Una ciutat és cinematogràfica quan s'hi han rodat tantes pel·lícules, sèries, videoclips i anuncis que el seu espai públic ha esdevingut icònic, patrimoni compartit de la cultura audiovisual internacional. Per ser mereixedora d'aquest qualificatiu, cal que l'urbs en qüestió sigui fotogènica (o cinegènica, si el terme existís), però sobretot ha de ser inspiradora d'històries pel que s'hi ha viscut, s'hi viu o s'hi podria viure. Al costat de Nova York, París, Londres i Roma, que acaparen l'atenció de les càmeres des dels inicis del cinema, també mereix estar Berlín, una de les capitals imprescindibles de la nostra aldea global.
És sabut que la relació de Berlín amb el cinema stricto sensu comença durant la República de Weimer (1918-33), un període potser mitificat per contrast amb el nazisme subsegüent però que va ser molt i molt profitós per a la cultura. Dos espais permeten reviure aquella edat d'or cinematogràfica: el Museum für Film und Fernsehen de la Deutsche Kinemathek i l'històric cinema Babylon.
Des del 1987 fins aquest 2024, les meves visites a la capital d'Alemanya sempre han estat altament estimulants i instructives. En només sis viatges, una xifra baixa per als meus estàndards de retorn a les ciutats que m'estimo i que es deu al meu total desconeixement de l'alemany, he pogut assistir als últims espeternecs de la Guerra Freda, a la coexistència del sector occidental i l'oriental amb un mur acabat d'enderrocar, a la reconstrucció d'una capital nacional i a la consolidació d'una destinació internacional que avança imparable cap a la gentrificació. En els quasi 40 anys que fa que freqüento la ciutat, Berlín m'ha donat més i millors lliçons d'història que cap altra ciutat europea. I si m'he atrevit a titular aquest article en alemany, possibilitat que he d'agrair als traductors en línia, és per afirmar en versió original i amb l'ajut de diverses experiències urbanes que, efectivament, Berlín és un cinema a l'aire lliure, un escenari/protagonista altament inspirador, privilegiat o maleït, segons el moment històric.
El Museum für Film und Fernsehen, ubicat a l'emblemàtica Potsdamer Platz, ofereix una panoràmica del setè art a Alemanya, com és d'esperar, que dedica una bona part a l'expressionisme cinematogràfic i que aconsegueix fer venir ganes de (re)descobrir aquell moviment. L'exposició permanent, que ja coneixia d'un viatge anterior, l'he trobat interessant però una mica envellida i desigual. Soc del parer que dedica massa espai a Marlene Dietrich i aprofundeix poc en els períodes nazi i contemporani -excepció feta del film Olympia i del director Rainer Werner Fassbinder- uns punts febles que espero que es corregeixin amb el futur canvi d'emplaçament de la Deutsche Kinemathek.
El Babylon programa regularment films expressionistes amb acompanyament musical i, sortosament, amb subtítols en anglès. Haver pogut gaudir de la versió més completa disponible de Metròpolis amb la seva música original, interpretada per la Babylon Orchester Berlin, i d'El Gabinet del Dr. Caligari amb orgue han estat privilegis totalment inesperats en un mes d'agost.
Però no només d'expressionisme viu el cinèfil germanòfil. Defensor com soc dels suports audiovisuals físics, la meva satisfacció ha estat majúscula quan he descobert els meravellosos Dussmann das KulturKaufhaus. Aquests "grans magatzems de cultura", com aclareix el seu nom, tenen l'esplendor de les megastores londinenques de fa vint anys i contenen tot allò que em fa feliç: llibres (amb una envejable llibreria anglesa i internacional), música, pel·lícules i una molt agradable cafeteria. Són comptats els establiments amb una bona oferta de DVD i Blu-Ray, com ja explicava a la publicació "El món d'ahir", i Dussmann és dels millors que conec. Conscients que realment Berlín és un cinema a l'aire lliure, els seus responsables col·loquen en un lloc ben destacat un seguit de produccions imprescindibles -alemanyes i internacionals- en què la capital és l'estrella. L'avantguardista Gent en diumenge, rodada en exteriors i cèlebre per ser el debut rere la càmera de famosos expats a Hollywood com Robert Siodmark, Edgar G. Ulmer i Billy Wilder, m'ha acompanyat a Barcelona per incorporar-se a la meva col·lecció.
A la vora del riu Spree, a dues passes d'Alexander Platz i la seva torre de telecomunicacions d'estètica comunista, hi ha una autèntica màquina del temps anomenada DDR Museum, que tot i no tenir res a veure amb el cinema sí que convida a "muntar-se una pel·lícula". Tot a Berlín provoca anades i vingudes en el temps perquè, qui podria evitar sentir-se transportat davant de les restes del mur o a l'antic aeroport de Tempelhof? Recórrer aquest petit museu, però, és comprar un bitllet d'anada i tornada a l'Alemanya de l'Est i als anys més durs de la Guerra Freda, és qüestionar-se l'absurditat dels conceptes d'estat i nació, i, sobretot, és adonar-se, com a l'excel·lent pel·lícula Good bye, Lenin!, de la fugacitat del temps i de les ideologies.
L'est i l'oest de la ciutat s'han anat desdibuixant progressivament en els darrers 35 anys, però assistir a un concert a la part reconstruïda de l'Església Memorial Kàiser Guillem convida a pensar fins a quin punt Berlín va ser arrasat i quins esforços va escometre l'Alemanya Federal per fer lluir la part de ciutat que va aconseguir mantenir. Fins a la reunificació del país, la zona que envolta l'avinguda Kurfürstendamm era el nou centre de la ciutat i no puc evitar que me'n vinguin imatges de la gran sàtira que hi va rodar Billy Wilder poc abans que s'aixequés el mur, Un, dos, tres. Ara, aquesta zona que evidencia que malament envelleix certa arquitectura contemporània ofereix, per contra, l'al·licient de poder visitar els històrics magatzems KaDeWe i l'estació/monument Wittenbergplatz de l'U-Bahn, amb la seva entranyable publicitat vintage. Un altre viatge, en aquest cas a temps millors.
Acabo amb els dos espais que he deixat per al final del viatge i que alhora m'han impressionat més: la cúpula del Reichstag i el Jüdisches Museum. En la primera veig el símbol de la democràcia i la reconstrucció, la modernització high-tech d'una herència noucentista i alhora un panorama sobre una ciutat immensa i, malgrat tot, acollidora; en el segon trobo una encertadíssima aproximació al judaisme a Alemanya que va més enllà de l'Holocaust -sense eludir-lo- i de la polèmica política de l'estat d'Israel -sense esmentar-la- per aixecar una proposta que combina amb destresa l'art contemporani amb el que s'espera d'un museu d'història rigorós. L'oferta cultural de Berlín és tan inabastable i sorprenent com les històries que inspira visualment.
Agost de 2024.