Quan l'estiu de 1984 el meu millor amic -que tornava d'un intercanvi acadèmic a França- em va portar el flamant volum que li havia encarregat, el seu contingut ja m'era familiar, però no la seva forma actual: un beau livre de grans dimensions, amb poc més de 300 pàgines generosament il·lustrades, editat amb l'exquisidesa que permetia un import de 320 francs de l'època (uns 49 euros actuals), que van ser la millor inversió de la meva postadolescència.
Com sap tot bon cinèfil, Hitchcock, Truffaut és l'actualització de la cèlebre i exhaustiva entrevista de 500 preguntes que el crític i cineasta francès va fer al realitzador britànic l'any 1962 i posteriors, la qual es va publicar al 1967 amb el nom de Le cinéma selon Hitchcock. Les 50 hores de conversa no només van donar un llibre únic sinó que van fonamentar una amistat de llarga durada entre els dos directors i la traductora/intèrpret Helen Scott. Tan colossal va ser l'empresa i tan bo el resultat que ha quedat en l'imaginari cinèfil com una fita que ha servit de model per a llibres similars i que, moltes dècades més tard, ha inspirat l'interessant documental Hitchcock/Truffaut, que parteix de l'arxiu sonor i les fotografies d'aquelles històriques converses entre dos gegants del cinema.
Editat en espanyol el 1974 en format de butxaca per Alianza Editorial amb el títol El cine según Hitchcock i exhaurit des de feia una pila anys, a principis dels anys 80 ja havia llegit i rellegit fins a la sacietat les fotocòpies obtingudes, saltant-me la llei de propietat intel·lectual, d'un exemplar en préstec a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, si no m'erro. Per al cinèfil de 18 anys que jo era, el volum que m'arribava de França no tan sols significava una prova d'amistat que donava un toc d'exclusivitat a la meva aleshores exigua biblioteca, sinó que em convertia en un francòfil de ple dret.
No em cansaré d'escriure que un dels homes que més ha contribuït a fer-me estimar el cinema ha estat François Truffaut. Aquest amor me l'ha transmès amb unes quantes de les seves pel·lícules, però sobretot amb els seus escrits, sense els quals potser tampoc m'hagués interessat tant el seu cinema. Va ser amb l'entrevista/estudi Hitchcock, Truffaut i amb el recull de crítiques Les films de ma vie que vaig adonar-me que molts dels títols que havia gaudit amb fruïció de nen i adolescent, a la televisió o als cinemes de programa doble, eren obres majors de la cultura. A Truffaut dec, doncs, haver pogut reconciliar les pel·lícules que m'agradaven amb les pel·lícules que es consideraven bones, l'adquisició de la confiança en el meu criteri cinematogràfic, però també el desvetllament del gust per aprofundir i atrevir-me a veure fins i tot allò que d'antuvi intuïa que no era "el meu tipus de cinema".
En el cas del llibre que ocupa aquest article, el crític francès va aconseguir que descobrís el geni que Hitchcock amagava rere la seva imatge entre grotesca i divertida. El talent visual, la planificació al mil·límetre de la narrativa i la capacitat per escollir els col·laboradors més adequats eren atributs del realitzador britànic que passaven per alt al teenager que jo era en aquells moments. Truffaut va saber posar en valor els múltiples ingredients de l'art hitchcockià amb una entrevista en profunditat com n'he llegit poques i que, sens dubte, va apel·lar el periodista que dormitava en mi, que aquell mateix 1984 entrava a la facultat de Ciències de la Informació.
La vida i la filmografia de Hitchcock van ser llargues: 80 anys i 68 pel·lícules (entre cinema i televisió). Truffaut, en canvi, va morir prematurament als 52, deixant tan sols 28 títols cinematogràfics però diversos reculls de crítiques, una abundant producció epistolar i aquest monument cinèfil que és Hitchcock, Truffaut. Enriquit amb un prefaci i un capítol dedicat als films de Hitchcock posteriors al llibre original, el que va ser el darrer projecte de Truffaut, que moriria a la tardor del 1984, es manté com un text revelador, apassionat i apassionant en una primera lectura, però també s'erigeix com un volum de consulta, un llibre de referència on he acudit desenes de vegades després de reveure algun dels films d'Alfred Hitchcock. Aquest mateix estiu, sense anar més lluny, n'he pogut revisar els anys crepusculars gràcies al cicle Hitchcock sonor de la Filmoteca de Catalunya, i l'estudi de Truffaut m'ha servit per reafirmar les meves apreciacions de llarga data. De pitjor a millor: Topaz (1969) és impersonal i avorrida; Trama familiar (1976) és intranscendent però encara simpàtica; Marnie (1964) i Cortina esquinçada (1966) són reeixides a mitges; i Els ocells (1963) i Frenesí (1972) quasi son obres mestres. Cal admetre que temàticament el cine de Hitchcock ha envellit i que, entre altres aspectes, la seva misogínia li passa una elevada factura; visualment, però, encara és inspirador i suporta molt bé el pas del temps. Tan bé com el llibre rigorós i admiratiu que Truffaut li va saber dedicar.
Setembre de 2024.