Si tenim un ull al costat de l'altre és perquè el camp visual humà és horitzontal, per molt que els telèfons intel·ligents i algunes xarxes socials hagin posat de moda la captació i consum d'imatges en vertical. Contra el format de l'ego, reivindico la mirada àmplia visualment i temàtica, com la que practica el Widescreen Weekend Film Festival de Bradford, que des de fa quasi 30 anys ofereix una mostra del passat i el present de les possibilitats expressives dels formats cinematogràfics panoràmics.
Com explicava a "Yorkshire, comtat del cinema" el 2018, any de la meva darrera visita al Widescreen Weekend, aquesta cita cinèfila es celebra a les instal·lacions del National Science and Media Museum, equipament cultural que temporalment està tancat a causa de les profundes reformes que l'han de posar al dia per al 2025, quan Bradford -que també està de cap per avall- serà Ciutat de la Cultura del Regne Unit. Sortosament, les dues sales de cinema que han acollit el festival des dels seus orígens -la gran Pictureville i la petita Cubby Broccoli- funcionaven a ple rendiment per aquest Widescreen Weekend 2024, amb una programació caracteritzada, com sempre, pel (re)descobriment de clàssics i rareses, servits en les millors condicions de projecció.
Per primer cop, l'esquer que m'ha dut de nou al festival després de sis anys d'absència no ha estat tant el cinema nord-americà, al qual s'associen els formats panoràmics i l'espectacularitat que comporten, sinó produccions europees, sobretot italo-franceses, i en particular les incloses al minicicle Widescreen all'italiana. Poc m'imaginava que en terres del West Yorkshire podria continuar el meu homenatge personal a Marcello Mastroianni en el seu centenari -que, gràcies a la Filmoteca de Catalunya, ja vaig començar a l'estiu amb Divorzio all'italiana, Oci ciornie, El bell Antonio i Splendor)- completant-lo amb dues de les seves millors interpretacions que mai havia pogut gaudir en pantalla de cinema: La dolce vita i Ahir, avui i demà. De la primera, una obra mestra absoluta i inclassificable, poc més es pot afegir que no sigui remarcar l'actualitat del nihilisme hedonista que desprèn; de la segona, només recordar amb enyorança la química Mastroianni-Loren i l'agudesa àcida camuflada d'intrascendència de la commedia all'italiana. I si bé el format panoràmic es va utilitzar en aquests dos films perquè estava de moda, s'ha de reconèixer que tant Federico Fellini com Vittorio De Sica van saber-ne treure el millor partit.
El Widescreen Weekend, com a bon festival de retrospectiva, mai ha descuidat les presentacions que acompanyen les projeccions. Especialment interessants he trobat les paraules de l'expert en cinema italià Pasquale Iannone, encarregat de presentar cadascun dels títols de la selecció Widescreen all'italiana. Parlar d'autors com Fellini i De Sica i dels seus èxits és una aposta guanyada d'antuvi, però desvetllar l'interès per la desconeguda i recent Sicilian Ghost Story -a casa nostra només vista al D'A d'enguany- té el seu mèrit. Val a dir també que el film és una obra estimable, que aborda la xacra de la màfia des d'una perspectiva insòlita que barreja prou bé el mon de l'adolescència amb elements poètics i onírics.
Més amunt parlava de rareses, i en aquest Widescreen Weekend n'he vist tres de ben diferents: la més arty ha estat The Duke of Burgundy, una distopia queer, influenciada per l'univers lèsbic de Jess Franco i el sadomasoquisme d'El servent de Joseph Losey, que destaca pel preciosisme de les seves imatges i una banda sonora que li escau a la perfecció; la més estrambòtica, A Tale of Old Whiff, el primer i desconegut cartoon rodat en 70mm i en Smell-O-Vision, que en aquesta ocasió es va projectar acompanyat de targetes d'Odorama; i la més infravalorada, La Fayette, un film èpic francès que tècnicament no té res a envejar a productes semblants nord-americans o britànics però que està mancat de l'ànima del Lawrence d'Aràbia de David Lean, per exemple, i que, per desgràcia seva, es va produir en un moment en què el cinema gal estava ja en una altra longitud d'ona, la de la nouvelle vague.
Efectivament, no tots els realitzadors que han fet cine èpic son David Lean, i per comprovar-ho no hi ha res millor que reveure l'original, en aquest cas Doctor Jivago. En aquesta producció de Carlo Ponti per a la Metro-Goldwyn-Mayer, el cineasta britànic va demostrar un cop més la seva habilitat per combinar històries personals amb frescos històrics, per passar de l'intimisme al gran espectacle, tot plegat amb un domini de la cinematografia i el muntatge amb finalitats narratives que rivalitza amb el mateix Hitchcock. Música inoblidable, interpretacions ajustadíssimes, res grinyola en aquesta superproducció en què qualitat i comercialitat no entren en contradicció. El cine de David Lean no decep mai, com tampoc ho fa la programació del Widescreen Weekend de Bradford, un festival on la mida sí que importa, sobretot l'amplada.
Setembre de 2024.