Ganes de cultura

Una ciutat és cinematogràfica quan s'hi han rodat tantes pel·lícules, sèries, videoclips i anuncis que el seu espai públic ha esdevingut icònic, patrimoni compartit de la cultura audiovisual internacional. Per ser mereixedora d'aquest qualificatiu, cal que l'urbs en qüestió sigui fotogènica (o cinegènica , si el terme existís), però sobretot ha de ser inspiradora d'històries pel que s'hi ha viscut, s'hi viu o s'hi podria viure. Al costat de Nova York, París, Londres i Roma, que acaparen l'atenció de les càmeres des dels inicis del cinema, també mereix estar Berlín, una de les capitals imprescindibles de la nostra aldea global. Des del 1987 fins aquest 2024, les meves visites a la capital d'Alemanya sempre han estat altament estimulants i instructives. En només sis viatges, una xifra baixa per als meus estàndards de retorn a les ciutats que m'estimo i que es deu al meu total desconeixement de l'alemany, he pogut assistir als últims espeternecs...

Aquest estiu he renunciat definitivament a la cinta magnètica. A excepció d'alguns vinils, que encara conservo de la joventut, tota la meva col·lecció d'àudio i vídeo ja és totalment digital. Ho dic amb la recança d'algú que viu malament la dictadura de la tecnologia, com ja deixava entreveure al relat breu " Els oblidats " del 2015, amb la resignació de qui accepta els canvis perquè no hi ha altre remei. Amb quin altre esperit podria dir adeu als contenidors de sons i imatges que, malgrat les seves limitacions tècniques, han alimentat el meu apetit melòman i cinèfil durant dècades? La cassette d'àudio -d'ara endavant K7- va entrar a la meva vida el 1976 amb un pretext educatiu, ja que el llibre d'anglès de 5è d'EGB anava acompanyat d'unes cintes que havien d'ajudar els alumnes a adquirir una bona dicció. Quins pares s'hi podrien haver negat? El primer reproductor de K7 amb què em van obsequiar va ser un rudimentari reproductor/gravador...