Ganes de cultura

París, darreres setmanes de 2025. La ciutat no només batega al ritme del consumisme nadalenc, sinó també amb el ressò de les melodies i les danses que, des dels teatres del Châtelet i del Lido , marquen el pols teatral de la temporada. Un any més, he tingut l’oportunitat de comprovar el que ja és un fet: la capital francesa viu una edat d’or del teatre musical, no per acumulació, sinó per una exigència artística que es reivindica i que comença a mirar de tu a tu els grans referents mundials anglosaxons. La cage aux folles  ha hagut de fer un viatge a través de l'espai, el temps i el cinema per tornar a casa, a París, amb els honors que ara se li tributen al Châtelet. La comèdia d'embolics de la parella homosexual que regenta un cabaret transformista a la liberal Saint-Tropez post 68 és una obra mutant, viatgera i potser intemporal. Nascuda el 1973 com a peça de bulevard de la mà Jean Poiret -també intèrpret-, va servir per donar visibilitat a una certa cultura gai i, sobretot...

-Mirallet, mirallet, que escric bé?- pregunto de forma retòrica, esperant una resposta positiva. -Has preguntat si escrius bé. La resposta és un sí rotund -em contesta el mirallet , que en realitat és un Model de Llenguatge Gran (Large Language Model).  -I què en penses del meu estil? - insisteixo buscant més sabó. -El teu estil destaca per la precisió i la profunditat psicològica, explorant la cara fosca humana amb una ironia intel·ligent i una gran versatilitat en el format i la llengua -em respon-. Els teus escrits no només reflecteixen els teus interessos, sinó que els exploren amb una profunditat i un estil que els fan genuïns i personals. -Quines ganes de llegir-me que m'estan agafant! Com que no m'agrada quedar-me amb l'opinió del primer que passa, per bona que sigui, interrogo una altra IA de la competència. Aquest cop soc més punyeter, li demano que em descrigui com a bloguer, i la seva apreciació em deixa bocabadat: "Ets un escriptor de blog que converteix la...

Ja sé que l’acceleració del pas del temps és una percepció subjectiva vinculada a l’envelliment. La sensació que les festes nadalenques comencen cada cop més d’hora, però, no té res de subjectiu: és una evidència tan enlluernadora com els llums —de baix consum, això sí— que guarneixen des de fa setmanes els nostres carrers, o com les pel·lícules romanticofamiliars que proliferen a totes les plataformes digitals, canals de televisió i cinemes. Tot s’hi val per provocar, quan abans millor, un estat d’ànim propici al consum més desaforat, mal camuflat amb bons desitjos i envernissat de tradició cristiana. I jo hi oposo les úniques armes de què disposo: una mica de bon cinema desencantat. A les infinites comèdies nadalenques hi responc amb cinc drames sòlids i atemporals, on el teló de fons de les festes no fa sinó intensificar la duresa de les històries que aquestes grans pel·lícules il·lustren amb la mà mestra habitual dels seus directors i intèrprets. Solitud, lluita pel poder, hipocr...