Ja sé que l’acceleració del pas del temps és una percepció subjectiva vinculada a l’envelliment. La sensació que les festes nadalenques comencen cada cop més d’hora, però, no té res de subjectiu: és una evidència tan enlluernadora com els llums —de baix consum, això sí— que guarneixen des de fa setmanes els nostres carrers, o com les pel·lícules romanticofamiliars que proliferen a totes les plataformes digitals, canals de televisió i cinemes. Tot s’hi val per provocar, quan abans millor, un estat d’ànim propici al consum més desaforat, mal camuflat amb bons desitjos i envernissat de tradició cristiana. I jo hi oposo les úniques armes de què disposo: una mica de bon cinema desencantat.
A les infinites comèdies nadalenques hi responc amb cinc drames sòlids i atemporals, on el teló de fons de les festes no fa sinó intensificar la duresa de les històries que aquestes grans pel·lícules il·lustren amb la mà mestra habitual dels seus directors i intèrprets. Solitud, lluita pel poder, hipocresia i incomunicació conjugal són alguns dels regals que aquestes obres mestres —com si fossin un tió exhaust de rebre garrotades— “caguen” als peus de la pantalla per recordar que el Nadal, amb la seva pressió per la felicitat i la generositat obligatòries, és sovint un magnificador cruel de tot allò que voldríem mantenir amagat.
La promesa d'un ascens professional justifica la certesa d'un descens moral? Per a C.C. Baxter —impecable Jack Lemmon— sí, almenys fins que descobreix que una de les víctimes de la misèria moral dels executius a qui presta l'apartament perquè el facin servir de
meublé és la companya de feina de qui està enamorat. Una de les comèdies més tristes que recordo és aquesta obra mestra absoluta del gran Billy Wilder, que retrata, en
scope i un blanc i negre meravellosos, la solitud humiliant del protagonista, víctima del seu propi arribisme, en un Nova York hivernal. Crítica mordaç de la impostura del món de l'empresa, de la hipocresia familiar i del masclisme del moment, aquest film és el meu substitut ideal al ja massa vist -i tanmateix excel·lent-
Que bonic és viure!.Tots hem assistit a algun dinar de Nadal que “s’ha torçat”, però segur que mai tant com la reunió familiar dels Plantagenet del 1183: Enric II d’Anglaterra; la seva esposa, Leonor d’Aquitània —empresonada i “alliberada” per assistir “per força” a les festes—; i els seus tres fills, pretendents a un dels trons més cobejats del moment. En aquest clàssic majúscul del cinema britànic d’origen teatral (James Goldman va adaptar personalment la seva peça per a la pantalla), la reunió familiar al castell reial no és un refugi, sinó una trinxera on cada conversa és un àcid atac personal i cada somriure, una maquiavèl·lica conspiració política. Amb uns Peter O’Toole i Katharine Hepburn en estat de gràcia —i també uns joves Anthony Hopkins i Timothy Dalton que ja lluïen talent—, aquest film és probablement el millor que va dirigir el muntador i realitzador Anthony Harvey. Veure’l aquests dies és perfecte per adonar-se que les nostres petites rancúnies familiars són, al costat dels Plantagenet, poc més que una simple comèdia de bulevard.
Garde à vue (1981), de Claude Miller
Pocs finals d’any són tan sinistres com el que mostra aquest polar minimalista i teatral —tot i estar basat en una novel·la del britànic John Wainwright—, on el notari Martinaud —un Michel Serrault majúscul— és retingut preventivament i interrogat sense pietat per l’inspector Gallien —Lino Ventura, tan sòlid com de costum— en base a sospites fonamentades de pederàstia i assassinat. A aquesta tensió policial s’hi afegeix la profunda crisi matrimonial entre el notari i la muller, una Romy Schneider fràgil i ferotge alhora, que testimonia en contra del marit. Claude Miller filma la comissaria com una cambra de tortura moral: claustrofòbica, fosca, incòmoda. I mentre el món celebra l’arribada d’un any nou, aquests personatges només poden enfrontar-se a sospites, humiliacions i veritats que fan mal. Un retrat brutal de la misèria humana, per a la qual els bons propòsits no existeixen, i la de Sant Silvestre és una nit com qualsevol altra.
En el seu film pòstum, John Huston —amb la complicitat dels seus fills Tony i Anjelica— va saber reflectir tota la melangia i la falta de comunicació que amaguen les celebracions familiars. Concebut en forma de díptic, la primera part és la recreació d’un sopar d’Epifania a casa d’unes ancianes —potser l’últim que celebraran— amb el Dublín burgès de 1904 com a teló de fons. Convencions i rituals, petites humiliacions i tafaneries, una buidor que convida a qüestionar-se què és la família: gent que s’estima o persones que mantenen el contacte simplement perquè la tradició ho mana? Qui s’ocupa de les tietes ancianes durant la resta de l’any? A qui li importa el cosí alcohòlic i patètic? Aquestes preguntes encara ens interpel·len més de 120 anys després, però el cop d’efecte del film es produeix quan la parella protagonista, Gretta i Gabriel, es reclou en la intimitat del dormitori conjugal i ella, empesa per la nostàlgia nadalenca, evoca un amor passat, impossible i tenyit de tragèdia. Només per aquesta escena, d’una poètica esfereïdora, que culmina en una reflexió en off del marit sobre el pas del temps, la incomunicació i la fugida de l’amor, val la pena veure i reveure aquesta gran adaptació del relat breu de James Joyce, Els morts, inclòs al recull Dublinesos (1914).
Basat en la novel·la curta Història somiada (1926) d’Arthur Schnitzler, el darrer film d'Stanley Kubrick transforma el decorat nadalenc de Nova York en un laberint de luxe, desig, abusos i incomunicació. Tom Cruise i Nicole Kidman interpreten brillantment un matrimoni aparentment perfecte que, quan l’ocasió es presenta, “juga” a deixar-se seduir per altres persones en el marc festiu, explorant silenciosament les seves fantasies i inseguretats. El detonant perquè el personatge de Cruise s’aventuri al costat fosc, on els poderosos deixen via lliure a les seves perversions, és la confessió de Kidman, qui admet desitjos de ser posseïda per un altre home, una revelació que desestabilitza la seva percepció del matrimoni i de la seva pròpia identitat. Kubrick filma tot aquest món amb fredor i precisió, fent sempre gal·la del seu talent visual: la festa nadalenca, plena de llums i rituals, només amaga la buidor emocional, la gelosia i la fragilitat dels vincles conjugals, mostrant que sota la superfície de la perfecció tot és allunyament i incomunicació. El film és molt més que un thriller eròtic: és fonamentalment un drama psicològic, fosc com la nit, que utilitza l’ambientació festiva per subratllar la hipocresia, la superficialitat de la classe alta i la foscor que s’amaga darrere les façanes socials, encara que no exclusives, sí molt pròpies del Nadal.
Si el senyor Scrooge o el Grinx haguessin vist aquestes pel·lícules, ni tres esperits de Nadal ni tots els habitants de Vila Qui els haurien fet canviar d’opinió.
Desembre de 2025.
