Cap personatge històric ha inspirat tanta cinematografia de ficció com Napoleó Bonaparte. Segons la Fondation Napoléon, des del 1897 fins als nostres dies, es poden comptar més de mil produccions, de durades, intencions, qualitats i orígens molt diversos, consagrades a la personalitat i a les gestes de l'estadista i militar cors. La més mítica i ambiciosa, Napoléon vu par Abel Gance (1927), és una autèntica pedra angular del setè art del període mut que no s'havia tornat a projectar en versió íntegra des de la seva estrena fins que, enguany, la Cinémathèque Française n'ha culminat la restauració/restitució definitiva, després de 16 anys de treballs. L'espera, però, ha valgut la pena.
1.000 bobines, o el que és el mateix, 300 km de pel·lícula analitzats, provinents d'arreu del mon (la Filmoteca de Catalunya, inclosa); 148 fragments musicals escrits entre els segles XVIII i XXI per 48 compositors diferents, arranjats per crear una nova banda sonora èpica i lírica alhora, interpretada pels músics de Radio France; implicació de mecenes públics (CNC) i privats (Netflix); un pressupost total de quatre milions d'euros... El resultat: set hores de cinema i de música per a una experiència única que, abans de veure's en cinemes convencionals i a la plataforma patrocinadora, ha tingut honors d'estrena a La Seine Musicale, al Festival de Cannes i al Nouveau Festival de Radio France Occitanie Montpellier.
Ha estat, doncs, a l'excepcional escenari de l'Opéra Berlioz, dins del complex cultural Le Corum de Montpeller, on he redescobert una obra singular i irrepetible que només coneixia per les referències que n'havia llegit a mitjan anys 80 a la Historia ilustrada del cine, de René Jeanne i Charles Ford, i, ja als primers anys del 2000, pel visionat en DVD d'una versió de prop de quatre hores, restaurada pels Zoetrope Studios de Francis Ford Coppola, amb banda sonora composta pel seu pare, Carmine. En altres paraules, com tants i tants cinèfils del món, realment no havia vist Napoléon vu par Abel Gance, i si per fi ho aconseguia era gràcies a la tossuderia de Costa-Gavras, president de la Cinématheque Française i impulsor del projecte, i a la feina titànica de Georges Mourier, director de la restauració/reconstrucció, i Simon Cloquet-Lafollye, responsable d'una banda sonora de cinc estrelles. Escoltar-los explicar els detalls i les anècdotes d'una empresa tan desmesurada com el mateix film recuperat va ser un goig cinèfil irrepetible que va arrodonir les dues sessions de projecció.
Un segle de cine després, aquest film continua sent plus grand que nature, el somni fet realitat a mitges -s'havia de completar amb cinc pel·lícules més- d'un visionari d'ideologia reprovable que no va fer fàstics al pétainisme per continuar en la indústria ni al franquisme per aconseguir finançament per a un film sobre Cristòfol Colom. Gance era tan megalòman com el mateix Bonaparte a la glòria del qual va bastir un panegíric messiànic, militarista i ultranacionalista francès més que discutible.
El que no es presta a discussió és que el director era més que conscient que feia cinema d'autor 30 anys abans que la Nouvelle Vague en creés el concepte, i la prova la tenim a l'afegitó "vu par Abel Gance" que completa el títol. A Gance corresponen, doncs, tots els defectes i tots els mèrits de les nombroses innovacions tècniques (juxtaposició d'imatges, tràvelings, panoràmiques, càmera subjectiva, triple pantalla) i narratives (imatges al·legòriques, accions paral·leles) que fan que aquesta espectacular superproducció sigui també una obra avantguardista, íntima i delicada.
Set hores de cinema mut en son moltes, però la força de bona part de les seqüències concebudes per Gance i l'ajut inestimable d'una banda sonora, que tot i no ser original sembla feta a mida, aconsegueixen el miracle de relativitzar el temps. Si hagués de triar algunes escenes del remolí cinematogràfic que és Napoléon vu par Abel Gance, em quedaria sense dubtar-ho amb l'ús de la càmera en mà durant la batalla de boles de neu, on es revela l'estratega que ja era el nen Napoleó; l'excel·lent muntatge paral·lel de la tempesta marítima i la tempesta política, posterior a la fugida de Còrsega d'un Bonaparte ja adult; les dues seqüències que mostren l'amor obsessiu d'una jove serventa pel protagonista, i com Josefina ho accepta en descobrir-ho perquè la seva autèntica rival és França; i, per suposat, la llarga batalla final rodada en Polyvision, que fa gala de la pantalla més panoràmica i poètica de la història del cine.
Algunes obres mestres son un llast que acompanya tota la vida els seus autors. Gance no només va fracassar en el projecte de completar la biografia fílmica de Bonaparte, sinó que va veure com s'anava mutilant la seva emblemàtica creació per raons comercials. Per mantenir-la en vida, ell mateix va fer-ne un parell de muntatges alternatius, escurçats i sonoritzats -Napoléon Bonaparte (1935) i Bonaparte et la révolution (1971)- però la millor opció hagués estat preservar i restituir l'obra original. Ara, quasi cent anys després de l'estrena, la recuperació de Napoléon vu par Abel Gance no n'entela l'aura de llegenda del cinema sinó que la fa tangible i l'aproxima a com el seu autor la va concebre, amb tota l'esplendor de la desmesura.
Juliol de 2024.