d'El curiós incident del gos a mitjanit (2016), teatre de text del bo i interpretacions immillorables, amb un excel·lent Pol López; em vaig divertir molt amb Scaramouche (2016), un oasi en català entre la munió de musicals franquiciats en castellà que ja s'havien apoderat dels teatres barcelonins; vaig trobar encertadíssim l'encreuament de la dramatúrgia de Shakespeare amb les cançons de Lluís Llach i la dansa contemporània que desplegava damunt de l'escenari Maremar (2018); com a bon fan d'Empar Moliner vaig reconèixer la seva ploma en la comèdia àcida i semimusical T'estimo si he begut (2020); i m'he mort de pena veient L'alegria que passa (2023)... perquè és un punt i final tan inspirat i creatiu que encara sap més greu.
Aquest és l'any de l'adeu. Un adeu gradual, per etapes, com fan les parelles que es van deixant mica en mica perquè no suportarien fer-ho de cop per por d'enyorar-se massa. Al maig, L'Auditori programava un concert de cinc estrelles, Musicals de Guinovart, en què la majoria de composicions eren per a espectacles de Dagoll Dagom, i al juliol el Grec omplia l'amfiteatre de Montjuïc amb l'autohomenatge La gran nit de Dagoll Dagom, per on desfilaven intèrprets històrics de les diferents produccions de la companyia sota la direcció de Daniel Anglès. Haver triat l'artífex de Golfus de Roma per orquestrar aquest final de festa, no serà un senyal de relleu abans del colofó de Mar i cel (2024)? Així ho espero. Com també m'agradaria -encara que sàpiga que és impossible- que el retorn dels amors prohibits de Blanca i Saïd al Teatre Victòria sigui un tancament amb brillantor que s'allargui tant i tant com el d'aquelles botigues que anuncien el cessament del negoci només per atraure clientela. Dagoll Dagom, ja us enyoro.
Juliol de 2024.